Tens 0 productes a la teua cistella
09/06/2021
La vida d’Agnés de Montcada resulta fascinant, si la contemplem amb els ulls del nostre temps. Agnés Pedrós i Alpicat –el seu nom seglar– va nàixer a Montcada el 1388, al si d’una família local ben arrelada segurament des del temps de rei en Jaume. Però seria el 1410 quan, després d’haver escoltat un sermó de sant Vicent Ferrer a la parròquia de Santa Tecla, a València, on la jove –que ja tenia 22 anys– anava sovint a vendre la collita del pare, va decidir mantenir-se verge per sempre, a imitació de la santa titular de la parròquia on havia escoltat aquell sermó que marcà la seua vida. I, així, sense pensar-s’ho molt més, sembla que una nit s’escapà de casa per veure si era acollida a Porta Coeli, on volia formar part de l’ordre dels cartoixans. Arribada allà, fou acollida sense més problemes, perquè la jove Agnés s’havia tallat els cabells a la manera d’un home i vestia roba masculina. Agnés de Montcada poc després va optar per la vida eremítica i se n’anà a viure a una cova propera, on pregava i treballava l’espart de la serra. I poc més: mirava el convent per adorar el sagrari i escoltava els monjos dir les hores. Però Agnés, abans de prendre aquella decisió, ja sembla que havia vist el Jesuset, quan ella només tenia quatre anys i mig, que se li havia representat en una hòstia consagrada i, per tant, tot fa creure qua ja devia tenir una certa voluntat de dedicar-se a Déu.
Allò que sobta –en part– és la forma en què va saber materialitzar aquella vocació: optà per imitar altres figures femenines religioses –com les d’Eugènia, Eufràsia, Tecla o Pelàgia– que, per arribar a la santedat, optaren per negar la seua condició femenina –la condició de pecadora per excel·lència en el món medieval– i actuaren com a homes la resta de la seua vida. I així, aquella societat que es degué meravellar en descobrir que aquell eremita mort el 1428, en ser amortallat va ser descobert com a dona, semblava admetre que el fet de ser-ho no podia permetre la perfecció espiritual, reservada quasi en exclusiva als mascles.
Agnés de Montcada va viure 18 anys de la seua vida actuant com un home. En morir, els hagiògrafs –com Joan Baptista Berní, a la seua Vida de la penitentíssima virgen Inés de Moncada (València, 1734), on s’inclou un gravat que la representa– expliquen que va ser admirada la seua determinació i, encara, que es manifestaren una sèrie de prodigis d’origen diví. I això va fer que els historiadors cartoixans –i també els dominics, que la consideraven filla espiritual de sant Vicent– s’ocuparen d’ella en els seus escrits. Jo, ara, he tingut accés a la seua vida gràcies al treball de Pilar Valor, publicat al volum VII de Valencianos en la historia de la Iglesia, a cura d’Emilio Callado. I, francament, allò que m’ha tornat a impactar és la fórmula de la negació del sexe propi del personatge per arribar a la perfecció. Tot i que mai no sabrem si, darrere d’aquell transformisme i d’aquella fugida del món, hi havia altres coses. Déu, amb la seua immensa saviesa, ho deu saber.
