Vicent Ventura i la publicació ‘Al Vent’

Enguany commemorem el centenari del naixement de Vicent Ventura i Beltran (Castelló de la Plana 1924-València 1998), periodista i polític de gran vitalitat i amb una capacitat d’iniciativa infatigable que el feren aparèixer com un element insòlit en l’ominós ambient que es vivia a València durant els anys que van seguir a una guerra civil i una duríssima postguerra que havien escapçat i arruïnat el teixit social del país.

En aquest àmbit de dictadura pura i dura, l’activisme sense complexos de Ventura havia de resultar clarament hostil i inadmissible per als que manaven, amb les conseqüències d’intolerància i repressió que són fàcils d’imaginar.

La seua vocació periodística s’inicià com a director de la revista universitària Claustro i d’ací passà a col·laborar als diaris Levante i Jornada. Per tal de complementar els magres ingressos de les col·laboracions periodístiques, el 1959, juntament amb el seu amic Josep Garcia Richart, fundà l’agència publicitària Publipress.

Però, a més de la seua labor periodística i professional, va ser en l’activisme cívic i polític on Vicent Ventura es prodigà incansablement en la defensa dels valors democràtics i nacionals del País Valencià. Bon amic i col·laborador de Joan Fuster, Ventura participà en tertúlies, activitats valencianistes i iniciatives democràtiques, com per exemple aquella trobada a Munic del 1962 que el govern de Franco qualificà de contubernio i que li van suposar sis mesos d’exili a París i set més de desterrament a Dénia, fins que pogué tornar al seu domicili de València pel juliol de 1963.

En algunes de les activitats culturals valencianistes esmentades vam coincidir, ens vam conèixer personalment i vam establir l’intercanvi de col·laboracions en les respectives actuacions, dins del que era possible amb la legalitat vigent. La clara identificació de Ventura com a desafecto al régimen explica per què tots els nostres intents d’organitzar a Castelló una conferència seua sobre temes d’actualitat econòmica van rebre sistemàticament la resposta prohibitiva i el veto del Govern Civil.

A Castelló editàvem la revista ciclostilada Al Vent i, amb motiu de la publicació d’uns números monogràfics sobre temes d’important actualitat, vam demanar la col·laboració de Ventura, cosa que ell acceptà i complimentà de bon grat. El resultat d’aquesta col·laboració foren dos articles magistrals que va signar amb el pseudònim «Joan Llorenç». Els textos publicats el 1966 van ser: «La política i el Mercat Comú» (Al Vent, núm. 10, monogràfic sobre el Mercat Comú) i «El Concili i els capellans obrers» (Al Vent, núm, 11, monogràfic sobre el Concili Vaticà II).

L’any següent, el 1977, la situació política es complicà i el règim incrementà la repressió: Al Vent va veure suspesa la publicació durant 15 llargs mesos i Vicent Ventura passà una part d’aquests mesos empresonat a la Model. Prohibit definitivament Al Vent a finals de 1968, això no representà el final de la col·laboració de Ventura amb la premsa castellonenca, ja que des d’inicis del 1969 es posà en antena el programa radiofònic Nosaltres els valencians, fundat i realitzat per Vicent Pitarch i emès per Radio Popular de la Plana, en el qual Vicent Ventura col·laborà durant bona part dels deu anys de vida del programa, amb les seues cròniques d’actualitat social sempre punyents i ben documentades.

Malgrat la repressió del govern, Ventura mantingué el seu activisme cívic i polític ben dinàmic i eficient. El 1967 va participar en la fundació a València del sindicat Comissions Obreres i va ser un dels principals fundadors del PSPV. També fou un dels promotors de l’Escola Tramuntana, primera experiència d’escola en català al País Valencià.

Els anys de col·laboració i anhels compartits amb Vicent Ventura em permeten donar fe que era una persona sempre ben disposada a ajudar i col·laborar. No perdia ocasió de dir que ell era de Castelló i se’n mostrava ben orgullós. A més dels seus articles i d’algunes cartes, m’han restat d’ell el record de la seua amistat i l’exemple de la seua personalitat exuberant i de pedra picada.

El poder institucional emanat de la Transició va ignorar Vicent Ventura els seus darrers anys (i el continuà ignorant fins i tot després de mort) perquè els resultava particularment incòmode. Ventura era un home que pensava i no tenia pèls a la llengua per a dir el que pensava. Això li costà rebre moltes patacades, no solament dels seus enemics sinó fins i tot d’alguns amics.

Que el seu exemple, el seu llegat i la seua memòria ens facen més fàcil i digne reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a valencians, sense els complexos i l’autoodi que tant de mal han fet a aquest país.

Revista número 501. Abril 2024.