El Franquisme, el malson que alguns no volen acabar

Quan estudies el Franquisme a l’institut no pots arribar a comprendre el que realment va significar aquella etapa. Ni molts menys a entendre el dolor, l’angoixa i la por que tantes persones sofriren durant més de 40 anys. Així, resulten insatisfactòries les pàgines d’un temari de 2n de Batxillerat on la ment de l’alumnat està més dirigida a la selectivitat que no a profunditzar en l’etapa més obscura de la història d’Espanya. No obstant això, jo sense anar més lluny, tenia en la meua família a un vertader testimoni d’aquella època. A mi, no em calia llegir més llibres ni veure pel·lícules ambientades en el règim franquista. Tan sols havia de fer una cosa, escoltar la història de vida de la meua àvia.

De menuda quan entrava en casa dels meus iaios solia observar una fotografia que hi ha penjada al menjador. En la imatge, en blanc i negre, apareix un home ben paregut. Alguna vegada havia escoltat alguna cosa referida sobre ell però sincerament mai havia prestat especial atenció a causa de la meua immaduresa. Anys després, em vaig assabentar que aquell home que ens acompanyava als dinars i sopars familiars a través d’aquella fotografia era el meu besavi. Però, allò que em va colpir el meu interior va ser conèixer que va ser executat per una estúpida raó: la seua ideologia. El meu besavi és tan sols un exemple més d’una llarga llista de persones innocents que foren assassinades per aquells qui aleshores construïren un país ple d’odi.

Amb aquest 2018 s’han complit 79 anys del seu assassinat. Tenia 25 anys i estava casat amb una jove de 23 anys. El 25 de juliol de 1939, acabada la guerra civil espanyola i fent camí cap a casa, Emilio Ferrús va veure com tot allò que havia viscut no era res comparable al que li esperava: la mort. Una tragèdia que a més va ocórrer lluny de la seua terra i que li va impedir conèixer a la seua filla. El seu mortuori, que hui dia la meua àvia guarda com un tresor, recorre a una explicació cruel i covard del seu assassinat: “Hemorragia cerebral”.

El que hagueren de viure la meua àvia i la seua mare fou desolador i a la vegada heroic. Dues dones hagueren de fer front a una vida plena de misèria i tristesa. Tot i que tenien família, el seu suport no va ser l’esperat així que ambdues hagueren de plantar cara i tirar endavant. I ho hagueren de fer sense poder donar-li un comiat digne al seu pare i marit respectivament. El que, de segur, no imaginaria la meua àvia seria pensar que als seus 70 anys podria dedicar-li unes paraules i unes flors. Fer-li, en definitiva, el seu propi homenatge encara que fóra en una fosa comuna descuidada a Conca.

Fa unes setmanes curiosament vaig estar a Conca. Abans de marxar cap allà, la meua àvia va passar per la meua casa per a felicitar-me el nou any. I de sobte, quan va sentir que el meu destí de Cap d’Any era la ciutat manxega coneguda per les seues ‘casas colgantes’ ens va recordar que allí en una fosa comuna està el seu pare. Així que una de les primeres parades durant la meua estança a Conca fou el cementeri municipal. En un primer moment, em resultà un complet laberint fins que finalment un dels treballadors em va portar fins a la fosa. Aleshores, vaig descobrir una gran làpida plena de noms dividits en seccions: ‘Muertos en el campo de concentración’, ‘Executados en Cuenca durante la guerra’ i ‘Executados en Cuenca después de la guerra’. En aquesta última secció es trobava ell, Emilio Ferrús. Però el més impactant era saber que sota els meus passos restaven els ossos d’eixes persones. Què paradoxa és la vida.

 

La visita al qui va ser el meu besavi em va servir per a prendre consciència sobre diversos aspectes. Primerament, em va entrar un sentiment d’impotència en comprovar que realment mai s’havia fet justícia d’aquelles morts ni molts menys se’ls ha donat l’homenatge que mereixen. Un dels majors símbols del franquisme que continua en peu a Espanya és ‘El Valle de los Caídos’. En eixe conjunt monumental no sols es troba soterrat Franco, sinó també es troben les restes de més de 33.847 víctimes, dels quals aproximadament 21.400 són de víctimes identificades i uns 12.400 de no identificades, tal com han publicat diversos mitjans.

Precisament, el passat mes de maig el PSOE va presentar una Proposició no de Llei al Congrés dels Diputats per a exhumar i traure a Franco d’aquell temple que en el fons va ser un capritx seu construït pels republicans. Fer efectiva esta proposta significaria complir amb la Llei de Memòria Històrica que en el seu dia Zapatero va impulsar. Tots els grups parlamentaris donaren suport a esta proposta excepte ERC i PP els quals decidiren abstenir-se.

En les dues ocasions en què s’ha debatut esta idea el PP ha sigut el principal obstacle. Segurament no saben que la majoria dels països que també foren en algun moment de la història víctimes de règims dictatorials recorden hui dia a les seues víctimes amb diferents homenatges i no als dictadors. El museu d’Auswitch, un dels majors camps de concentració de l’Alemanya nazi on d’entre quatre i sis milions de persones foren exterminades, és actualment un espai dedicat a recordar-les. Allí es troben les seues sabates, roba, maletes i fins i tot els seus cabells. De la mateixa manera ocorre en el camp de concentració de Mauthausen (Àustria) on fins i tot hi ha inscripcions dels republicans espanyols. L’Escola de Mecànica de l’Armada de Buenos Aires també es troba coberta de fotografies de la gent desapareguda durant la dictadura cívica militar que va governar Argentina de 1976 a 1983.

Recentment el ‘diario.es’ portava en portada una notícia relacionada amb este assumpte: «La presidenta de l’Assemblea de Madrid es nega a nombrar als madrilenys presos en camps nazis en un homenatge». I és que segons la presidenta, Paloma Adrados (PP), es tracta «d’un acte que va més enllà de les fronteres i on nombrar sols als madrilenys deportats implicaria també citar a les altres víctimes i això seria impossible». Una afirmació ridícula i absurda davant la petició de la ‘Asociació para la Recuperación de la Memoria Histórica’ la qual observa com en ple segle XXI encara ha d’anar lluitant per drets pressuposats en una democràcia.

Exemples, en definitiva, que mostren clarament la diferència entre uns països i altres.  Entre com acabar amb tots els símbols de règims autoritaris o oposar-se en qualsevol mena de proposta com ara, canviar el nom de carrers que feien honor a un dictador. Per a mi aquesta no és una assignatura pendent, és més bé urgent. Amb este article el que al cap i a la fi faig, és el meu homenatge a les víctimes del franquisme, però en especial al meu besavi. Valent i amb valors que hui dia costen trobar entre nosaltres. Altres, en canvi, continuen obstinats en mantenir viu este malson.