Viatges per la memòria

06/09/2022

Fitxa bibliogràfica

Viatges per la memòria. Lletres d’estima i gratitud

Josep Mª Jordán Galduf

Edeta Editorial. Llíria 2022

Atrevir-se a recordar és salvar el que no podem perdre. Els llibres s’escriuen, deia Stefan Zweig, «per unir, per damunt del propi alé, els éssers humans i defensar-nos enfront de la fugacitat i l’oblit». Hi ha records que immobilitza la memòria en un «això diuen que era…», i hi ha una altra memòria, productiva i inconclusa, que, en paraules de Francisco Brines «despoja de secretos a los hombres / y se queda en el alma / germinando».

A Josep Mª, li importa el que és germinal en la història, en allò quotidià, en els esdeveniments; i descobreix en el laberint interior la «biografía de la luz» (p. 11) que dissol les ombres i rescata «les oportunitats de renaixement que pot haver-hi en la vida» (p. 210). Els éssers humans hem nascut per a començar i vivim en estat permanent de natalitat, en situació de comiat. «Si tú tiras de mí / naceré de nuevo»: amb aquestes paraules de José María Rodríguez Olaizola, comença el viatge de la memòria.

Pepe pertany a una generació que ha custodiat la memòria col·lectiva del nostre país, que ha practicat la convivència a través del diàleg i ha lluitat per un futur de solidaritat, democràcia i justícia. En lligar la seua professió amb els qüestions socials, «no ens situava en una falsa neutralitat acadèmica» (p. 110), sinó que exercia el seu compromís docent «amb una forta vocació per practicar l’extensió universitària» (p. 109). Davant la desoladora evidència de la pobresa, va obrir la universitat a la cooperació entre els pobles. L’investigador, familiaritzat amb les anàlisis estructurals, les determinacions col·lectives i els condicionaments socials, mostra el seu viatge vital, «que em dugué progressivament cap a un retrobament amb la fe cristiana» (p. 210). Entre la literatura del jo i l’autobiografia, hi ha un espai confessional, que emet des de l’acadèmia fins a l’associació de veïns, de l’Alcaldia a l’Aula de Cultura, des del centenar d’articles en Saó i en La Veu de Llíria al seu viatge espiritual.

El llibre és una contribució coral a l’humanisme, resultat d’una aventura col·lectiva d’amics que «m’han acompanyat al llarg de la vida, m’han ajudat a humanitzar-me» (p. 207); han teixit relats de vida i pensament que desafien la impotència, i ofereixen esperança a un temps de sotsobre i passió guerrera. Per a construir un humanisme renovat no sobren ni les ciències, ni les arts, ni les savieses mundials, ni les confessions religioses ni les espiritualitats. Cada capítol és una freqüència diversa, però totes elles metabolitzades per l’amistat.

Cada llibre de Josep Mª fa una volta de rosca a l’anterior. Després d’El rumor de la fe (2018) i Sentir y discernir (2020), conta que la seua aventura interior estava sustentada en els persones que van marcar la seua vida: militants polítics, professors universitaris, estudiosos i escriptors, educadors socials, sacerdots i religiosos, místics i teòlegs, músics i artistes. Gent comuna a qui, sense estar registrada en la memòria col·lectiva d’aquest país, els professa «paraules de reconeixement, estima i gratitud» (p. 13).

Josep Mª ha contribuït decididament a la renovació de l’humanisme que necessita l’Església i el nostre país per lluitar contra «les forces desintegradores de la nostra humanitat més essencial».