“Villa Amparo”

27/10/2020

El poeta Rafael Albertí ens recordava com la darrera vegada que va veure a Antonio Machado fou a Rocafort “en aquella casita, con  jardín… que el Gobierno de la República le habia dado” Doncs bé, eixa caseta existeix, a la dreta sols eixint de l’estació del trenet, hui metro, la trobareu, amb les indicacions corresponents que donen fet de l’estada d’Antonio Machado al nostre país. Des de ella, Machado va escriure , entre altres  coses, un poema que acaba així: «Valencia de finas torres/y suaves noches.Valencia/¡estaré contigo,/cuando mirarte no pueda/donde crece la arena del campo/ y se aleja la mar de violeta!»

Machado hi va residir en ella, des del 24 de novembre de 1936 fins abril de 1938, vinguem-ne juntament amb un grup d’intel·lectuals i científics evacuats a causa del perill que implicava continuar a Madrid, en una operació que com el mateix  poeta va dir no era una fugida, sinó, una “qüestió d’obediència patriòtica”, així va ho manifestar dirigint-se a uns lluitadors “yo no me hubiera marchado; estoy viejo  y enfermo… Queria terminar una vida que he llevado con dignidad, muriendo con dignidad. Y eso solo  podré conseguirlo  cayendo a vuestro lado, luchando por una causa justa como vosotros lo haceis”.

Eixe  pas del gran poeta castellà per terres valencianes està molt vinculat a altre immoble, el de l’antic Hotel Palace, que de nou és un hotel, ja que en uns primers moments va estar residència dels científics i intel·lectuals evacuats, convertint-se ben aviat en la Casa de la Cultura, batejada per la gent com “Casal dels savis”, essent dirigida per un Patronat presidit per Machado amb presència d’una gent entre la qual hi havia valencianistes. Cal dir que aquesta institució va impulsar una gran activitat cultural amb multitud d’iniciatives, fent de València un gran centre de la cultura en  teatre, musica, art, literatura, etcètera.

Eixa “casita con jardin”, des de fa poc més d’un parell d’anys, és propietat de la Generalitat, que la comprà als seus propietaris, per tal de convertir-la en un espai dedicat al poeta, tal com des de l’ajuntament i part de la ciutadania havíem demandant. Doncs, estem en moments difícils, ja ho sabem, hi ha prioritats i urgències, més que justificades, però, podem parlar de projectes, de propostes; ve al cas recordar article de Manuel Alcaraz, publicat aquests dies, en el que ens emplaça a pensar en el després de demà. En eixa línia de recuperar memòria històrica, i quan en algun lloc governat  governat per la dreta opten per llevar estàtues i memòria, el cas que comentem, que és el d’un poeta, per tant no un polític, fins i tot, amb mèrits reconeguts per gent conservadora, pot ser és una signatura a programar i tindre present. El projecte “Villa Amparo” no ha de restar al calaix: pensem-ho.