Tens 0 productes a la teua cistella
Spencer Tracy (esquerra) interpel·la Fredric March (dreta) en una escena de la pel·lícula Heretaràs el vent (1960) davant el jutge (Harry Morgan).
El darwinisme social és l’estudi i la implementació de diverses teories pseudocientífiques i pràctiques socials que pretenen aplicar conceptes biològics de selecció natural i supervivència del més apte a la sociologia, l’economia i la política, i que foren definits en gran mesura per acadèmics d’Europa occidental i Amèrica del Nord en la dècada de 1870, en especial pel naturalista i filòsof anglès Herbert Spencer (1820-1903).
És curiosa l’acceptació d’aquest aspecte de la teoria de l’evolució de Darwin, atés que aquesta idea va experimentar una gran oposició ideològica des de la publicació del seu treball sobre l’origen de les espècies el 1859, perquè s’oposava a l’origen de les espècies per creació divina i desplaçava l’espècie humana del seu lloc privilegiat, tal com Copèrnic havia desallotjat la Terra del centre de l’Univers. També l’evolució a l’atzar qüestiona la intervenció contínua de Déu en la natura viva (igual com Laplace l’havia posat en dubte en el sistema solar) i, sobretot, el finalisme, és a dir, el funcionament segons lleis establertes pel creador i dirigides a una finalitat o, el que és el mateix, l’existència d’un pla del creador.
La controvèrsia ja va començar un any després de publicat L’origen de les espècies entre Wilbeforce, bisbe d’Oxford, i el científic Huxley. El primer continuava fent servir la interpretació literal de la Bíblia contra les teories científiques de Darwin sobre l’evolució i l’origen dels humans defensades pel segon. I això ha prosseguit fins a l’actualitat en països protestants, especialment als EUA. S’hi prohibí en alguns estats l’ensenyament de la teoria de l’evolució, cosa que va provocar el «Judici del mico» el 1925 a Tennessee, contra un professor que no feu cas de la prohibició i per això fou condemnat. Aquests fets s’han narrat en dues bones pel·lícules com Heretaràs el vent (1960) i L’herència del vent (1999). A Arkansas i Louisiana (EUA), era obligatori per llei concedir un temps igual a la teoria de l’evolució i a les tesis creacionistes fins a dates tan recents com el 1987, i a Kansas el 1999. L’elecció de Georges W. Bush el 2001 reforçà les postures dels fonamentalistes protestants, que consideren la teoria de Darwin com una hipòtesi no provada i exigeixen que es dedique el mateix temps al creacionisme. I ara Trump els dona ales.
Als països catòlics, com Espanya, les restriccions ideològiques de la darrera dècada del regnat d’Isabel II impediren la divulgació del darwinisme (Josep Ortolà fou separat de la seua càtedra el 1867) fins a la Revolució de 1868. En la Restauració de 1875 es promulgà un Reial Decret que prohibia als professors fer manifestacions contra la monarquia i la religió i els obligà a seguir els llibres imposats des del ministeri. Uns 39 catedràtics hi van protestar i 19 foren apartats de les càtedres, 5 detinguts i 3 desterrats (Salmerón, Azcárate i Giner de los Ríos). Odón de Buen va publicar llibres per a difondre Darwin, condemnats per la Congregació de l’Índex el 1895, que demanà la destrucció de les obres i la retractació de l’autor. Aquests fets provocaren manifestacions d’estudiants.
Pius XII, el 1950, encara plantejava l’evolució com una teoria no demostrada i, finalment, Joan Pau II, el 1996, afirmà davant l’Acadèmia Pontifícia de Ciències que la teoria de l’evolució «ha estat acceptada progressivament pels investigadors, com la continuació d’un seguit de descobriments en diversos camps del coneixement. La convergència, que no és cercada ni inventada, dels resultats de treballs que es realitzaren de manera independent és, en ella mateixa, un raonament significatiu a favor de la teoria». Accepten l’evolució biològica fins i tot per als éssers humans però defensen que Déu infon l’ànima en l’instant mateix de la fecundació, cosa que els porta a negar qualsevol possibilitat d’avortament, sense distingir entre embrió i fetus, com feien alguns doctors de l’Església (Sagan en Milers de milions) o qualsevol possibilitat d’investigació amb cèl·lules mare embrionàries.
Com que les empreses i els individus seleccionats són els que més beneficis econòmics tenen, el darwinisme social ho justifica com una llei natural i inevitable, tot legitimant així el capitalisme. Aquestes idees foren esteses per militaristes com Begehot i racistes com Chamberlain a la lluita entre nacions i races, en la qual les més fortes conquistarien les més febles, per justificar així el racisme, l’esclavatge i l’imperialisme militar dels EUA, Japó i diversos països europeus.
Però, els mateixos biòlegs evolucionistes no eren molt proclius a aquestes interpretacions. Així, Darwin veia en l’evolució de la humanitat el domini creixent dels instints cooperatius. Wallace defensava que en la lluita social ningú no hauria de tenir un avantatge injust en riquesa o educació, i tothom havia de tenir igualtat d’oportunitats. Huxley s’expressava contra la idea que l’evolucionisme proporcionara al govern una excusa per a passar les seues responsabilitats a la natura. Aquestes altres versions de la teoria foren recollides per alguns socialistes i anarquistes, com ara Kropotkin, per donar suport al principi d’ajuda mútua. Més recentment, Lynn Margulis sostenia que el sorgiment de les cèl·lules amb nucli (eucariotes) era fruit de la cooperació entre algunes de bacteris sense nucli (procariotes).
Això ens mostra que el darwinisme social està molt vigent ara, però ningú l’anomena actualment així pel rebuig de la ultradreta i la dreta al darwinisme. Aquesta doctrina té molta força, ja que és la ideologia del capitalisme (competència, individualisme i consumisme), constantment difosa pels mitjans de comunicació i pel sistema educatiu. Convé que el professorat en actiu i en formació reflexione sobre com el sistema la promou.
Revista Saó Núm.513, pàgs.12-13. Maig 2025.
