Tens 0 productes a la teua cistella
L’any 1855 es celebrava a València el quart centenar de la canonització de sant Vicent Ferrer i l’encarregat de narrar aquelles festes va ser el llavors cronista de la ciutat, Vicent Boix i Ricarte. De fet, hagué de fer-ho amb una certa rapidesa perquè, si les festes es materialitzaren a finals de juny i principis de juliol, abans d’acabar l’any ja estava enllestit el llibre que les narra –Fiestas que en el siglo IV de la canonización de san Vicente Ferrer se celebraron en Valencia (València, Josep Rius)– gràcies al finançament de la Societat Econòmica d’Amics del País de València.
El text de Boix, lleuger pel que fa a dades històriques sobre el sant, ric en descripcions dels esdeveniments festívols i amb sovintejades reflexions sobre la situació política i social del seu temps, conté, a més, una part de gran valor, pel que fa a la història de la nostra literatura, que ha passat bastant desapercebuda: una Corona poética a san Vicente –i més poemes–, on es troben bona part dels qui després seran prohoms de la Renaixença a València. De fet, el recull aplegava l’esmentada Corona –que ja havia estat publicada a banda, amb intenció de recaptar fons per als orfes de Sant Vicent– i d’altres poemes que, sense cap advertiment, Boix insereix tot seguit. De tots ells, ens diu que són «las composiciones poéticas que, por invitación del Sr. alcalde, escribieron los bardos de nuestro tiempo», i afegeix que «las hay bellísimas, elevadas, sublimes, dignas de la época de Gil Polo; las hay de laudable aplicación y esfuerzo, fruto de una juventud que puede conquistar un nombre». Segurament, ell mateix no era capaç d’imaginar el que després protagonitzarien alguns dels «bardos de nuestro tiempo» que llavors, en molts casos, encara eren estudiants a la Universitat i que arribaren a «conquistar un nombre».
L’elenc dels participants paga la pena de referenciar-lo, perquè ràpidament es veuran els noms que, temps a venir, serien ben coneguts: Joan Reig i Garcia, Joan Baptista Marqués, Francesc Monforte, Benet Altet, Gregori Gisbert, Manuel Benedito, Joan Antoni Almela, Antoni Aparisi i Guijarro, Francesc Genovés, Víctor Giner, Pere Romero, Jacint Asenjo, Pasqual Pérez i Rodríguez, Maria Orberà, Josep M. Blat, Rafael M. Liern, Vicenta Palavicino, Josep Zapater, Francesc de P. Gras, Joan Ortiz Maíquez, Vicent W. Querol, C. Pasqual i Genís, Josep de Castells i de Bassols, el Baró d’Andilla, Josep V. Fillol, J. Iranzo, Miquel Vicent Roca, Isabel Soriano, Jacint Labaila, Tomàs Solanich, Teodor Llorente, Dolors Balaciart, Joaquim Serrano, Filibert Abelard Díaz, Carles Mestre, Antoni Ruiz i Orberà, P. Yago i Frederic Blasco Martínez.
Evidentment, no tots continuaren trajectòries literàries, però uns quants arribarien a ser ben coneguts. Entre d’altres, Almela, Altet, Aparisi, Asenjo, Liern, Querol, Pasqual, Fillol, Iranzo, Labaila i, especialment, Llorente. De la desena de poemes que són en valencià, només tres dels autors que acabem de citar escolliren la nostra llengua –Almela, Altet i Aparisi–, i també convindria destacar que, al total del conjunt, només hi apareixen quatre dones, una de les quals –Maria Orberà– escrivia en valencià.
El 1855, la Renaixença ja havia començat tímidament, però encara no s’havien instaurat els Jocs Florals a Barcelona –ho serien quatre anys després. El conjunt de textos valencians recollits per Boix –als quals cal sumar els de caire més popular, llançats des dels carros triomfals, i alguns més– és ben destacable, doncs, i demanen un estudi aprofundit, per remarcar com la figura del sant va estar, també, en aquells orígens de la Renaixença, a València, com ja fa temps que ha explicat Rafael Roca.
