La revista degana en valencià

Vicent Usó: «Amb les Columbretes vull reivindicar un paisatge que és de tots els valencians»

Amb Les veus i la boira, Vicent Usó ens convida a endinsar-nos en el paratge valencià potser més desconegut: les illes Columbretes. Una novel·la que captiva el lector des de la primera pàgina fins a l’última, i amb la qual l’autor pretén reivindicar les Columbretes com a referent que ens ajude a recuperar la tan maltractada identitat valenciana.

–Ets llicenciat en Història Contemporània i has conreat el periodisme, trets característics d’aquesta novel·la. Per què?

Això és una casualitat. Sóc historiador de formació, però no n’he exercit mai, i he fet periodisme cultural. Per què apareixen aquests trets en la novel·la? D’entrada, perquè parteix de la intenció de fer una novel·la sobre les illes Columbretes; volia fer la novel·la de les Columbretes, perquè no n’hi ha cap en què siguen el paisatge central. Per explicar això necessitava temps, ja que la visió que hi ha de les illes és molt diferent en funció de qui te la done. Per exemple, els pescadors et diran que és un lloc horrorós perquè han anat a patir fam i a cansar-se moltíssim; els faroners et parlaran que la vida era molt complicada per estar aïllats; els contrabandistes l’utilitzaven com a refugi, i la visió actual dels turistes. Per poder donar una imatge completa de les illes necessitava un àmbit temporal important; per tant, la història havia de jugar-hi un paper important. I el periodisme, com que la novel·la està feta a partir de distintes veus, necessitava un element que les aglutinara i els donara sentit, i és la investigació inicial que fa Mateu a partir de la recuperació que fa son pare.

–En 1996, Mateu Sequeral, becari d’un diari, és un titella en mans del seu cap. Deu anys més tard, la professió periodística continua igual?

Crec que està pitjor en el sentit professional, en el sentit de les relacions laborals. Sobretot, jo volia reflectir-hi les relacions de poder, la imatge d’un cap que no sap molta cosa de res, però que n’exerceix com si sabera molt de tot, que fa i desfà en qüestió d’interessos que no tenen molt a veure amb l’objectiu teòric de la seua feina.

–«Tinc por que t’arrossegue aquest afany desmesurat d’arribar més enllà del que resulta prudent», diu la mare a Mateu. És millor deixar un tema a banda o submergir-s’hi com va fer el Mateu?

És un dels temes de fons de la novel·la: si la capacitat d’atracció de la veritat és tan gran que ens podem jugar la vida per ella. Perquè, a vegades, la veritat fa mal. El paper de la mare és el de contrapunt de Mateu, els personatges s’han de trobar obstacles. També m’interessava per a mostrar aquesta dualitat, ja que la qüestió que la veritat fa mal és molt actual: la societat en què vivim té un desig de saber per poder viure en pau, i hi ha gent que considera que és més prudent que no es menege res. El poder d’atracció de la veritat és molt gran, sobretot quan el sents com una necessitat vital. Per exemple, la periodista russa Politkovskaya sabia que es jugava la vida si intentava conéixer la veritat, i se la va jugar fins que la va perdre.

–I com Vicent Usó decideix endinsar-se en el món de les Columbretes?

Des de xicotet he tingut una certa atracció per les illes perquè eren un lloc inaccessible i ho veia com un lloc on era possible una aventura. Amb el temps, vaig tindre l’ocasió d’anar-hi, a més a més amb un cert component d’aventura perquè vaig anar de polissó en un vaixell. I vaig descobrir-hi un lloc que em va entusiasmar des del primer moment: quan entres en l’illa Grossa, et trobes enmig d’un volcà, d’una gran abraçada, d’una terra aspra combinada amb zones negres. Més endavant em van encomanar un guió sobre les illes i vaig tindre l’oportunitat de quedar-me allà quatre o cinc dies amb l’equip de rodatge. I allò ja va ser extraordinari perquè vaig descobrir racons de les illes, maneres de viure… Vaig descobrir un lloc absolutament encisador, i vaig continuar documentant-me fins que l’atracció i la documentació era tan gran que tan sols em faltava escriure la novel·la.

–Les Columbretes són les grans desconegudes?

D’alguna manera, sí, encara que cada vegada ho són menys. Tenim un país molt llarg, i allò està al nord, i de la mateixa manera que els del nord desconeixem moltes coses del sud, la gent del sud –i del mig– desconeix moltes coses del nord. La meua intenció en escriure la novel·la era reivindicar les illes, perquè considere que mereix la pena reivindicar-les per la història i pel potencial literari que tenen, ja que són una meravella des del punt de vista paisatgístic. I també perquè crec que els valencians necessitem referents. La nostra identitat ha estat malmesa durant molts anys d’una manera sistemàtica i avui en dia necessitem referents que acaben de configurar la identitat com a poble que estem intentant recuperar. Tothom coneix l’Albufera per la novel·la de Blasco Ibáñez, i aquesta és la gran capacitat de la literatura. Modestament, el que intente és reivindicar un paisatge que és de tots els valencians.

–Els faroners van abandonar les illes en automatitzar-se el far; després les van fer servir com a camp de tir militar de l’exèrcit espanyol i americà, i finalment van tornar els pobladors a l’illa Grossa en instal·lar-se el personal de vigilància de la GVA. S’han descurat al llarg de la història?

Des que estan els guardes s’han recuperat moltíssim. Ha tingut èpoques de tot, i les agressions han sigut de diversa índole. Per exemple, els faroners van introduir conills, i els conills es mengen tot allò que brota. Les colobres, que donen nom a les illes, també desapareixen. I, evidentment, els bombardejos dels americans, encara que foren sense càrregues de dinamita, també hi van fer una agressió important. No es tenia la consciència que era un bé important i que calia protegir-lo. Avui en dia eixa consciència existeix, i en eixe sentit hem guanyat molt.

–Per fer aquesta novel·la has rebut l’ajuda dels guardes de la Reserva Natural de les Illes Columbretes. Com ha estat aquesta experiència?

Jo ja en coneixia alguns d’ells. Està la possibilitat, sobretot per a científics, de quedar-se en les illes uns dies a estudiar allò que vulguen. Quan tenia pràcticament acabada la novel·la, vaig sol·licitar-ho i van acceptar; vaig poder passar-hi uns dies i em van explicar moltes coses sobre la manera de viure, ensenyant-me algunes zones que no són accessibles normalment… Sense ells no hauria estat possible arribar a conéixer-les fins a aquest punt.

També parles de la Mallorca del boom turístic, dels Pirineus francesos, de la Peníscola dels anys 40-50… Mirar el passat ens dóna claus per a entendre per què avui en dia estem com estem?

Les nostres vides són el fruit d’un fil de continuïtat que ve de molt lluny, i conéixer d’on ve el fil sempre ens ajuda a entendre. És imprescindible. Pel que fa als diversos paisatges, m’he centrat molt en les Columbretes, però és una novel·la molt viatgera, sobretot per la dificultat de centrar-me en un paisatge on en determinades èpoques no viu ningú i en altres èpoques es poden relacionar els darrers 70 anys. El fet que els personatges puguen fer una mirada al passat vol dir que han hagut de canviar d’ubicacions.

I hem de fer-ne una memòria històrica?

Totes les mirades que intenten comprendre d’on venim són històriques. Quan mirem enrere busquem respostes a certes preguntes que ens fem des del present.

I ens queden molts fulls per escriure i reescriure pel que fa a la Guerra Civil?

Jo no tenia la pretensió d’escriure sobre la Guerra Civil, sinó de fer els darrers 70 anys, perquè si no, no abraçava les diferents fases que m’interessava retratar. Quan et trobes amb la Guerra Civil, necessàriament has de fer-hi alguna referència, ja que tota la vida de tot el món que vivia ací estava condicionada.

Davant d’un full en blanc, com et planteges el joc de les veus narratives i els salts cronològics que veiem en Les veus i la boira?

Realment, no hi ha full en blanc. Quan em pose a escriure una novel·la, ja en tinc molta part al cap. Normalment arribe al punt inicial després de trobar un tema que m’atrau.

Aquesta novel·la va rebre el premi Alfons el Magnànim de narrativa. Què penses dels darrers canvis en la institució?

Està per veure com anirà, però trobe que és un moment esperançador en molts àmbits, i també en la Diputació i en la Institució Alfons el Magnànim.

Els escriptors valencians veieu amb esperança el nou govern valencià?

Ho esperem tot. Els escriptors valencians en català hem estat silenciats, perseguits, censurats… La nostra situació és equiparable a la d’alguns escriptors en zones on no hi ha règims equiparables a la democràcia. Hem estat en el punt de mira dels nostres polítics. Per tant, només que siguem un objectiu a perseguir ja és molt important. Però esperem més coses. Esperem un Pla de Foment de la Lectura, com el que s’està iniciant, perquè estem patint les conseqüències de les polítiques anteriors. La gent no coneix els seus escriptors.

Quina és la clau per què l’índex de lectura augmente?

Trencar dinàmiques. En les escoles no és massa problema; de fet, el panorama editorial valencià sobreviu pràcticament gràcies a això. El problema és que quan es reincorporen com a lectors en el món dels adults, ho fan al món de la lectura en castellà. Això té molt a veure amb la difusió i amb certes ferramentes que estan en mans del govern per tal de fer visible el treball dels escriptors: que passen per mitjans de comunicació públics, per polítiques de presència dels escriptors en clubs de lectura… Per exemple, aquest matí he passat per la Biblioteca Pública de Castelló, la que depén de la Generalitat: en tot l’aparador de novetats hi havia una vintena de llibres, i únicament dos en català. L’anterior vegada no n’hi havia cap; hem guanyat dos llibres, però és molt poquet. Hi ha una sèrie de dinàmiques que cal trencar perquè la situació es normalitze. Ens cal una política activa per part de la Generalitat de foment de la lectura en català. En quatre anys no es pot revertir una situació que és brutalment deficitària, però s’han de fer passos i polítiques actives, i un dels passos és que la Generalitat Valenciana s’incorpore a l’Institut Ramon Llull, perquè els desacords polítics que puga haver-hi entre partits o governs no els hauríem de pagar els escriptors.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top