Vigilar les possibles corrupcions (DANA II)

Al País Valencià tenim ben acreditades la fama de la paella i de les falles… Lamentablement i des de no fa molt de temps, també tenim la fama de la corrupció, corruptes i corruptors inclosos i ens distingim per la quantitat i per la qualitat dels dolents, amb corruptes d’upa o alto copete: presidents de la Generalitat i diputacions, alcaldes i alcaldesses de grans ciutats, consellers, banquers, grans comerciants, industrials i no fa ni dos-cents anys que també teníem traficants d’esclaus. També tenim corruptes més modestos, però igualment eficaços: alcaldes i regidors de pobles i ciutats menors, directors d’institucions, clubs de futbol, etc. Crec que en aquest tema no tenim res a envejar a Madrid, que és la quinta essència de la corrupció, com explique tot seguit, per deducció que faig de les paraules de la mateixa presidenta autonòmica, Isabel Diaz Ayuso (a partir d’ara, Ayuso).

Segons manté aquesta singular i estrambòtica senyora, Madrid és un compendi de tota Espanya i és la seua representació més genuïna, la ciutat més espanyola del món, la ciutat que ens representa a tots, vulguem o no vulguem, i olé. Ja sabem que aquesta senyora és entremaliada i un poc diabòlica, que presumeix de Madrid com si fora el Dorado (un poc si que ho és, però perquè no paguen els mateixos impostos que la resta de veïns d’aquest Estat ja què Ayuso està convertint Madrid en un paradís fiscal). Així que, si Madrid és com ella diu, la corrupció més genuïna també hi serà i els seus corruptors seran de primera classe. Indiscutiblement que, pel que fa als carteristes, que són una especialitat tan madrilenya com el seu cocidito, sí que són els millors i se sap per què durant les falles i ara als estius, molts se’n venen a València i fan més caixa que els nostres i, a més a més, van a la platja i fan vacances, tot en el mateix viatge.

També venen els corruptors d’alta gamma, com feren els de la Gürtel, que vingueren recomanats per Aznar. Resumint, Madrid envià els corruptors i nosaltres posàrem els corruptibles i així isqueren els corromputs. Una cosa pareguda a la que passà amb els íbers i els celtes d’on isqueren els celtibers, precisament a l’altura de Madrid segons l’enciclopèdia que ens feien estudiar en temps de Franco i d’això, la senyora Ayuso no té cap dubte. Per fer-nos una idea més exacta de Madrid és recomanable llegir l’extensa producció literària de Benito Pérez Galdós. I per entendre les situacions més esperpèntiques que es viuen a Madrid, convé llegir Valle-Inclan.

Estic escrivint una sèrie d’articles en el context del desastre de la dana. El d’avui el dedique a advertir del perill que tornem a donar un altre espectacle de corrupció política i de dilapidació de l’erari públic, amb l’excusa de la “reconstrucció” urgentíssima que han promès tant el govern central com l’autonòmic. Com la reconstrucció costarà milers de milions, donar l’alerta del que podria tornar a passar, és una obligació moral i política. I possiblement ja anem fent tard, perquè o ja han arribat els qui porten les ofertes dels tant per cent de les comissions o estan a punt d’arribar.

No podem reincidir en aquell enorme frau de les corrupcions desenfrenades que protagonitzàrem a València no fa moltes dècades, incloses les indignants i immorals comissions extraordinàries de les mascaretes de la Covid, que feren guanyar milions a individus com Aldama, Koldo, el germà de l’Ayuso, el parent de l’alcalde de Madrid, etc. La llista de tots els implicats en totes les corrupcions és tan llarga i abasta tant de temps que no m’explique com cap periodista no ha rebut cap encàrrec per a fer un llibre, amb un llistat per ordre alfabètic: noms i cognoms, municipis, noms dels escàndols i situació processal, penes imposades, recuperació dels cabals pispats, penes de presó…

Però, com ja no podem tornar a repetir cap corrupció, perquè hem cobert el “cupo” a bastament i no dubte que els polítics actuals aniran més ordenats que no els descerebrats que teníem, per si és el cas convé estar previnguts i sobre això vull dir alguna cosa. També crec que no podem tornar a quedar-nos quiets i ja vindran els nostres. La classe política d’aleshores estava massa escaquejada, i era difícil seguir-los la pista, però ara pot ser més fàcil, perquè tots estem més exposats a la vista de tot el món. Pot ser que ara és l’hora que intervinga la societat civil, que, organitzada en assemblees ciutadanes, podria encarregar-se del paper in vigilando, que no saberen fer, aleshores, els partits de l’oposició… I crec que aquesta feina la podrien assumir especialment els joves que reaccionaren espontàniament l’endemà mateix de la tràgica nit del 29 d’octubre substituint l’absència d’autoritats, inoperants i incapaços de fer front a la situació.

La gent del poble que salvà el poble, especialment els milers de joves que s’implicaren, demostraren, quan desaparegué l’autoritat i ells reaccionaren tot seguit, solidàriament i espontània, sense esperar ordres de ningú, prenent la iniciativa d’anar als pobles afectats i posar-se a la feina, en una fantàstica gesta. Quines imatges més delatores veure aquella immensa massa d’aigua i fang arrasant-ho tot de seguida les imatges gratificants dels milers de joves participant en el rescat dels pobles inundats, en l’atenció a les persones desvalgudes, traient al carrer tones de fang i de runes… En algun escrit primerenc vaig dir que la joventut havia descobert, sense adonar-se’n, un dels punts bàsics de l’anarquisme: que el poble, sense cap autoritat, pot salvar el poble millor. Per això crec que aquests joves han de tenir també un paper fonamental en la reconstrucció, s’ho han guanyat. I vull assenyalar que a més de la feina que han fet, han organitzat tres impressionants manifestacions a València, demanant la dimissió de Massó; que han estat els primers a posar en dubte la conveniència de llogar militars a fer no se sap què (ara mateix sembla que encara no han començat a guanyar-se el sou); foren els primers a advertir que s’estan fent contractes “a dit” sense justificar; els primers a denunciar, al costat dels afectats, que no els arriben els ajuts promesos…

Els objectius de les assemble esciutadanes serien bàsicament vigilar els contractes de personal ‘a dit’, amb l’objectiu d’evitar nepotismes i irregularitats, com contractar ningú que haja tingut condemnes relacionades amb la corrupció; també haurien de revisar els contractes de compres i d’obres per evitant també que es contracte cap empresa relacionada amb la corrupció; i finalment vigilar si es produeixen cobraments de comissions, com passà amb les carassetes de la Covid. Evidentment, les accions de vigilància no interferirien en la marxa de la reconstrucció, ni en la marxa diària dels serveis municipals, sinó que, exactament, ho perfeccionarien tot, eliminant qualsevol possibilitat d’irregularitats (corrupcions).

Confiar en aquells joves del poble salva el poble, també seria un reconeixement del que feren i acceptar que continuar amb la mateixa autenticitat que han demostrat motu propio, seria fer entrar aire nou, sincer i desinteressat en la política municipal. Per descomptat, aquestes assemblees haurien de tenir llibertat de moviment en el maremàgnum de l’administració i els aniria molt bé comptar amb la col·laboració de professionals, de funcionaris i de regidors i alcaldes jubilats, que els podrien ajudar a moure’s pel terreny relliscós de l’administració.

Vull assenyalar en favor d’aquesta proposta que els assessors del monarca, que altres vegades han actuat de manera errònia, pense jo, com en el tema del procés de Catalunya, aquesta vegada han encertat posant una fotografia dels joves traent fang en Paiporta, la nit del discurs de Felip Vl; quan m’ho contaren (jo mai veig aquests discursos) em paregué una idea oportuna i la meua condició republicana no m’impedeix congratular-me que el cap de l’estat haja fet aquest recolzament als joves que salven el poble. Cada cosa com siga i al cèsar el que és del cèsar, per una vegada que l’han encertada.

Pep de l’Horta m’envia una poesia dedicada al cas Massó, que és com ell nomena Mazón. (Pep de l’Horta forma part del CPP (Club de poesia popular i aclara que popular és pel poble i no pel PP, és clar, diu).

MASSÓ, EL CECOPI I LA RABOSA
Com m’agrada molt trobar
animals i animalons
que se semblen als que manen,
si algú em vol ajudar,
i vol sentir emocions,
i sense fer cap examen,
que vinga a treballar
i que es deixe de raons.
Avui es tracta de trobar
l’animal que, amb Massó
més el puguem comparar.
Som un club de poesia
popular, no del PP, és clar,
i no acceptem cap mamó
que intente vindre a manar
contra els qui som majoria
i volem la dimissió
de Massó i de Rovira.
Ara contaré un cas
d’aquest ’famós’ president,
que va de boca en boca
perquè tothom sap, l’escàs
cervell que té. La gent

del poble no s’equivoca,
demanant la dimissió
de Massó i de Rovira
no cal més explicació.
El 29 d’octubre, Massó
al Cecopi arribà tard
i com és home covard
no vol reconèixer-ho.
En plena inundació,
amb mig país ofegant-se,
se n’anà amb una senyora…
a ’dinar’ al Ventorro.
Ell deia dinar de treball.
Abusaren del tintorro?
Pot ser que d’algun porro?
El dinar duia massa all?
Quan per fi s’espavilaren
del petorro que agafaren
i ves a saber de què més,
i anaren informant-los
entengueren l’error comés:
-Dinàvem i res més.
digué ell trencat de color,
I ella respongué – Ai, senyor!
Al Cecopi l’esperaven,
la cosa pintava mal.
-Vàmonos a l’Eliana,
echaré la culpa al tràfic,
i al perro que mos mana.
I com és un cara dura

digué; – no havia cobertura…
Ja passava de les vuit
i s’havia fet de nit.
L’espectacle era molt tràgic,
no se sabia quants morts,
ni quants pobles negats,
ni per on s’ha de tirar…
– Como soy el president
deixeu-me pensar un poc.
Ja sé, ja lo tinc, però ara vinc
que no he podido ni mear,
mirad si tengo faena…
Al cap d’una estona pixant
-Ja sé lo que està passant:
que la culpa es de Sanchez
i nos tiene que pagar…

A quin animal s’assembla més
aquest estúpid personatge?
Pel morro, a un goril·la;
per l’astúcia, a la rabosa;
per com s’esmuny, a l’anguila;
per com rellisca, a la serp.
I com és traïdor, i mentider,
està molt clara la cosa:
l’animal amb la carassa
de Massó, és la rabosa!

PEP DE L’HORTA
CPP Club de poesia popular (no del PP, ès clar). Dedicada a Joan Baldoví