La revista degana en valencià

Viníferes al País Valencià. Varietats ‘AB ORIGEN’

«Avui, de les hectàrees del 1982 (116.170), no en resten més que gairebé 70.000»

«Aquell vinater que va plantar varietats foranes i el viverista que la va recomanar mostraren la seua escassa cultura enològica i una cobdícia caciquil»

«El panell vitícola del País Valencià presenta un cépage de varietats ben valencianes, autòctones i conreades des de fa segles»

El País Valencià ha estat sempre, com correspon a la seua ubicació i morfologia geofísica, un territori de conreus mediterranis. I entre ells, la vinya per a vinificació ha estat el primer conreu, històricament parlant. Amagat i camuflat primer pels polítics de la Restauració, que crearen un sistema propagandístic de «vergel» i «huerta ubérima» tipus «Levante feliz», i després pels errors d’interpretació del país que va fer el meu amic i mestre Joan Fuster i el seus seguidors socialistes fusterians –economistes en la seua major part–, ha estat en moltes etapes de la història econòmica del país una gran font de riquesa i de generació de divises tal com va fer la taronja en els seus millors moments. A més, els seus vins carló, Alacant, fondellol, moscatell de la Marina, daurat de Xest o Utiel varen ser productes mítics a l’Europa vinícola. El secà (i no sols la vinya de vinificació, sinó també els millors fruitals llenyosos de pinyol com l’albercoc) ha estat considerada com l’agricultura de segona divisió. Amagat i camuflat, però, per exemple el fruit més cotitzat dels produïts al País València en els últims anys han estat precisament els albercocs, de secà, naturalment.

Als primers anys de la dècada de 1980, quan l’autonomia estava organitzant-se (1983-1988), la superfície agrària era de 735.000 hectàrees, de les quals 375.000 eren de secà i 360.000 de regadiu, inclosos els menuts hortets a la vora de les séquies dels barrancs com el de Xiva o el Palància. D’aquesta superfície, 116.170 ha eren de vinya, la majora adscrites a les tres DO de la nova comunitat autònoma, de les quals la DO València s’havia ampliat gràcies a l’annexió de la històrica DO Cheste que agrupava les vinyes de moscatell, marseguera, plantafina, pero ximenes, garnatxa (giró) i malvasia dels termes de la Foia de Bunyol (llevat de Setaigües) i algunes parcel·les (poques i menudes però significatives des del punt de vista varietal dels pobles veïns: Gestalgar, Vilamarxant, Pedralba i Torís. Però fora de les DO valencianes, hi havia altres 30.000 ha de vinyes de vinificació (el Maestrat, els Ports, el Palància, la Marina-el Comtat-l’Alcoià).

Avui, de les hectàrees del 1982, no en resten més que gairebé 70.000, i encara que la producció vinícola en hectolitres no ha minvat tant com la seua superfície vitícola per l’increment de la producció autoritzada per hectàrea –regulada per les DO, i aquesta reglamentació s’ha ampliat–, sí que es manifesta una pèrdua considerable de la presència de la vinya al país i un dol per la pèrdua del patrimoni vegetal, ja que aquestes vinyes eren antigues i conreades massivament sobre varietats històricament cultivades al país.

La dècada de 1980 va veure també l’aparició i plantació de varietats foranes provinents d’un àmbit i espai físic climàtic alié no mediterrani. Les varietats cabernet sauvignon, chardonnay, sauvignon blanc, syrha, pinot noir i petit verdot han estat plantades des del 1984 (1) pel seu valor d’imatge comercial als mercats d’Europa i Amèrica del Nord. El sector, amb tants milers d’hectàrees, estava endarrerit, mancava de modernitat comercial i les infraestructures tècniques eren obsoletes. Avui, tot això ha canviat: els cellers tenen mètodes avançats de producció i la seua tecnologia és capdavantera, al nivell i fins i tot superant infraestructures similars d’altres zones vitícoles europees. Però, malgrat la reducció de la superfície vitícola i l’arribada de noves espècies, el cépage tradicional autòcton valencià continua sent el dominant en un 85 % de la plantació vitícola del País Valencià. Per raons estructurals vegetals, (2) algunes no s’hi han adaptat bé, i aquell vinater que la va plantar i en va elaborar vi i el viverista que la va recomanar mostraren la seua escassa cultura enològica i una cobdícia caciquil. Tal és el cas de la pinot noir: aquestes viníferes vingudes del nord europeu, amb un cicle vitícola més curt que les mediterrànies, no han pogut mostrar tot el seu feeling varietal que expressen amb tanta magnificència als seus països d’origen. O dit d’una altra manera: per què la petit verdot, si hi tenim la tintorera, o per què la gewürztraminer (3) si tenim la moscatell?

Així, el panell vitícola del País Valencià presenta un cépage de varietats ben valencianes, autòctones i conreades des de fa segles: tintorera, moscatell, malvasia, tardana, bonicaire, verdiell, monastrell, garnatxa, giró, plantafina, boval, marseguera. Algunes han estat ací des de la creació de la viticultura (la moscatell, la tintorera); altres sorgiren en la conquesta cristiana del s. XIII en trobar-se extensos woodlands de vinyes silvestres (la marseguera, la plantafina, la pansa blanca); unes altres vingueren de la mà de la política talassocràtica de la Corona d’Aragó i dels seus formidables guerrers; als almogàvers formats per aragonesos, catalans, serrans (valencians) i sarraïns (la monastrell, la malvasia). Algunes vingueren de la mà dels aragonesos (la garnatxa) i dels catalans (la macabeu) en la conquesta, i altres com la giró per la repoblació mallorquina del s. XVII a les comarques de la Marina, l’Alcoià-el Comtat, la Foia de Bunyol i el Camp de Túria.

La varietat moscatell d’Alexandria va ser la primera blanca de què tenim constància del seu conreu. El foceus, que havien creat colònies (apoika) a Massalia (Marsella) i Emporion (Empúries) arribaren a l’actual Dénia buscant el pas de les grans tonyines pel canal Dénia-Eivissa. El primer assentament el posaren al turó –on avui en dia està el castell de Dénia– i l’anomenaren Hemeroskopion (en grec, ‘el lloc on primer’ es veu la llum del sol). Més tard construïren un temple en honor de la deessa Diana, i d’ací el nom. Encara avui en dia hi ha l’antiga ciutat de Phoecia, a la vora del Mediterrani turc. Aquella antiga ciutat de la Jònia està a la península d’Anatòlia, i el primer nom de l’antiguitat amb què coneixem la nostra moscatell d’Alexandria és Anathelicon Moschaton.

Les varietats, tal com es pot interpretar en el magnífic llibre de Patrick E. McGovern (The search for origins of viniculture. The ancient wine), es poden esbrinar per la seua etimologia i semàntica. Així, la varietat blanca conreada a les comarques de la zona del Clariano (subzona de la DO València) es diu verdiell perquè, malgrat que està madura, el gra presenta un color verd, como si encara estiguera fresca i verda. O com la pansa blanca (també coneguda a Catalunya com pansa valenciana, a més de xarel·lo), que sobremadura i roman blanca encara que estiga pansificada. Altres, pel seu temps de verema, com la tardana que es talla a la tardor. Les varietats vingudes a principis del segle XIV de mà dels almogàvers i conreades al Peloponés, on tingueren les seues casernes generals a les ciutats de Patras i Monnemvasia, també tenen un clar origen grec. Malvasia té la seua etiologia en el topònim Monnemvasia, una ciutat singular anomenada també «el Gibraltar de l’Orient». Ramon Muntaner, al retorn de l’expedició a l’Orient, es casà amb una pubilla de Xirivella, poble de l’Horta aleshores intensament vitícola i on aquesta varietat va estar llargament plantada i des de on es va estendre al poble de Torís.

El primer lloc on es vinificar raïm a la península Ibèrica va ser a l’Alt de Benimaquia, un turo marítim prop del Montgó, a la comarca de la Marina Alta. Aquest jaciment visitable, aflorat per l’arqueòleg municipal de Dénia, Josep A. Gisbert, mostra el celler de l’Edat del Bronze (s. VIII aC) i va ser un enclavament fenici. Els historiadors i arqueòlegs parlen del fenomen d’orientalització pel qual els pobles de l’orient (fenicis, jueus i grecs) dugueren la civilització al Mediterrani occidental interactuant amb els ibers. Kelin, a la comarca d’Utiel-Requena, és el segon lloc on es va vinificar raïm al segle VII aC a la península Ibèrica i mostra l’antiguitat de la viticultura al País Valencià.

Les varietat no s’han anomenat sempre amb el mateix nom. La tintorera, que va nàixer a l’Edetana romana i que molt possiblement és el vi referit per Plini el Vell en la seua Història natural (s. I dC, «atque lauronensia et Baliarica») –no es pot certificar que l’actua Llíria és la Lauronensis referida, però sí que els pinyols i les restes cariològiques conservades mostren la mateixa taxonomia ampelogràfica que l’actual tintorera–, va prendre el nom d’aquesta ciutat al segle XVI per l’extens ús que els tintorers de Llíria feien dels antocians d’aquesta vinífera que els té en major contingut que cap altra de les negres. Els historiadors i naturalistes musulmans, segons assenyala el gran ampelògraf de Titaigües (els Serrans) Simón de Roxas Clemente al seu Ensayo general de las vides comunes que vegetan en Andalucía, l’anomenaven romé («Romé, que viene del tiempo de los romanos»).

Però, potser la marseguera i la boval són les de més interés ab origen. En el cas de la boval, el nom fa referència als territoris comunals del Regne de València, els bovalars, garantits per la corona i els furs reservats a les necessitats dels veïns comuns per a pasturar els pocs caps de ramat i obtindre llenya fora de les prohibicions feudals. Tots els establiments municipals parlen dels bovalars, i en territoris vitícoles com els del Maestrat estaven especialment protegits. Al seu torn, la marseguera o messeguera és un raïm sorgit de vinyes silvestres, produït per l’abandonament de la vinya pels musulmans a partir del segle XI. Els primers cristians, en arribar a les muntanyes valencianes dels Serrans, la batejaren com «planta trobada», i merseguera prové de masadera, ‘la vinya vinculada a la masada, al mas’.

Avui, d’aquestes varietats autòctones els cellers valencians fan vins excel·lents, de vegades combinats amb les foranes que millor s’hi han adaptat. Però és amb l’enologia identitària, que tan perfectament han desenvolupat alguns, que els vins del País Valencià estan recuperant l’antiga esplendor.

Notes

(1) Durant la segona etapa de la fil·loxera, que destruí les vinyes europees, moltes d’aquestes varietats varen ser plantades al País Valencià per produir vins semblants al destruïts. Però, quan es van reconstruir les vinyes en finalitzar les plagues, els viticultors i agrònoms com Janini tornaren a plantar les vinyes de les varietats històriques. La syrah, però, varietat d’origen meridional, fou plantada al Regne de València durant els segles XIV-XIX, duta pels cavallers de Sant Joan de l’Hospital, més tard de Malta.

(2) Menys el cas d’aquestes vinyes per a fer cava, ja que en veremar la pinot noir i la chardonay, jóvens, fresques i primerenques, s’obtenen bons vins base per a cava.

(3) La gewürztraminer va ser plantada pionerament a Espanya, fins i tot abans que Miguel Torres a Catalunya, per la família Laso de Moixent, que coneixedors dels vins blancs alemanys i enamorats d’ells la van plantar –i encara hi roman– a les seues vinyes de Pago Casa Gran a la Bastida de les Alcusses. Fins i tot van elaborar un vi amb una marca fabulosa d’impossible registre avui en dia, El Oro del Rhin.