La revista degana en valencià

De València a la presó d’Estremera

D’Estremera ens acomiadem ràpid. Però ho fem amb el cap ben alt, amb l’orgull i dignitat que l’Oriol ens ha transmés

Dissabte vaig anar a Estremera. Però, el viatge real va començar dimecres, quan per curiositat vaig buscar al Google Maps quin era el trajecte més ràpid des de Barcelona. Va ser en aquest moment, davant d’un mapa virtual, quan em vaig adonar de la crueltat de l’aparell de l’Estat. 634 quilòmetres separen la ciutat comtal del centre penitenciari, fent que hages de fer sis hores en cotxe o bé agafar un AVE i llogar un cotxe (sempre i quan tingues la “sort” que l’horari de visita et permet tornar el mateix dia i no has de fer nit a la capital del regne). 132 nits amb presos polítics, encara no s’ha explicat perquè no hi són a les presons més properes a les seues famílies. Una altra mena de càstig, supose.

Dissabte, a les 10:50, vam eixir de València direcció Estremera amb 292 quilòmetres per davant. Si alguna cosa bona té ser considerada la platja de Madrid és la qualitat de l’A-3 i l’absència de peatges, que fan que en dues hores i mitja arribes a la destinació. Acostumats al paisatge mediterrani, creuar la Meseta impressiona per l’absència de vegetació i els seus colors àrids. És un viatge d’incertesa, ja que ningú sap què ens trobarem. Un viatge que mai hauríem pensat que hauríem de fer, però necessari. Un viatge de dignitat que es fa més suportable gràcies a les cançons de l’Ovidi i Tomàs de los Santos que sonen en el reproductor.

 

“Baixarem i serem raons
i tindrem la pell cremada pel foc,
i posarem, com sempre, els morts
i patirem la vostra violència i els cops,
però no aturareu mai els cors”

 

En passar Tarancón un senyal indica la propera eixida: Estremera. Deixem l’autovia, i si el paisatge ja era àrid, ara es converteix en una mena de desert. El color terrós del Sàhara impregna tots els camps que tenim al voltant, i en mirar a la dreta, a la llunyania, una torre de control trenca la línia de l’horitzó. Llevem la música. Nus a la gola. Uns minuts de silenci, fins que arribem a una rotonda i comentem com al ferro de tots els senyals està dibuixada la bandera d’Espanya. Una de les eixides de la rotonda indica “centre penitenciari”, acompanyada per uns escrits a terra (que resulten il·legibles pel desgast) i més banderes d’Espanya. És l’evidència del “a por ellos”, d’intentar castigar encara més a tot aquell que es fa 634 quilòmetres per veure el seu familiar o amic. Però s’equivoquen d’estratègia.

Després de dinar al poble, vam decidir prendre l’eixida de la rotonda que ens porta al centre penitenciari. En una torre de control de seguretat ens pregunten qui som i a qui hem vingut a veure. En dir Oriol Junqueras l’home ens mira i somriu, amb un somriure detestable, i ens deixa passar i deixem el cotxe a l’aparcament. Ja hi som dins la presó. L’aparcament és com un parc en el qual s’ajunten familiars i amics dels presos. I si mires més enllà, es pot intuir el pati en el qual els presos prendran l’aire, tindran una mínima sensació de llibertat (si és que això és possible). Veiem com un cotxe passa el control de seguretat. Són ells: Alfred Bosch, Albano Dante, Josep Ginesta i Bernat Gimeno. L’Andreu Pujol i jo ens acostem per rebre’ls de la forma més càlida possible (si és que es pot fer en un lloc tan fred com una presó). Després de saludar-nos, Alfred Bosch fa un vídeo en directe a través de la seua pàgina de Facebook en què els quatre que entraran a parlar amb l’Oriol expressen quins són els seus sentiments i sensacions en aquest moment. Parlen de transmetre-li força i energia, i el que no saben és que serà l’Oriol qui se la transmeta a ells.

Entrem a la presó. Han de identificar-se: DNI, empremtes i foto. Rialles nervioses. Alguna que altra broma per afluixar l’ambient, perquè ningú sap què es trobaran rere les portes. Els prohibeixen entrar llibreta i bolígraf (més tard veurem com una xica sí que ho fa). I els fan passar el control de seguretat. Ens acomiadem. Bernat i jo quedem fora amb els seus mòbils i objectes personals. Eixim a respirar aire pur (si se li pot dir així). L’hora d’espera és intensa, llarga. Sembla com si el temps anara més lent. Tots dos estem expectants, no sabem com eixiran. Entrem, eixim i tornem a entrar a la recepció de la presó. Veiem a algun famós, algun avi amb els seus nets i alguns amics. Tots actuen amb normalitat, ja estan acostumats a aquest tràmit. Però nosaltres no.

I, de sobte, ixen tots quatre. Amb un somriure. Una imatge que costarà d’esborrar de la ment.

 

-“Bé, bé, està bé!”

-“No està taaaan prim com deien, però ha perdut nou quilos!”, deia un d’ells de broma.

-“Jo no sé si sortir al vídeo perquè després d’això em cagaré en tot”, reflexionava un altre.

 

I un quart, romania en silenci.

 

-“He vist a l’Oriol de sempre, amb la mateixa determinació que sempre, però amb la diferència que ara hi havia un vidre pel mig”.

-“Ens ha transmès tota la seva energia”.

-“I fins i tot ens ha explicat alguna anècdota graciosa. Hem rigut bastant!”.

-“Està moreno, eh!”

-“Quan ens hem acomiadat hem fet el gest de la victòria”

-“Us heu adonat que quan ens hem anat han anat la resta de presos a saludar-lo, com si fos una autoritat? Bé, és que ho és…”

-“Sí. Imagino que serien presos d’altres mòduls que no fan vida amb ell”.

 

Ja a l’aparcament, des del Twitter d’Alfred Bosch es torna a emetre un altre vídeo en directe en què els quatre expliquen com han vist a Junqueras. En el moment d’escriure aquest article el vídeo ja té 50.583 visualitzacions, i no té ni 24 hores.

D’Estremera ens acomiadem ràpid. Perquè uns havien d’arribar a agafar l’AVE i perquè tots volíem eixir d’aquella gàbia en la qual estan empresonats dos membres del govern de Catalunya, de la mateixa manera que els Jordis estan a Soto del Real. Però ens acomiadem amb el cap ben alt, amb l’orgull i dignitat que l’Oriol els ha transmés i ells ens han fet arribar.

Dues hores i mitja per davant ens esperen fins a tornar a València. L’única cosa bonica d’aquest viatge que mai hauríem d’haver fet és el capvespre.

“Hem d’escriure el teu nom reiterat en els murs
perquè Roma no oblide el qui més ha patit.
Entre tants com patiren l’absurd del poder,
i creixerà com les parres diürnes el sol.”