Veure menys i viure més

Enric Balaguer, Punts de fuga. Pensar, crear, resistir. Lletra Impresa, Rara Avis núm. 13. Gandia, març de 2023. Pròleg d’Enric Sòria.

A penes uns mesos després de la publicació d’El llibreter Mendel i altres relats, la primera incursió de l’autor en el món de la narrativa, Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) trau a la llum aquests deliciosos Punts de fuga, vint-i-un assaigs de similar extensió (d’entre quatre i deu pàgines) i d’una temàtica variada que concentra bé les preocupacions candents de l’escriptor i professor de literatura de la Universitat d’Alacant. Ja fa bona cosa d’anys que Enric Balaguer construeix una obra assagística molt sòlida que des de 1995 (any de l’inicial Paper reciclat) ha donat nou llibres, inclosos aquest que avui comentem i el dietari La casa que vull (2009). D’estudis més estretament vinculats a les tasques docents i investigadores, sobre la poesia dels anys seixanta o l’obra de Josep Palau i Fabre o Joan Fuster, en comptem quatre més. Si aquests dos vessants es troben íntimament travats en fons i forma, de manera que l’autor no ha de desdoblar-se en cap Dr Jekyll i Mr Hyde per esplaiar ara el seu costat més acadèmic adés el més literari, perquè un mateix esperit de llibertat, ponderació i capacitat d’observació crítica alimenta els dos, fa goig comprovar –no és un cas insòlit però sí massa infreqüent– que el professional universitari no ha ofegat l’escriptor de soca-rel, que amb aquesta col·lecció d’escrits i en plena maduresa vital i intel·lectual exerceix el seu magisteri literari amb la força d’estil i l’exigència temàtica i de pensament que solem reclamar al gènere.

Per sintetitzar les característiques i establir l’oportuna genealogia de l’assaig, un gènere que sembla que naix en cada nou llibre, dedica Enric Sòria –un altre exemple de professor i malgrat això magnífic escriptor– el seu pròleg. Si la insistència pot resultar un xic molesta als lectors més familiaritzats amb el tema, sempre va bé que un expert et resumesca les qualitats del material amb què els assagistes condimenten els seus plats literaris.

Enric Balaguer sol ser clar en títols i epígrafs, amb una tendència a la tríada (Poesia, alquímia i follia) i l’agrupació de la diversitat implícita en els seus altres (siguen quimeres, tribulacions o palpitacions). Malgrat que una de les idees dels assaigs és que la societat occidental abusa de la vista com a sentit primordial a través del qual veu i organitza el món (un món on hi ha molt a veure i molt poc a viure, parafrasejant Perejaume), en detriment del tacte, del cos, central en la cultura oriental, els Punts de fuga remeten a la idea de distanciament i perspectiva necessaris per a la comesa crítica que es proposa i ens proposa. I que no és altra que, com diu el triple epígraf, pensar, crear, resistir. La reflexió sobre els canvis de tota mena que en acceleració vertiginosa la humanitat pateix des de fa dècades i que conflueixen en l’anorreament de formes de vida i saviesa ancestrals ocupen un lloc ben destacat en l’obra d’Enric Balaguer, que ací hi torna amb renovades forces, suggerències i estímuls per a alegria dels lectors.

En la Nota prèvia l’autor divideix els assaigs en tres blocs. Els uns s’ocupen de temes i motius humanístics (literatura, art, filosofia), uns altres reflexionen sobre «fenòmens del nostre present» i «aspectes i característiques del sociopaisatge i del psicopaisatge que ens voreja». Finalment hi ha el grup de textos que parlen sobre l’espai des d’una perspectiva ecològica. I travessant els diversos blocs temàtics, la passió que els dona alè, perspectiva i sentit al conjunt: contribuir a bastir espais, mentals tant com físics, per a la recerca i pràctica de la plenitud humana, la consciència de la pròpia substància vital i l’empatia amb el món que som i que constituïm. És el primer element de la tríada alternativa al món presidit per l’interès, el consum compulsiu i la deshumanització, pensar la realitat que som i ens configura des de noves perspectives alliberadores on l’espiritualitat és eix central de l’enriquiment personal. Una espiritualitat, seguint Willigis Jâger, que «ensenya un camí a l’experiència i se n’ocupa, d’allò experimentat», com la que implica el fet poètic, i situada a les antípodes de la religió entesa com a «instrucció que ha esdevingut norma». En aquesta recerca de la saviesa i la plenitud que dona sentit a la vida humana hi ocupa un lloc preeminent l’experiència artística, la creació. És ací on el «budisme ateu» que proposa Balaguer ens pot ajudar a indagar en un sentit radicalment oposat al que tant el comunisme d’arrel estalinista com el capitalisme liberal han propiciat històricament: la pràctica del buit que l’autor exemplifica en l’art de Jorge Oteiza. Al capdavall, front a les abassegadores forces alienants i destructives que dominen el món actual, i que el porten a l’abisme, hi ha l’espai inexpugnable de cada persona, la resistència que viu a l’interior de cada u (aquest alè que significa esperit en grec) i que ens ajuda a cercar la solidaritat amb els altres, a experimentar la ressonància (un terme molt suggestiu que devem al pensador Harmurt Rosa) i la vida en la seua plenitud i bellesa.

En summa, el llibre d’Enric Balaguer s’ha d’assaborir amb el llapis a la mà per resseguir les empremtes que han deixat les passes de l’autor i les de poetes, pensadors, obres i artistes que ell s’estima (de Vicent Andrés Estellés a Francesc Parcerisas, de Joan Margarit a Josep Palau i Fabre, de Joan Salvat-Papasseit a Perejaume o Ponç Pons, de Carl Jung a Erich Fromm, de Byung-Chul Han a Tvetan Todorov, d’Okakura Kakuzo al Tao Te Txing i un llarg etcètera de veus ben combinades). Un autèntic plaer literari, una festa dels sentits que, en el vessant pràctic a què tot assaig ben fonamentat convida, pot obrir la mirada (i la ment i el cos) cap a espais molt suggestius on continuar caminant, pensant, creant, resistint.