Tens 0 productes a la teua cistella
01/07/2020
El 18 d’abril de 2010, enguany fa deu anys, com cada diumenge de bon matí, el P. Vicent Faus va anar a repartir aliments a persones necessitades. Un fatídic accident de circulació a València acabà amb la seua vida.
El P. Faus, nascut a València el 1937, va ser un bon mestre, segons l’esperit de sant Josep de Calassanç. De 1965 a 1969 va viure a Managua, i més tard a Gandia, on passà 25 anys al col·legi dels escolapis. El P. Faus va deixar una petjada inesborrable: a més de restaurar el batxillerat, desaparegut uns anys abans, va ser el primer a implantar el valencià en horari oficial i introduí a l’església de l’Escola Pia la nostra llengua. Va restaurar també l’ermita de Santa Anna, amb el culte en valencià, i recuperà per a la Nit de Nadal tradicions perdudes, com el Cant de la Sibil·la.
Professor de valencià per Lo Rat Penat des de 1971, organitzà els Cursos Carles Salvador d’ensenyament de la nostra llengua, i amb Josep Iborra i Francesc Ferrer Pastor feu el mateix per als mestres. També impartí classes de valencià per al personal administratiu de l’ajuntament, i a l’hospital per als metges i infermers.
El 1995 passà a València com a director del Col·legi Sant Joaquim, i des del 1999 era l’ecònom i encarregat de Patrimoni de la Província Escolàpia de València. Uns dies abans de la seua mort, l’Ajuntament de Gandia acordà iniciar els tràmits per tal de nomenar-lo Fill Adoptiu de la ciutat.
El 20 d’abril de 2010, a l’església de l’Escola Pia de València, vaig participar en l’Eucaristia de comiat del P. Faus. Damunt del fèretre, la casulla i l’evangeliari, i també el Llibre del Poble de Déu, que en un gest espontani (però ben conscient) diposità mossèn Llorenç Gimeno. La presència dels qui vam estimar el P. Faus feia palès l’agraïment de tots els qui reconeixíem la importància cabdal que va tindre «el pare del valencià» (com era conegut) en la inculturació de la nostra Església.
A l’Eucaristia, el P. Francesc Mulet, alumne de Faus a València, recordà que «el P. Faus era una gran persona que tocava de peus a terra, i vivia el concret, il·luminat per una àcida saviesa i per una àmplia xarxa de relacions humanes que l’havien enriquit i humanitzat. Acollia, escoltava, aclaria, feia veure el món com era, i enfocava destrament tots els problemes plantejats. Tenia mil i una amistats. Ell era un gran amic dels seus amics. Haurà deixat molts “buits”. Era una barreja desconcertant entre les “dues passes endavant” del comú, progre en diríem mal dit, i un home-cristià de les més fermes tradicions».
Fa 10 anys ens deixà un home bo. Un valencià de cap a peus. Un escolapi que va dedicar tota la seua vida a l’ensenyament i a ajudar els més necessitats.
