Viatge a la ciència valenciana

ENTREVISTA A ANTONI PICH, CRISTINA VILANOVA I DAMIÀ TORMO

Teresa Ciges. Periodista

Fernando Sapiña. Director de l’ICMUV, professor de Química a la UV i divulgador

Per a endinsar-nos en l’epicentre de la ciència valenciana, hem volgut parlar amb Antoni Pich, Cristina Vilanova i Damià Tormo. El físic Antoni Pich va ser, entre altres coses, coordinador del CSIC al País Valencià; Cristina Vilanova és una jove investigadora, i Damià Tormo és un emprenedor que ha apostat per les empreses basades en el coneixement. Les seues veus i les seues experiències ens ofereixen una reflexió necessària per a entendre el que està passant, per a reparar els errors i apostar pel coneixement com l’eina fonamental per a construir un futur millor.

‒En parlar de la ciència al País Valencià, quina és la primera idea que vos ve a la ment?
‒Antoni Pich: Possiblement, una empresa que anava molt bé; començàvem a tocar ‒per dir-ho d’alguna manera‒ el cel, perquè tenim un cos de científics que partia d’una posició baixa i que en els últims anys s’havia fet molt competent, amb grups competitius a escala internacional. En aquest moment, però, estem tocant un daltabaix econòmic absolut, estem perdent la gent jove, estem envellint la població científica i no es veu un futur clar perquè s’ha tallat completament la font de finançament; portem diversos anys en què les coses van a pitjor. Fins ara teníem una ciència molt bona, però des de la crisi va cap a enrere.
‒Cristina Vilanova: Al meu parer, hi ha molt de potencial, amb gent amb ganes de fer coses, però tot són barreres i obstacles perquè no hi ha capacitat de donar a la gent jove cap eixida.
‒Damià Tormo: La ciència al País Valencià està en la línia de la mitjana estatal, i això vol dir que internacionalment encara està molt baix.

‒Estava abandonada pel govern autonòmic, però ara també ho està pel govern estatal…
‒A. P.: La font fonamental de finançament venia del govern estatal. Els grups d’investigació podem sobreviure fent menys del que volíem fer, però del que no es pot sobreviure és del tancament de l’entrada de gent jove. Si això es fa un any, és un fet molt penós per a una promoció, però quan són diversos anys consecutius estàs perdent el capital humà. Si perds la gent que tens formada, has perdut vint anys. Què està passant? Que fora de l’Estat s’estan rifant els nostres millors investigadors.

‒I quin ha sigut el principal problema que hi ha hagut per arribar a aquesta situació?
‒C. V.: Un problema principal és la manca de consciència per part de la població de la importància de la ciència. Una societat que fóra conscient de la seua importància faria més pressió perquè no es deixara caure.
‒D. T.: També és clau la manca d’inversió de les companyies privades, que fora de l’Estat representa un percentatge molt alt i ací no. I tot això és perquè l’educació que tenim ací no dóna lloc a traslladar la investigació. Un dels majors problemes és que no s’ha promocionat internament la idea que la ciència puga ser productiva. No s’ha creat ni el teixit ni la gent amb els coneixements per a fer-ho.
‒A. P.: Hem de ser conscients d’on veníem, on hem aplegat i on estem. Ací no tenim la tradició científica que tenen altres països. Tenim un problema en la part industrial perquè no tenim grans empreses que financen els grans projectes. A més, la forma en què altres països han afrontat la crisi no té res a veure amb la d’ací, on no han apostat per l’R+D, sinó que han retallat el pressupost. S’ha de tindre clar què és una despesa i què és una inversió, i ací es continua considerant la ciència com una despesa.
‒D. T.: Ací hi ha grups i projectes que estan a l’altura de Harvard o millor; la diferència és que ells saben com rendibilitzar-los, i ací no. La crisi té un efecte, però no únicament els problemes que estem patint són causats per aquesta, sinó que les coses es podrien haver fet millor des del principi.

‒Què li passa a la nostra política científica?
‒D. T.: Al meu parer, es dóna massa valor a les publicacions, fet que comporta que en ocasions es facen les coses únicament per estar en un rànquing de publicacions. Altres aspectes que tenen molta importància no es comptabilitzen i fins i tot es penalitzen. És un error com es valora en l’actualitat la ciència.
‒A. P.: A més, la política científica ha de tindre una visió a llarg termini. El que no pot ser és que cada vegada que canvien un càrrec es canvie la política. No tenim únicament un problema de manca de finançament, ja que hauríem de saber emprar els pocs recursos que hi ha i s’està fent tot el contrari: s’estan malbaratant.

‒Però, realment hi ha hagut una política científica al País Valencià?
‒D. T.: Des de la perspectiva de les empreses innovadores, cal dir que ací s’han fet coses: s’han donat ajudes econòmiques, però quasi millor que no les hagueren donat, perquè amb l’arribada de la crisi s’han quedat penjades i moltes empreses ho han patit.
‒A. P.: En determinats moments hi ha hagut persones amb bona voluntat que han intentat tirar endavant una política científica, però no els han deixat. No es pot fer una política científica recaptant les sobres d’altres conselleries. És un problema de recursos econòmics, però sobretot de prioritats. El problema és que en aquests moments és molt difícil argumentar que cal finançar la ciència quan estan retallant en sanitat. Estem davant un deteriorament de les condicions de vida; el pacte social s’ha trencat totalment.
‒C. V.: De fet, els joves no veiem perspectives de futur. Companys meus molt ben formats se n’han d’anar perquè ni el govern estatal ni el valencià ens ofereix cap ajuda.

‒Per tant, tenim un clima que afavoreix la innovació?
‒D. T.: No tenim un clima que afavorisca la innovació, però tenim un avantatge competitiu en molts països. Tenim una ciència fantàstica, comparada amb molts països, i d’això no ens adonem. Tenim unes infraestructures i un capital humà molt bo amb costos molt reduïts comparats en altres llocs… Si en un lloc es pot fer realment bona innovació i ser competitiu a escala internacional, l’Estat en general i també el País Valencià són un dels punts bàsics; de fet, molta gent de fora ho està reconeixent ara. En aquest ecosistema falten peces: crec que fallem en l’àmbit educatiu, també en oficines de transferència perquè són molt passives, i també falta que la indústria estiga preparada per a ser receptora d’eixe ecosistema.

‒Ens cal més i millor educació per ser conscients de la importància de la ciència?
‒A. P.: És evident que fa falta més educació, però a hores d’ara hi ha molta gent que està demanant tindre uns mínims coneixements científics des del punt de vista cultural. Hi ha moltíssim per fer, però s’ha avançat en la percepció social de la ciència. En aquests moments, ja no diria que el problema d’aquest país és que no hi ha un suport a la ciència. És molt més greu que això: tindre més del 50 % de gent jove sense produir és una catàstrofe; no hi ha cap país del món que s’ho puga permetre. S’havia aconseguit formar les millors promocions que ha tingut aquest país, i ara estem malbaratant tota eixa formació.

‒De fet, el recurs més important que té la ciència és la gent…
‒C. V.: És una realitat. Els joves sabem que tenim millors condicions ‒no sols econòmiques‒ si ens n’anem fora que si ens hi quedem.
‒D. T.: El problema no és que se n’hagen d’anar, sinó que no hi puguen tornar. El fet d’anar-se’n és molt positiu sempre que hi tornen.
‒C. V.: Clar, però ha de ser una opció que tu tries, no l’única eixida possible.
‒A. P.: El problema és que és emigració, i no en tornen.

‒Quin futur ens espera?
‒A. P.: Estem en un moment de depressió. Hem perdut moltíssima gent, però continuem tenint gent formada. Per a mi la prioritat és no perdre la gent que ens queda. Vull esperar que hi ha llum al final del túnel.
‒C. V.: Ningú espera una millora a curt termini, encara que s’incremente el finançament. Però d’una millora a mitjà/llarg termini, sí que en tenim esperances.
‒D. T.: El futur dependrà de tots nosaltres. Hem d’aprofitar les oportunitats que ens estan arribant. Crec que, a poc a poc, s’està intentant millorar les coses, encara que costarà. Està tot per fer i, per tant, pitjor no podem estar.