Versos perduts

L’afecció a les obres bibliogràfiques sempre és un perill. Un perill i un goig que vaig començar a practicar quan estava acabant la carrera, esperonat pel meu mestre Francisco Gimeno Blay. Un hàbit que he seguit practicant sovint. I profitosament. I així, fa poc, mentre feia una ullada –una altra– a l’Ensayo de un diccionario biográfico y bibliográfico de los poetes que florecieron en el reino de Valencia hasta el año 1700, de l’erudit Francisco Martí Grajales (València, 1927), trobí una curiosa referència que em suscità curiositat. En parlar de Domingo Oromig, ens diu que «es otro de los notarios valencianos del siglo XVII que mostró afición al cultivo de la poesía». Afegeix que començà a exercir l’ofici notarial el 1610 i que degué de morir poc després del 1632 –a la vista dels protocols seus conservats, que arribarien fins aquella data. Martí Grajales fa esment de dues obres d’aquest poeta. La primera, un romanç dedicat al jurista Guillem Ramon Mora d’Almenar, doctor en ambdós drets per la Universitat de Lleida i catedràtic a la de València. Aquella obra clarament laudatòria es va publicar a les pàgines preliminars del Volum e recopilació de tots los Furs y Actes de cort que tracten de la Casa de la Diputació (València, 1625), que havia estat a cura del prestigiós jurista. El va reproduir, modernament, Ribelles Comín a la seua Bibliografía de la lengua valenciana (Madrid, 1943). És un text de circumstàncies, sense més; però, en valencià.

Martí Grajales segueix, després, donant-nos informació de la composició que m’ha fet escriure aquestes ratlles: Loa en alabança de les dames valencianes. En reprodueix els dos primers versos, i de seguida apunta: «Doce versos en castellano, a los que siguen ciento treinta y dos en valenciano. Se encuentra esta loa en un volumen manuscrito de Varias y diversas cosas, libro octavo, recopilado por el doctor Sebastián Jordán». El volum, el va veure a la biblioteca de Josep M. Puig i Torralva. I a saber ara on està –si encara sobreviu. De l’esmentat Jordà dona algunes dades J. B. Codina Bas, al Diccionario biográfico javiense abreviado, que localitze online.

Evidentment, l’obra d’Oromig no devia ser cap peça d’inestimable valor literari i, ben probablement, no passava de ser una composició discreta i de circumstàncies també. Començava amb uns versos que sonen a matèria mitològica: «Triunfó Roma por las armas / y en las más remotas tierras…». Si no és que evolucionàs cap a la sàtira o la lloança a les dones –potser amb tocs d’humor misogin, tema bastant habitual–, si tenim en compte el títol. Si Martí Grajales l’hagués copiada sencera, ara tindríem aquella composició perduda. Potser, però, encara descansa i espera ser trobada en alguna biblioteca pública o privada –la meua recerca ha estat molt superficial i no puc aportar res més. Però si comente aquest cas, ací, és pel que té d’exemple: quantes més, com aquesta, n’hem perdudes? Quants versos més es varen escriure en valencià i s’han perdut, especialment dels segles XVI-XVIII? Els erudits de la Renaixença, enlluernats per l’Edat Mitjana i els clàssics de la llengua, obviaren pràcticament els escrits posteriors. Una gran llàstima!