Victimistes i encalçadors

Pepa Úbeda. Escriptora

Mai no em cansaré de repetir que ens cal llegir; i molt. M’és igual que siga en suport paper, en un eBook o per Internet. I encara m’apressaria a afegir-hi que, segons la temàtica, als uns i als altres; és a dir, als qui aporten una informació o manifesten un sentir i als qui n’exterioritzen el contrari. Fins i tot, “als del mig”. Per contrastar-ne parers. Expressa això una disposició intel·ligent per part del lector? Crec que sí.

Atenguem, per exemple, als mitjans de comunicació, una de les meues dèries. Segons el grau de supervivència que travessen, poden situar-se en una banda –o optar-ne per la seua oposada– quant a una informació determinada. Com més fosc el panorama econòmic del seu present o futur, més proper estarà el mitjà a la mamella que li’n pot allargar la “longevitat”.

Quant a assagistes, teòrics, ideòlegs, juristes o polítics, entre d’altres “trams”, seria interessant investigar fins a quin punt no és l’àmbit emocional el que dirigeix les deduccions d’alguns; més que no pas un estudi obert i crític de l’assumpte tractat.

Podem negar que un bon grapat de polítics i els seus ideòlegs i “adherits” han emprat el tan fecund victimisme com a corretja de transmissió d’interessos particulars? Mireu el Sr. Pujol. Al llarg de vint-i-tres anys va ser president de la Generalitat, gràcies a sis triomfs electorals seguits. Una de les tasques en què més s’hi va posar va ser el control dels mitjans de comunicació que tenia a l’abast, els quals ja no en diuen altra que no siga la d’aquells que manen, els hereus pujolistes.

Aquell Honorable va ser un excel·lent model de victimisme cada cop que hom en removia ronya. El va aplicar en el cas de la LOAPA, però també en el cas de Banca Catalana i quan va ser acusat de promoure una administració desmesurada, el clientelisme i la corrupció. A la fi, els qui la removien han demostrat tenir raó. I això que no en sabem ni la desena part. Com tampoc ningú no diu res dels seus successors. Que tornen a emprar el victimisme quan n’hi ha ara que en remouen novament la ronya. Algun bon amic català, de forma compassiva, m’ha preguntat que com vam poder nosaltres aguantar tants anys la Rita Barberà. Doncs, perquè la votaven un bon sarpat de valencians; com ells van votar en Pujol.

Gràcies també al victimisme, la dreta catalana –potser la més dretana de totes les estatals– va imposar al poble els retalls més feroços de tot el país; a causa d’un finançament del govern central, segons ells, insuficient. Ningú no parla, però, de de tots els qui s’hi han omplert la butxaca. Fins ara mateix, sols sabem d’en Pujol i uns pocs més. I això perquè el van trobar amb les mans a la pasta… I, si algú deixa caure l’ombra del dubte sobre l’honestedat d’alguns independentistes, immediatament és titllat d’encalçador del sobiranisme. Així i tot, no parlen del fet que ells mateixos s’han convertit en els encalçadors dels qui no són independentistes, encara que siguen d’esquerres i demòcrates.

Cas apart és el valencià, que ha estat controlat anys i panys pel mateix partit: ací i allí. De manera que, l’un per l’altre i tot està per fer entre nosaltres. Ara que, per ací, també hi ha al govern valencià qui defensa l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya –encara em resulta difícil de pronunciar això de Partit Democràtic Europeu de Catalunya…

I com d’unes reflexions en brollen unes altres, ara mateix voldria detenir-me una mica més en els encalçadors. Els qui més s’han victimitzat a causa de la repressió franquista al Principat tenen al seu si una consistent grapada  que va viure força bé amb el dictador. I deuen haver après dels “usos i costums” del militar, perquè han començat a estalonar a un sector català d’esquerres no independentista. Tanmateix, aquests segons no es victimitzen al seu torn, malgrat ser contínuament atacats pels primers, que els acusen de no ser tan demòcrates com ells. A la fi, la frontera entre encalçador i victimista no deu ser tan gruixuda com podria semblar, perquè s’alternen segons les circumstàncies.

Per a mi, amb tot, el més perillós és que el procés sobiranista o independentista domine des de fa tant la vida política catalana, malgrat haver-hi casos prou més seriosos, com són la corrupció i els retalls econòmics. O que s’estiga produint una pregona divisió interna en la societat catalana. Davant d’això, per a mi, victimistes i encalçadors sobren.