Vicent Nadal Sanxo i un gegant

18/10/2019

El Tratado de Geografía de Vicent Nadal Sanxo es conserva, en un manuscrit, a la Biblioteca de la Universitat de València (mss. 681). El seu autor, un clergue valencià que ingressà als dominics, va arribar a ser catedràtic de matemàtiques a la institució acadèmica ja esmentada i va morir el 1630. Per tant, degué moure’s en l’ambient en què l’Església –amb la Inquisició al front– controlava la generació i la difusió dels coneixements, tot i que, per la natural curiositat que li podem pressuposar, segurament va ser un home encuriosit per la naturalesa que l’envoltava i per un món complex que devia tractar d’explicar-se.

En l’obra a què ens acabem de referir, s’hi pot trobar una col·lecció de notícies més o menys verídiques sobre les terres europees, al costat de llegendes sobre el regne del Prest Joan, descripcions relativament fantasioses de les terres orientals i de Terra Santa, i, encara, unes descripcions més aviat lacòniques de les terres hispàniques i dels diferents territoris que conformaven la Corona d’Aragó.

Ara bé: en arribar a la descripció del Regne de València, el frare matemàtic no va poder estar-se d’incloure materials que ultrapassaven els interessos geogràfics i que devia haver adquirit per molt diverses vies. I, entre les altres, hi apareix una notícia sobre una foca trobada a les costes valencianes o, també, una altra, que és la que motiva aquest escrit, molt més fantàstica: «A […] leguas d’esta ciudad [de València], queriendo sacar una cequia del río Júcar para regar el Llano de Quart, empeçaron a hazer una mina, agujereando un monte cerca de un lugar dicho Tous; y cavando dentro del monte, hallaron unos huesos de hombre gigante». Un home gegantesc –o, potser, un poble sencer de titans– havia habitat a la vora del Xúquer, si fem cas d’aquestes informacions del dominic. Els qui picaven pedra per fer una séquia en trobaren les restes d’un, almenys. I sembla que no varen seguir buscant, perquè potser n’haurien trobat més…

Ara com ara, deu resultar bastant impossible de saber on s’inicià aquella excavació, però no costa massa d’imaginar que allò que trobaren els operaris devien ser les restes fòssils d’algun dinosaure. O d’algun altre animal de dimensions certament considerables i els ossos del qual recordarien d’alguna manera l’anatomia de l’esquelet humà.

El món del barroc, amb la seua capacitat per a la fabulació, i el record del Renaixement que volia explicar el món des de l’òptica de l’home, donaren lloc a percepcions que volien ser científiques però que, a la fi, pel desconeixement que planava sobre moltes matèries, engendrava explicacions com la que acabem de comentar, relativament divertides, de vegades, i que aprofitaven per explicar allò que no era explicable des de les postures on es trobaven els investigadors d’aquell temps.

Article publicat al número de setembre 451