La revista degana en valencià

Viatge a Tabarca

Carles Fenollosa. Filòleg

El sol és alt encara quan m’acoste a la taquilla, un d’aquells contenidors prefabricats sense luxes, tot pintat de color taronja cridaner, amb una finestreta darrere de la qual un home observa amb desinterès infinit com m’acoste. Demane un tiquet d’anada i tornada. “Pots tornar demà, no hi ha problema. La barca està al final, on el para-sol blau”, em respon, en castellà del sud, aspre –aspre?. Ja són quasi les sis de la vesprada. En el port, a eixes hores, hi ha molt de vaixell però poca gent, la majoria treballadors de les companyies que fan el trajecte que acabe de comprar, entre Santa Pola i l’illa. M’acoste on m’ha dit i un altre dels treballadors de la companyia em demana el paperet, amb una mà colrada al sol, suspesa immòbil en l’aire, i la mirada mig amagada darrere de la visera d’una gorra amb l’escut del Real Madrid. La barca, després de tot, era una llanxa ràpida, una barcassa motoritzada d’unes cinquanta places on no hi ha ningú llevat del pilot, que vesteix un polo roig amb el nom de la companyia, i l’home de la gorra, a qui se li escapa la panxa per davall del polo. Parlen durant tot el trajecte, el penúltim del dia fins al tros de terra que comença a retallar-se en l’horitzó en forma de línia mínima.

De camí creuem un parell de barques més, plenes, que a poc a poc se n’allunyen cap a la costa. Les observe detingudament, com pugen i baixen colpejant les ones suaus. Quan em gire ja distingisc les muralles del baluard i l’església, una construcció estranya, amb un toc Joc de Trons que resulta ser neoclàssic borbònic, diu Viquipèdia. Arribe al port Nou en pocs minuts. Encara hi ha cues dels que se’n van amb bosses i tovalloles al voltant dels colls cremats. L’home de la gorra em diu adéu alhora que comença a recollir els seus tiquets. Camine ràpidament cap al poble per la costereta que envolta la badia –“Passeig Miguel Ángel Blanco”, segons resa una placa al mur del museu que la ressegueix– on hi ha unes quantes barques de fusta a l’arena. Els bars i restaurants que flanquegen l’arc d’entrada, mig buits,  anuncien tota classe de peixos i mariscos. Els cambrers xarren a la barra. Els pregunte pel carrer d’Enmig. Somriuen i assenyalen l’arc: “aquell d’allà, el que està enmig del poble”.

El carrer d’Enmig és efectivament el d’enmig, un eix empedrat que trenca en dos la població. És allà on, entre botiguetes de souvenirs i andròmines de platja, trobe l’hostal que buscava, una casa de tres altures amb un bar en la planta baixa, que funciona també de recepció. De la televisió brollen els sorolls d’una tertúlia vespertina de Telecinco. Més enllà, a la barra, hi ha el llibret de festes del poble amb la salutació de l’alcalde d’Alacant, del qual depèn l’illa : “Queridos vecinos, es un honor etc”, o alguna cosa espontània de l’estil. L’ama em dóna la clau i m’envia dos carrers més enllà: “hem ampliat l’hostal”, diu, en el mateix valencià del sud del sud que parlaven els dos homes de la barca –“hay” en lloc d“hi ha”, “aquí” en lloc d“ací”, el nom dels mesos en castellà i algunes característiques morfocòsmiques més que no distingisc perquè vaig convalidar dialectologia a la universitat. Li pregunte si és normal que hi haja tan poca gent, si ella és indígena o si ve de fóra… coses així. Em diu que en juny és normal, sobretot entre setmana, que ella sempre ha estat ací però que ara viu a Santa Pola en hivern, com la resta dels habitants, que fuguen quan acaba el bon oratge. “Però jo he conegut astò quan no hi havia aigua potable ni electricitat”, puntualitza abans de deixar-me anar.

El sol continua alt, encara, quan òbric el balcó perquè entre aire en l’habitació. Al cel peguen voltes insistents les gavines, entre crits guturals. No em quede mirant-les massa estona, perquè de seguida baixe al carrer i el davalle fins l’església que veia des de la barca. S’alça just a vora mar, acarant Santa Pola amb les seues dos torres quadrangulars i els seus murs alts clapats de finestretes. No hi entre. Potser siga estúpid però mai m’han agradat l’interior dels temples construïts després del gòtic: els trobe freds, artificiosos, coents. En lloc d’això camine més enllà i creue la plaça Gran, quadrada i ampla, on llangueixen dos o tres terrasses, sense massa moviment. Me n’allunye pel carrer del Motxó, al final del qual torne a trobar les muralles i una altra de les portes del baluard, aquesta amb l’escut Borbó –aquella flor de lis tan fúnebre– tallat sobre una pedra una mica erosionada. El sol baixa contra la mar. Ja no vénen més barques. L’aigua és una extensió plana, lluent, encesa. El soroll de les gavines, esgarrat i continu, es creua ara amb el més agut dels xicotets pardals dels quals mai recorde el nom perquè els de ciutat no recordem mai el nom dels pardals ni de les plantes que potser algú, algun dia en alguna classe, ens descobrí.

Faig mitja volta. Refent el camí m’acoste a l’únic bar mig-obert del carrer d’Enmig, ara ja callat i quasi buit, com si fóra el d’un poble de costa normal. “Posareu terrassa ací, esta nit?”, els pregunte. “Cómo, perdona? No entiendo el”. No acaba la frase, darrere de la dona un home pregunta d’on sóc. “De València, no?”. “Sí”, li dic. “És que has dit ‘ací’, ho he sabut per això”. Potser obriran, em diuen finalment. D’acord, adéu. Pel camí fins les muralles tres o quatre individus amb pinta de jubilats alemanys vaguen calmats, silenciosos. Hi ha encara menys gent que abans quan creue novament la Porta de Llevant i arribe a la platja Central, on huit o deu persones apuren l’última llum. Darrere d’ells, s’alça el museu de l’illa, adornat amb la bandera espanyola i la de la ciutat d’Alacant –ni una senyera valenciana en els tres-cents metres quadrats de Tabarca, per cert. Més enllà, més restaurant amb terrasses i menús amb fotografies de plats vintage. Després d’allò, la part protegida, buida, dominada per una capa de vegetació escassa,  famèlica, només trencada per la torre defensiva de Sant Josep –també coronada per l“enseña nacional”–  i, molt més lluny, pel far, blanc i solitari. És tot.

M’assec a la platja. No sé quin vent bufa –tampoc em sé els vents llevat del ponent i del llevant– però deixa un aigua neta, clara, fresca. És allà on m’assabente que fou ací on van ser traslladats amb més pena que glòria els colons genovesos rescatats en 1786 per Carlos III de la Tabarka algeriana i transportats a l’illa de Sant Pau, com es coneixia la “Nova” Tabarca valenciana aleshores. Colons que mantingueren la seua llengua però no per massa temps perquè passaren a abraçar el valencià dels veïns de Santa Pola. Tot açò, clar, no ho sabia fins fa poc, ho he llegit en la pantalla del mòbil d’un article treballadíssim i sense signar que he trobat per Internet, en el blog “la foguera de Tabarca”. Després de tot allò, comenta, vingué –més– decadència: soldats de la Guerra del Francès captius i execucions de presoners carlins, tot entre l’oblit del govern i sota l’atenta mirada i la incomoditat evident de les vint-i-poques famílies de mariners que encara vivien ací, sense aigua potable, depenent del continent per a sobreviure. Eixa és –fou– la història de Tabarca. Ara tot és diferent.

Els occidentals –com dir-ho?– no solem ser conscients de com d’incòmoda era la vida fins fa poc, ni per suposat de com ho és encara per a molta gent. Imagine la vida en aquest tros de terra, àrid i colpejat dels vents abans que vinguera el turisme. N’hi ha testimonis. Jose Pastor de la Roca, en la seua Historia general de la ciudad y castillo de Alicante escrivia en 1875 que “hoy, si bien abandonada a sus pobres recursos, esta isla (…) ofrece no obstante un punto de atractivo al arqueólogo, al filósofo y al pensador, que no dejan de sentirse hondamente preocupados por cierta impresión grata, al par que melancólica, ante la contemplación de su conjunto”. Els valencians sempre han escrit un castellà pompós, trobe, però el fragment és interessant: “al arqueólogo, al filosofo y al pensador”. No va preveure el turista. Sí que ho féu Miguel Hernández, que escrivia molt bé el castellà i que volgué dur a Neruda: “a él sé que le agradaría un lugar donde el mar no se encontrara con arenas al ir a la tierra, donde el agua tuviera más grandeza”. No sé si ho aconseguí, però.

L’article esmenta més fragments, entre ells unes de les últimes línies abans del boom turístic. Es tracta la visió de Joan Fuster en El País Valenciano, aquella guia de viatge sui generis que li encarregaren un dia de fa mil anys, editada finalment en 1962 i escrita en el seu castellà potable, quasi poètic de vegades, sempre atemperat i quirúrgic. És molt il·lustrativa: “los isleños que quedan son gente taciturna y resignada. Unos pocos ninos juegan apaciblemente en la plaza: les extraña nuestra presencia y nos siguen en nuestro paseo, espían nuestra curiosidad, nuestros gestos. Uno de ellos nos vende una caracola, que nos puede servir de recuerdo. Con la concha en las manos, sentados en las ruinas de la fortificación, miramos el mar. El mar y su sonrisa innumerable: un Mediterráneo con más pena que gloria. El mar que no lleva cosechas. Tabarca se nos contagia un poco. Y deseamos huir”.

Sé que la cita és llarga, però paga la pena. Fou, no obstant això, el final del seu llibre, del seu viatge pel país. Tan cendrós, potser, que inserí una nota disculpatòria després: “pido perdon al lector por ese final de viaje levemente tocado de amargura. En definitiva, es injusto como colofón. No lo hice adrede…”. El fet és que mire al meu voltant: una parella s’alça i arreplega les tovalloles mentre dos treballadors apilen hamaques, les gavines continuen amb el seu passeig, les ones trenquen regulars. No hi ha xiquets. Ja no viuen xiquets, en aquesta illa, només unes quantes famílies que guanyen en estiu prou –supose– per a viure la resta de l’any. Fan bé, en tot cas, pense mentre torne a l’hostal.

A l’endemà de matí sí que n’hi ha, de xiquets. Però no són d’ací. Són grups d’adolescents creuant en excursió escolar la platja gran. S’ha alçat un vent incòmode i la badia s’omple d’algues. Me’n refugie un parell d’hores en una de les cales de l’altra part, més a recer d’ones i de plantes aquàtiques. Més tard, en un dels bars del costat del port Nou, demane una cervesa. “De València, no?”, diu el xic. Una altra vegada. Em pregunte què vol dir, per a ells, “València”. No la ciutat, per suposat, però trobe que tampoc la província, sinó algun territori en els llimbs administratius, propi però llunyà, alguna cosa així com “la part d’este tros de terra on encara hi ha gent que parla valencià de primeres i de manera pública”. O no, potser m’enganye. Ho deixe córrer, finalment, que ja és tard.

En el viatge de tornada a Santa Pola està el mateix home d’ahir. No porta la gorra però em reconeix. Té la cara com les mans: bruna, dura, congestionada. “Bona asprà”, saluda. Baixa el sol. De la ràdio s’estén per tota la barca la programació dels 40 Principales. Quan acaba la cançó, després d’un silenci mínim, se senten anuncis, interminables, de negocis de la ciutat de Múrcia. Al fons, en la distància, es retalla la silueta de la ciutat d’Alacant.