Vida i llibres: dom Francesc Pallàs

No deixa de ser fascinant la lectura i l’aproximació a les microbiografies que pacientment varen recollir els nostres principals bibliògrafs antics: Josep Rodríguez i Vicent Ximeno. Mai no els estarem prou agraïts per la tasca ingent que varen portar endavant i sense la qual, ara mateix, moltes dades que coneixem sobre escriptors del passat –entre el món medieval i el segle XVIII–, no les tindríem. És el cas, per exemple, de tota una munió de frares i monjos que, des dels seus diferents cenobis varen tenir una producció més o menys destacable però que, en tot cas, demostren una activitat intel·lectual –sovint religiosa només–, que ens mostra l’activitat dels escriptors d’aquells entorns on es practicava la literatura, sovint envoltats d’un entorn hostil o indiferent a les lletres.

Un exemple que fa poc m’ha interessat és el de Francesc Pallàs Penyaroja, nascut a València el 1591, i que moriria a Valldecrist el 1656. Va ser fill de Ramon Pallàs i Gusman, cavaller de Montesa, i de Joana Penyaroja i Vilanova, i pertanyia, per tant, a una família noble i poderosa. Ell, en canvi, va optar per prendre els hàbits de caputxí i després passà a ser cartoixà a Valldecrist, segurament buscant una major dedicació a l’oració. Havia estat, abans, patge de Joan de Ribera, l’arquebisbe i virrei de València, fins al 1611, i sabem que va estudiar a la Universitat de Salamanca. Encara que volgué ser cartoixà des del principi, acabà entrant a l’ordre dels caputxins al convent de la Sang de Crist de València el 1618. Estudiós i home de predicació, de seguida va voler apartar-se més del món i acabà a la cartoixa ja esmentada, on va professar el 1626 i on va ser instructor de novicis, i fou el primer prior de la nova cartoixa fundada a Oriola sota l’advocació de Santa Maria de Viaceli i Sant Josep, que durà ben poc. El 1642 esdevingué prior d’Ara Christi. Des del 1645 es va retirar a Valldecrist, on va morir el 1656.

Ximeno ens indica que va deixar una vintena de manuscrits d’autoria seua. El primer, uns Sentimientos que Dios le avía comunicado en la oración…, que sembla que contenia notícies útils per a conéixer la seua biografia. En segon lloc, un Directorio… on donava les pautes per a la vida i el govern d’un bisbe. A més, unes Sentencias espirituales sacadas de las obras del venerable apóstol de Andalucía, maestro Juan de Ávila; una Distribución de las veinte y quatro horas del dia, ajustada a la soldad y exercicios de los monges cartuxos; uns Avisos para aprovechar la oración y aprovechar el día; uns Exercicios para una buena muerte, una Suma de los dichos y hechos compilada a partir de textos de les vides de sant Francesc de Borja, els venerables Baltasar Àlvarez i Lluís de la Puente, i el llavors beat Lluís Gonzaga –jesuïtes, aquests– i el dominicà fra Lluís de Granada. Aquesta col·lecció es trobava en possessió del també cartoixà Martí Tordera a Valldecrist, segons indicaven el cronista Alfaura i el ja esmentat bibliògraf Rodríguez. Encara, Pallàs va ser objecte d’una vida redactada per Josep Vicent Ortí i Major, ja al segle XVIII, que va quedar manuscrita i on Ximeno va trobar notícies sobre altres obres de Pallàs: Resumen del libro intitulado Arte de servir a Dios, d’Alonso de Madrid; Reglas para acostumbrarse a tener presencia de Dios; Siete reglas para el examen del propio aprovechamiento i un Rosario en hacimiento de gracias. Aquestes darreres obres i altres documents seus es devien conservar en un volum que hauria estat compilat per un «hijo del espíritu del padre dom Pallàs, cuyo nombre se ignora», com el denomina Ximeno. De tot això, què en sabem ara? Poc o res.