Vicent San Ramon i la diversitat funcional intel·lectual

Vicent San Ramon va estudiar Treball Social i Sociologia a la Universitat de València i ha desenvolupat la seua carrera professional, al llarg de més de vint anys, en l’àmbit d’actuació, que ara direm de la Diversitat Funcional Intel·lectual, al Centre Ocupacional TOLA de Silla. Així doncs, es tracta d’un expert que ha publicat un llibre que, fortuïta i molt oportunament, ha coincidit amb el debat parlamentari per a l’esmena constitucional de l’article 49, que s’acaba d’aprovar per unanimitat al Congrés. El títol del llibre és ja un

Compendi del tema: “SUB, MINUS, DIS: Manual critico sobre la realitat de las persones con diversidad funcional intel·lectual”.

El llibre, però, no parla només de les circumstàncies que envolten el col·lectiu afecte a la diversitat funcional, perquè això l’allunyaria d’un interés general. El que pretén l’autor és transmetre un missatge adreçat a un públic més ample que el dels especialistes, perquè intenta demostrar que la diversitat funcional es troba amb una realitat empitjorada, sobretot, en les societats del capitalisme madur. En aquest sistema econòmic, la realitat d’aquest grup social presenta una sèrie d’obstacles tan importants i multiformes que el converteix en el grup de risc amb majors dificultats d’inserció. I el neoliberalisme, lluny de permetre cap proposta de canvi, referma les condicions que ens encaminen cap a l’exclusió definitiva dels grups socials més febles.

D’això parla, i ho analitza aportant dades i reflexions al voltant de la situació dels que sovint anomenem com les persones amb discapacitat. Aquest concepte, força criticat al llibre, és el resultat de la negació d’acceptar la discapacitat com una part indissoluble de la mateixa diversitat humana. El que més interessa i preocupa a San Ramon és que cada lector puga trobar components d’aquesta exclusió en la seua pròpia vida, de manera que puga sentir-se identificat amb els problemes que experimenta el grup de la diversitat funcional. Per al capitalisme ferotge no som res si no som productius i sols de la manera que el sistema pretén que els individus fem ús de les nostres trajectòries vitals, perquè el que volen és que siguem uns simples titelles.

El més cridaner és que San Ramón anuncia la fi de les polítiques de progrés i compara la Llei Valenciana de Serveis Socials de 2019 amb una anterior, en aquest cas l’andalusa. Doncs bé, la llei dels andalusos, només tres anys més antiga que la valenciana, ha mutat tant que ja no s’assembla al seu esperit primigeni. A Andalusia, a hores d’ara, la gestió dels serveis socials i d’atenció a la dependència està en mans de la iniciativa privada. Les empreses del sector són marques blanques de les més importants constructores espanyoles, o de fons d’inversió. Ell parla d’ACS, Sacyr i d’OHL, i també d’un fons d’inversió anomenat DomusVi. L’autor es pregunta si el lector reconeix els noms i cognoms que s’amaguen darrere d’eixes sigles. A València ja s’anuncia l’immediat desmantellament d’un Decret de tipologies de serveis i centres d’atenció que va ser aprovat per l’anterior govern del Botànic i que no ha tingut ni la més petita oportunitat de posar-se en marxa. Per a aquestes coses, diuen, no hi ha diners. Tot apunta, doncs, a un mal final, com a Andalusia.

Com tinc el permís de Vicent San Ramon per escriure el que vulga sobre el seu llibre, diré que m’ha fet una confessió: que mentre anava escrivint el llibre, ja sabia que no faria amics i també sabia que criticar els polítics neoliberals d’ara no és bon negoci, ni ho és pensar i dir que els anteriors haurien d’haver-se preocupat per assolir majors quotes de finançament per al nostre territori, cosa que hauria estat la millor fórmula per blindar els serveis socials, l’ensenyament i la sanitat… També fa autocrítica de la part professional de l’atenció a les persones amb diversitat funcional i de la mancança de sensibilitat de la societat sobre aquest grup social. I avisa que, si no fem un esforç comú, podem acabar ben fotuts per un sistema que no entén de qüestions com l’ètica i la moral, per un sistema malsà i enemic de la democràcia. Al llibre fa referències al president Allende i als Chicago Boys, però hi cabrien els nous elements de la ultradreta política que tothom coneix. O siga que té canya per a tots.

Com veurà qui llija el llibre, és durament crític, però molt sensat, possiblement un poc utòpic, però ple d’idees possibles. Jo crec que el llibre retrata perfectament el geni de l’autor, que sempre ha viscut entre la realitat i la utopia, posant en pràctica, en el seu treball, les seues millors idees o intentant posar-les. A mi m’ha obert els ulls a moltes coses que no entenia, i per això estic convençut que el llibre no decebrà a ningú. Com amic de l’autor, el felicite cordialment i l’anime a continuar criticant, pensant i donant idees, que són coses que li van molt bé. I dubtava a fer-ho, però també diré que felicite Silla i el Centre Ocupacional TOLA.