Tens 0 productes a la teua cistella
La contextualització de la producció literària de Maria Ibars genera alguns interrogants, per tal com hi ha una distància evident entre el moment d’escriptura de moltes de les seues obres i el temps real en què finalment veuen la llum. Si examinem el que alguns estudiosos han aportat a aquesta qüestió, la majoria coincideixen a situar-la en el en el paisatgisme sentimental que Joan Fuster va definir com la tendència que «prolonga l’herència de Teodor Llorente en allò que aquesta, desarqueologitzada, significa de lleialtat a la terra, i en tant que la terra és carn i ànima, comarca i emoció» (Fuster 1956: 52).
Anne Charlon situa Ibars entre la generació de novel·listes que comencen a publicar als anys seixanta, amb un cert retard respecte de la literatura que s’estava fent a Catalunya; troba semblances entre Ibars i l’escriptora catalana Dolors Monserdà (Charlon 1990: 112), i Carles Mulet amplia aquesta comparació, a més, a Víctor Català i Emilia Pardo Bazán (1991: 51). Maria Lacueva (2019: 2-3), per la seua banda, estudia la novel·lística de Maria Ibars en relació amb les escriptores valencianes durant els anys de dictadura franquista; tot i que reconeix que no formen un grup cohesionat, troba que comparteixen algunes característiques bàsiques com ara la vinculació amb el territori valencià, entre d’altres.
Tomàs Llopis destaca, de Vides planes, el ruralisme i la relació, llunyana, amb el romanticisme català: «Tan sols com a possibilitat sembla que Maria Ibars pogué manllevar detalls, si no es tracta de coincidències, d’escriptors de la Renaixença catalana. Així, l’autora de Vides planes reprèn el tema del contrast entre l’altura i al baixura, però no coincideix en el tractament amb l’autor de Terra baixa» (Llopis 1991: 64).
Efectivament, els fils temàtics de la novel·la tenen una relació estreta amb la trama de Terra baixa (1896), d’Àngel Guimerà, la famosa i fonamental obra de teatre romàntic de caire realista que narra el triangle amorós entre Sebastià (un terratinent despietat que maltracta la gent que treballa per a ell, amo de la terra baixa), Marta (la seua amant, de classe social baixa, sobre la qual manté una relació de poder i d’abús) i Manelic (un pastor de la muntanya, la terra alta, a qui enganyen per casar-se amb Marta i permetre, així, a Sebastià maridar-se amb una pubilla rica que el salve de la ruïna econòmica mentre manté la relació amb Marta). Les semblances entre Vides planes i l’obra canònica de Guimerà es poden trobar no solament per l’oposició simbòlica entre muntanya i ciutat i les preocupacions de caire social, sinó pel triangle amorós que, al costat de la descripció costumista i etnopoètica de la Marina, és a la mateixa gènesi de la història. Explorem, doncs, aquest aspecte de la novel·la.
En Vides planes, el personatge de Roquet encarna la bonhomia i l’esperit de sacrifici de la gent de muntanya (la terra alta), com si d’una representació simbòlica del Montgó es tractara: «Roquet el del Montgó, o siga, Montgonet, com ell es deixà dir per tota la vida» (Ibars 1992: 35). És pastor de professió (com el Manelic de Guimerà), i té intel·ligència i talent, associades a la Natura (Ibars 1992: 46). El seu origen incert (és un xiquet trobat, és a dir, els pares el van deixar a la porta d’Anna Maria, una vídua que viu sola a la muntanya) reforça aquesta idea d’arrelament a l’espai que l’arrecera i que li dona identitat.
Maleneta representa l’ideal femení de l’època, la donna angelicata, i també reflecteix la bellesa de la muntanya i la mar. Roquet s’enamora d’ella des de ben menut, i és segons els seus ulls que l’admirem:
Era un producte del medi, una graciosa obra dels elements que la circumdaven. Era bruna i tots la prendrien per rossa al primer moment. Els ulls es veien blaus per dur en ells tot seguit el cel i la mar, però enmig d’aquesta blavor apareixien reflexos foscos en atractívol tornassol. El cabell era daurat per obra del sol que daura les espigues, però les fosques clenxes no solejades pregonaven el color d’origen. La salubritat de la muntanya, fent-la forta, havia florit a les seues galtes el fort color dels geranis que tan bé sabia cultivar. I era alta —cosa que neguitejava penosament Roquet— i, al fons del sentimentalisme que l’aclaparava, se li apareixia com una esvelta verge de dolç mig-riure que l’empetitia més quan més volia engrandir-se al davant d’ella (Ibars 1992: 48-49).
El tercer vèrtex del triangle amorós és Manolo, un «ciutadà amb fatxa de mig senyoret» (Ibars 1992: 63), amb qui Malena, la mare de Maleneta, vol casar la filla per l’afany d’elevar el seu estatus social. Salvant molt les distàncies, Manolo («nom de moda, de senyoret… Potser al seu avi li digueren Nelo o Manel, però ell és ‘Manolo’», Ibars 1992: 67) representa el desarrelament identitari, el masclisme i la mesquinesa de la terra baixa (com el Sebastià de Guimerà), de la ciutat fascinada pels empresaris estrangers (anglesos, concretament), que considera ridículs i ignorants els treballadors del camp però s’hi vol emparentar per interés, ja que la indústria del raïm i la pansa, detalladament descrita al llarg de la novel·la, els proporciona una seguretat econòmica que ell, malgrat les aparences, no té.
El matrimoni entre Manolo i Maleneta es duu a terme, per tant, per raons que res tenen a veure amb l’amor (Ibars 1992: 67). S’hi estableix, llavors, una relació de dominació i maltractament que reprodueix els esquemes de la violència masclista: «—La meua dona farà el que l’amo vulga. —Has dit amo o home? —I per què no he de dir amo? Que no ho seré?» (Ibars 1992: 87). Ella (com la Marta de Guimerà) s’hi resigna, tot i que, de tant en tant, «un crit rebel omplia el seu esperit» (Ibars 1992: 89). Amb el temps, però, va consumint-se en la infelicitat i el patiment, decebuda pel cruel destí:
Allò era amor? Ella havia pensat a perllongar de casada la vida de sempre, recreada i en carícies de nena en un estat plaerós al costat del marit, en un engronsament entre els fils d’amorosa teranyina; però no en aquella tramuntana que passava per ella satisfent tan sols el seu instint de mascle presumptuós, sense assaborir el delit de cada moment i sense reparar si la intimitat d’ella despertava al plaer. La decepció, la paor, el fàstic potser, se li va quallar en la mirada i en vore Roquet tots els matins, sempre jovial amb somrís inesgotable, a pesar d’ella, es va establir la comparança que surava en l’ànima i acabà per dir: «No haguera estat millor?» (Ibars 1992: 141).
Roquet assisteix destrossat i impotent al calvari de la seua estimada, i la seua naturalesa bondadosa es veu alterada per la indignació i l’odi cap a Manolo: «Tan feliç com haguera viscut qualsevol altre resguardant amb la seua fortalesa la deliciosa campussereta. Dissortat anyell per a qui havia estat preferit l’udol ansiós del llop a l’assiduïtat reposada del corder» (Ibars 1992: 147). L’al·lusió al llop, el símbol del depredador mascle, ens recorda també el final de Terra baixa, on Manelic mata Sebastià al crit de «He mort el llop!». De fet, en el desenllaç de Vides planes, tot i que Roquet no assassina Manolo, la seua intervenció fortuïta en precipita la mort per un accident amb un cavall que el marit de Maleneta pretén domar. Roquet es turmenta i pensa que «Havia estat l’instrument d’una força desconeguda; la fatalitat havia obrat allí» (Ibars 1992: 163), i el final de la novel·la queda obert, amb l’esperança que, amb el temps, els personatges de vides planes que han sobreviscut al dolor i al destí puguen trobar, finalment, la felicitat.
Com es pot observar, la novel·la de Maria Ibars reprodueix esquemes del drama romàntic amb ingredients de tipus realista que descriuen l’opressió i el maltractament dels treballadors del camp, a les ordes d’un senyoret fatxenda que es casa amb l’hereva d’una casa honrada per interés econòmic, i la maltracta després físicament i psicològica. En aquest sentit, la denúncia del masclisme patriarcal i la reivindicació dels drets de les dones (si més no, a la felicitat conjugal) és un element distintiu de la novel·la d’Ibars, absent en altres obres de l’època. S’hi reflecteixen, a més, els canvis en la societat de l’època, evolucionant des d’una economia basada en el conreu agrícola envers negocis més tèrbols que tenen lloc en la ciutat. El triangle amorós, que gira al voltant de la dona desvalguda (l’anyell) que necessita ser salvada de les urpes del llop, recorda els plantejaments de Guimerà, tot i que en el cas de Vides planes és més aviat la fatalitat la que, amb una lleugera ajuda de Roquet, intervé per restaurar l’orde desballestat per la irrupció de Manolo i l’egoisme de la mare de Maleneta, amb un final incert que obre una porta a l’esperança.
Revista número 506, pàgs. 30-33. Octubre 2024.
