Viatges i flors

11/02/2022

Peu de foto: ‘Eguzkilore’ en una porta de Lekunberri

No crec que arribem a entendre mai del tot el que ens ha passat. Ara que la gran desgràcia col·lectiva de l’epidèmia sembla remetre, és molta la gent que diu que cal mirar cap avant i recuperar, tan aviat com siga possible, la normalitat perduda. A les sensibilitats de caràcter melancòlic, però, ens costarà oblidar les desenes de milers de morts –alguns amb noms i cognoms concrets– i els milers i milers de persones –també moltes conegudes– que encara pateixen les seqüeles de la malaltia. I a pesar d’això, també orientem lentament la mirada cap al futur, amb aquesta esperança insòlita, que és tan pròpia de l’ésser humà i que tanmateix ens sorprén a tota hora. No debades, vam gosar fer un viatge, aquest estiu.

En el meu cas, vaig tindre la sort de tornar a Euskal Herria, al cap d’un bon grapat d’anys. A l’anada, de més a més, ens vam aturar a Tortosa per a retrobar-nos amb familiars i amics a qui no véiem des de feia molt de temps. Al nord d’Iruña, ens endinsàrem en els boscos de faigs i de roures, descobrírem noves valls i nous rius, ens vam acostar a arbres centenaris i vam acariciar la seua escorça com qui fa una reverència. Vam aprendre noves paraules i vam cantar una altra vegada les cançons de Mikel Laboa, d’Anari o de Benito Lertxundi. Ens vam aturar a la vora d’un casalot, on una colla entonava versos i melodies que no enteníem, però que ens commovien igualment, com ens havia passat uns anys abans una nit a Sare, a Iparralde. En tornar, en un marge, hi havia lluernes. Com sempre, vam dinar i vam sopar bé i, amb un somriure, vam dir «eskerrik asko». Retornàrem a Donosti, on havia anat per primera volta, encara quasi adolescent, a un llunyà festival de cine. Des d’Igueldo, observàrem la mar que vol ser oceà i la muntanya que vol ser Pirineu. Vam saber que Obaba existeix, perquè ho vam veure i ho havíem llegit, perquè llegir és continuar vivint i cadascú ho fa a la seua manera. Ens acostàrem, discrets, a les flors de sol penjades en tantes portes –les eguzkiloreak–, que protegeixen la casa dels mals esperits. Vam demanar que fora així, com a mínim, durant una llarga temporada. I un dia, com tot en la vida, el viatge es va acabar. Llavors, cridàrem «laster arte!», perquè volem tornar i tornarem a Euskal Herria, més prompte que tard.

En algun moment d’aquells dies, però, ens vam preguntar què ens ha passat. Què ens ha passat des de març de 2020. I de sobte tot se’ns va fer estrany i alié, com si el món s’aturara, perquè al cap de tants mesos la sensació de tornar a la normalitat té un punt de mentida. Però el món no s’ha aturat i, amb dignitat i memòria, és cert que cal mirar al futur. Assumir la pèrdua i construir-nos de nou. Deixar algunes coses pel camí, canviar la direcció, repensar els projectes personals i col·lectius. A la maleta, simbòlicament, vam dur una eguzkilore. Com un amulet. Com un recordatori. Com un avís.