La revista degana en valencià

Vicent Olmos: «Editar llibres és una aposta pel País»

Vicent Olmos és una d’aqueixes persones del País Valencià que treballa sempre, de forma callada, mai millor dit, però sempre. Anem fins al quarter general on té la seu l’editorial, a Catarroja. En entrar-hi, et colpeix la quantitat de llibres que té al seu despatx i, també, la seua cara de bona persona, tranquil·la i treballadora, la qual cosa no lleva perquè les seues opinions i trajectòria personal siga contundent i d’un nivell de compromís molt gran amb la cultura del nostre País.

–L’editor naix o es fa?

Crec que no. Ningú naix sent res. Són circumstàncies; hi ha tombants en la vida i tu vas agafant camins diferents, i si l’encertes bé, i si no, també. Jo, en un moment determinat, vaig agafar un bon tombant, en el sentit que vaig descobrir que podia fer una feina que m’agradava. I això és el millor que a u li pot passar: treballar en una cosa que t’agrada.

–D’on ve la teua passió pels llibres?

Quan era menut, els meus pares estaven preocupats perquè no dormia. De fet, crec que mai he dormit més de quatre o cinc hores. Aleshores, van descobrir que si em deixaven còmics i coses per a llegir es podien oblidar de mi. I des de ben menut vaig començar a llegir, de primer còmics, després novel·les…

–I per la política?

Vam viure una època que ens va fer implicar-nos en política perquè hi havia el franquisme, i nosaltres teníem l’edat adequada per protestar contra allò. Una bona part dels meus amics s’involucraren en política, van començar a portar-me llibres i vaig acabar tenint una certa passió per la política.

–I la història?

A mi, la història m’interessava, però també moltes coses. Jo vaig estudiar de molt gran perquè vaig haver de treballar als 14 anys, i als 25 vaig fer la prova d’accés a la Universitat, però no tenia clar què fer. De fet, em vaig presentar a Dret, a Història i a Filologia. Em van admetre en les tres, però al final vaig triar Història. Va ser una època molt bona, perquè els meus amics es van implicar i muntàrem un Congrés d’Història de l’Horta-Albufera.

–Però, per què l’interés per publicar?

Ara és molt difícil trobar gent que escriga llibres d’història perquè el sistema d’avaluació és pervers i puntuen més les publicacions en revistes. Quan jo estudiava, sempre pensava que estudiar Història no tenia sentit si es quedava dins dels col·legues: el sentit de la història és que la gent la puga conéixer, i, per tant, fer divulgació de la història. I això em va anar fent cada volta menys historiador i més editor.

–Per això començà Afers?

Afers començà per una xamba, perquè vam fer el Congrés d’Història de l’Horta-Albufera i la Diputació de València s’havia compromés a publicar-ne les actes. Però va haver-hi un problema entre els socialistes i els comunistes, i es van negar a publicar-les. Aleshores vam pensar de fer-ho nosaltres, creant la revista, que en principi havia eixit com una publicació que pretenia ser comarcal, però a partir del segon número s’hi va incorporar Sebastià Garcia Martínez i moltes altres persones. I continuem.

–Quantes vegades t’han preguntat per què publiques tan sols en català?

Hi ha gent que m’ho pregunta, però tampoc tanta, perquè no em moc en un ambient d’edicions castellanes ni de gent anticatalana. Hui, per exemple, el director de l’IVAM m’ha dit que la millor biografia que ha llegit de Renau és la nostra, i que era una llàstima perquè hi ha molts investigadors d’Amèrica Llatina que van a investigar a l’IVAM i no poden llegir el llibre. Però el problema és que algú l’hauria d’haver traduït al castellà! Normalment, les editorials castellanes no tenen interés per comprar els drets dels llibres que publique.

–L’especialització de l’editorial és una aposta pel País?

Editar llibres ja és una aposta pel País. Editar el que jo edite també, però de la mateixa forma que qualsevol altra editorial que publique literatura. L’aposta era en el moment en què vaig començar, i ara també, però en aquell moment més. El repte era publicar llibres bons, ben fets i en català.

–Quants llibres portes?

Calcule que entre 300 i 400 volums, entre la revista i els llibres.

–La teua tasca editorial ha merescut el Premi Vicent Ventura i ara el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Carulla. Què sents en rebre aquestes distincions?

Vol dir que et fas gran [rialles]. Els premis sempre són una alegria, perquè hem treballat molt de temps perquè el País es normalitzara i per fer córrer la seua història, i la tasca es veu reconeguda. Els reconeixements per a mi són importants, però no els considere uns premis meus, sinó de totes les persones que treballen i han treballat amb mi.

–Com has pogut viure aquests vint anys de govern del PP?

Hem patit molt, i això no cal que us ho explique perquè en Saó ho sabeu perfectament. Jo no he guanyat diners en aquesta editorial, però no n’he perdut. Si això haguera sigut un país normal, jo hauria pogut viure d’això, però no ha estat el cas. M’he guanyat la vida fora d’ací. Sempre he pensat que no es podia viure de les subvencions, i això ho hem aconseguit. Ens han fet patir molt. El govern del PP ha estat un desastre per al País.

–Com definiries la política cultural que ha fet el PP?

Ha sigut erràtica, però fonamentalment ha sigut una política anticultural i antivalenciana. No és que no ens han ajudat, sinó que ha posat pals a les rodes a la nostra cultura.

–Amb el canvi de govern, ha arribat l’esperança entre els editors?

Em costa molt parlar perquè fa poc que estan en el govern. Ara, ho tenen difícil, perquè la caixa està totalment buida. Estan donant mostres que, com a mínim, sí que tenen interés d’ajudar a la nostra cultura. I des d’aquest punt de vista els done confiança. Però, de polítiques culturals d’aquelles que jo estaria absolutament d’acord en aquest País, no n’he vistes mai. Per això sóc prudentment escèptic.

–I quines són les mesures que necessita el mercat editorial valencià?

El que faria falta seria invertir en cultura. És evident que cal fomentar la lectura, ajudar l’edició… Alguns diuen: «Vosaltres voleu que la cultura catalana siga subvencionada». I jo dic: «Que no subvencionem l’espanyola?; que el Teatre Real de Madrid no ens costa una pasta?; que el Ministeri no dóna diners d’ajuda a l’edició?». En cultura cal invertir; no pot ser que les sobres vagen per a cultura.

–Al cap i a la fi, quina és la teua radiografia del món editorial valencià i en valencià?

Els índex de lectura de l’Estat són els més baixos d’Europa, i dins de l’Estat, els més baixos són els del País Valencià. Alguna cosa deu tindre a veure l’acció de govern que s’ha fet fins ara, perquè els valencians no som més imbècils que la resta. Estem perdent lectors, la gent llig menys i hem d’estimular-los.

–Per tant, el repte que tenim per davant, a banda de ser econòmicament més sostenibles, és fomentar la lectura?

És fonamental. A les escoles i als instituts hi ha unes línies en valencià, i la gent llig en valencià. Això hauria d’haver fet que la gent haguera pres un cert gust per anar a la llibreria i comprar llibres. Però quan la gent jove acaba l’institut deixa de comprar-ne. També és cert que l’edició en valencià ha augmentat molt en els darrers anys malgrat tot. El futur pot ser bo si hi ha una bona política, perquè, de bons editors, ja en tenim.

 

EN POQUES PARAULES:

Què és Afers per a tu: una editorial al servei de la cultura catalana.

El teu referent com a editor: Feltrinelli i Joan Sales.

El teu assagista favorit: un dels bons, Xavier Serra.

El teu llibre de capçalera: no tinc llibre de capçalera.

El teu homenot valencià: Joan Fuster.

Un polític que t’agrade especialment: Joan Ribó i Enric Morera.

Un somni per al món editorial valencià: que la gent llija més.

I per al País: ser lliure.

 

Entrevista publicada al nº 409, corresponent a novembre de 2015.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top