La revista degana en valencià

Entre oblit i record. Sobre ‘Vinces’, de Vicent Alonso

“Passarà el temps, només temps. I arribarà el temps, arribarà el temps en què ja no sabrem donar nom a allò que ens uneix. El seu nom s’esborrarà a poc a poc de les nostres memòries. Després, desapareixerà del tot.” Aquestes paraules de Marguerite Duras pertanyen a Hiroshima mon amour i arrodoneixen el nucli del pensament de l’escriptora i allò que vessa de la seva literatura: la inútil batalla contra el pas del temps, la pèrdua, el silenci, la insatisfacció, la condemna que és caure en la memòria –encara que hi ha noms, llocs i coses que, potser, millor deixar que s’enlairen- i saber que tot ha d’acabar en oblit. Memòria que ha d’anar esborrant-se, que s’esborra en el mateix moment en què el record es genera, perquè la destrucció és l’essència pròpia de la memòria i de la paraula que l’enclaustra, tot i l’esforç de l’individu per mantenir viu aquell pòsit que ens identifica –de la rosa, només ens queda el nom, deia Umberto Eco. Del record, allò que ens ha definit, ens ha fet canviar de via o identificar-nos front a l’espill-.

En el gran rizoma que és la literatura s’estableixen diàlegs entre obres que, llunyanes o pròximes en temps i espai, formen una xarxa de correspondències al voltant de qüestions que, d’una manera o d’altra, sempre han preocupat l’individu. Aquesta sentència de Marguerite Duras que he transcrit ens acosta a la poesia de Vinces (Cafè Central/Eumo Editorial, 2016), l’últim llibre publicat de Vicent Alonso. Alonso és traductor de Tristan Tzara, Baudelaire i Montaigne, així que no és estrany que la seva obra s’acoste sovint a la francesa i en mostre certes ressonàncies. Tanmateix, en llegir-lo, no podem estar-nos també de recórrer amb no poca freqüència a la poesia de Jaume Pérez Montaner, l’obra del qual es mou predominantment en aquesta dialèctica entre oblit i record, desig de memòria i desig, també, no gens paradoxalment, d’oblit –recordem, de Pérez Montaner: “Recordar és morir i oblide amb insistència de cec”-. Les Vinces de Vicent Alonso són això: llavors, llavors que volen ser esperança en allò que encara ens resta i esperança –sempre, com correspon a tot poeta- en la capacitat que es demana al llenguatge poètic de situar l’individu –no voldria dir només realitat, seria massa senzill-, però també vinces que són vetes, aquella distinció respecte de la matèria circumdant, aquell aïllament, solitud o marginalitat a què aboquen tant el procés de viure com l’escriptura.

A Vinces trobem també l’oblit i el record com a eix central al voltant del qual l’autor basteix tota un cosmos del problema del jo, l’individu i els seus centres i límits, fenomenologia de la nostra condició perible, centrada, fonamentalment, en la primera secció del llibre. La condició humana, la dificultat que és, sovint, pensar l’ésser, el temps que llasta i corre paral·lel al nostre propi temps. Les respostes que necessita el subjecte poètic que ha deixat de trobar-se els centres, es tracten de cercar en la paraula, concretament en la poesia. D’ací que no siga aleatòria la cita inicial de Schönberg, “Oh paraula, tu paraula, que em manques”, que ens suggereix aquesta set de poesia, però una poesia que s’ha d’escriure amb tot el cos, com ben bé diuen els versos de W.B. Yeats de la següent cita: “Déu em guardi de pensaments/ nascuts sols dins la ment;/ qui canta una cançó per sempre/ pensa amb tot l’esquelet.” És en aquest centre neuràlgic de la memòria i dels seus paranys que trobem, al meu parer, el poema cabdal del llibre, Àlbum, amb versos que palpegen la incertesa, el sentit i els records com: “hi sóc també la prova d’una absència” o “Si oblidem per recordar qui i on som?/ D’on ens ve aquest desig irrefrenable/ de ser i perdre i tornar a ser?”, que dialoguem amb aquells de Pérez Montaner.

El record trepitja fortament aquests poemes de la secció inicial -“cec, sabria encara/ el lloc de cada cau, l’hora primera/ alineada amb els teus ulls”- i, ineludiblement, l’ofici de viure ha d’abraçar també deserts -“Posar la ment al servei del desert”, vers que ens recorda aquell clam de Nietzsche, aquell plany, aquella profecia: “El desert creix. Ai, d’aquell que amaga deserts!”-. El jo poètic, en aquest cas, i l’individu, també, mira enrere, tractant d’albirar l’altre costat del temps, tracta d’aturar-se enmig de tanta fugacitat -“el colp definitiu contra l’oblit”-. Però hi ha l’evidència dels anys, l’holocaust del temps i de l’efímer, irreductibles, per tant: “res millor que gaudir d’allò que posseeixes”. I allò que posseïm és encara el somni, allò que hem anat construint i, d’alguna manera, el record d’haver viscut. No és tampoc aleatori, per tant, que el paisatge predominant del llibre siga el de muntanya, potser aquell amb què xoquen les neurones quan es pensa en la infantesa, aquelles passejades enmig de “la calma blava de l’extinció” i les “engrunes de llum resinosa”. És l’etern besllum del passat, la fragilitat de la vida, la pèrdua i la caducitat, sentir-se al límit de tot: de desig, de temps, de dubte, del desastre –allò que no es pot acollir, que ens diria Maurice Blanchot-. Trobem imatges prenyades d’existencialisme com aquestes: “Tot és com després de la tempesta”, “No és meu el temps si no el puc reduir/ a les seves manifestacions més elementals” i “en la ratlla mateixa del precipici”.

En la segona secció, “Fragments sobre l’absència”, trobem un canvi de perspectiva. L’autor estableix un diàleg amb l’obra de Pinazo que planteja un jo poètic més contemplatiu, amb una visió del record potser calmada, amb traços de costumisme, més artística pel que fa a la cerca de la suggestió a través de la pintura. El jo poètic es deixa amarar de llum i de llocs -“No és solament teva aquesta llum”- i continua fugint del paisatge urbà, en perpetu canvi. Aquí hi ha la pregunta més ferma al voltant del temps i del sentit de les coses, el desesper i les passions -“Hem nascut per a escriure’ns, subjugats pel sentit”, un vers tan a la vora de les reflexions de Lluís Solà-, on hi ha lloc, de nou, per a la necessitat de poesia, poesia que ha d’aportar aquest sentit, de vegades salvífic, front a tanta pèrdua.

En definitiva, vinces per a establir la diferència enmig d’una repetició incessant de cicles. Les vinces de qui s’atura i tracta de prendre consciència de si mateix, del seu temps i dels seus actes i, per a això, fer-se un cau en la paraula, veure-s’hi reflectit, ja que el món, sovint, es presenta tan hostil. Memòria i oblit, monstres dialèctics –Eros i Tànatos, al capdavall. Aquesta és l’eterna lluita-, són, potser, fills d’un mateix procés: la destrucció inevitable de l’experiència que cau al passat, la conceptualització del fet viscut i del trasllat al llenguatge i les seves trampes. Tanmateix, hi ha encara cert temps entre oblit i memòria. Encara queda la disgregació progressiva del record. L’oblit ho ha d’esborrar tot, però hem viscut en la memòria. “Somos el tiempo que nos queda”, ens deia Caballero Bonald. I Maurice Blanchot: “L’oblit com a pensament, és a dir, allò que no podria ésser oblidat perquè ja sempre ha caigut fora de la memòria”.

 

+Ací tens més informació sobre el llibre

Inscriu-te al nostre butlletí

Top