La revista degana en valencià

La violència de gènere, el caos de Nadal i la virtut

Alguns amics i amigues diuen que sóc negatiu i em renyen per això. Doncs em reafirme que tot és una merda, conjugada i qualificada de totes les maneres possibles. Com cantava Brassens: il y a les emmerdants, les emmerdeuses, les emmerderesses i com era molt misogin, continuava cantant ell m’emmerde... referint-se a la seua dona. Això era al segle passat i la misogínia era molt freqüent en el món intel·lectual francès, malgrat Simone de Beauvoir (El segon sexe). Aleshores el feminisme encara estava formulant-se, prolegòmens històrics a banda, i en realitat no començà a agafar embranzida fins la Segona Guerra Mundial. Avui, evidentment, tot està canviant i la societat ha pres i/o està prenent consciència de l’enorme injustícia que s’ha comès i es comet amb les dones. Sobre tot, i això és el més important, són elles les qui estan passant a l’acció, donant i oferint una revolució en les nostres societats patriarcals i teològiques.

Tot va molt a poc a poc, però. Vinc de la plaça (Silla) on unes cinquanta persones hem assistit a un acte reivindicatiu al respecte i on l’assistència ha estat deplorable, com en molts altres pobles, segons hem vist a les televisions També és deplorable “la justícia” que, per exemple, obliga una dona a “demostrar” que cinc individus l’han agredida i violada. Però, vosté xillava? I per què tancava els ulls?… Han preguntat els advocats. La justícia està mal pensada i mal impartida i s’han de modificar les lleis i el dret penal, a favor de les dones i en contra dels agressors, i no com ara, que és al revés.

I què fan els polítics, els pares de la pàtria? Doncs, el que millor saben: bla, bla, bla, però de treballar al Congrés per a modificar les lleis, res. Deia Groucho Marx que la política és l’art de buscar problemes, de trobar-los, de fer un diagnòstic fals i d’aplicar després remeis equivocats. El dia a dia dels nostres representants així ho confirma, excepcions a banda. La política, en general, és decebedora, i tots els partits són una decepció, per una cosa o per altra. En realitat, els partits som com les sectes, que mai no saps per quin forat t’ixen ni el que intenten. Els polítics haurien de prendre decisions valentes i decidides per acabar amb el greu problema de la violència de gènere, que cada dia n’hi ha més, i no ho fan.

A la decepció que es té a la meua edat i a tantes coses que hem vist, és evident que no podem esperar cap miracle. Per altra banda, ja deia Anatole France, que cadascú té l’edat de les seues emocions, o siga poca cosa. Tampoc podem confiar massa en cap revolució, com fèiem quan érem més joves, a la vista d’on han anat a parar les que ens entusiasmaven quan érem joves. Sols podem col·laborar i afegir-nos a la revolució feminista que, tal com van les coses, encara tindrem ocasions de sobra.

No diré que el món s’acaba, perquè no m’ho crec, al menys per ara, però, trobe a faltar més respecte per la bondat i més rebuig de la maldat, en els polítics i en la societat. Ai però, què és bo i què és dolent? Lamentablement, avui, més que mai, són els diners que decideixen que és bo i que és dolent i aquesta és la causa de tantes contradiccions. Ciceró ja advertia que malament va la cosa quan es pot aconseguir amb diners, el que cal obtenir amb la virtut, referint-se a la pràctica habitual del bé; després hi tornarem a aquest concepte. Sèneca, que no s’estava per romanços, advertia que fins i tot del vici desenfrenat diem valor, o siga que algunes accions que semblen heroiques, en realitat són producte de passions inconfessables, (en llatí és preciós: vitium impotens, virtus vocatur). Es referia al poder o al valor dels qui disposen de la força, de l’imperi romà en el qual ell vivia, o ara dels diversos imperis, en mans de Trump i de Putin; en el cas de l’Estat espanyol, de Rajoy, de Zoido, de Cospedal… Veges tu! Marcial aclaria que una cosa és ésser bo i una altra voler-ho semblar.

Ara vull fer una reflexió sobre les festes que, un altre any, ens van a caure a sobre i en els preparatius de les quals, ja ens trobem immersos, induïts per la propaganda que no té atura: Nadal, Cap d’Any i Reis, més quaranta dies de prolegòmens i una setmana de ressaca. No funcionaran bé les escoles, les fàbriques abaixaran el seu rendiment, de la mateixa manera que els funcionaris; sols treballarà l’hoteleria, la restauració i el comerç; en el cas de Catalunya, el dia 21, la policia. Són dies de dispendis i d’excessos, amb greus repercussions en les economies domèstiques i en la salut. Però hom diu que són dies familiars i sagrats, que és obligat de celebrar. Hi ha qui s’ho creu.

Els àpats familiars, d’empresa i d’amics, no és gens estrany que no acaben tan bé com comencen i a molta gent els fan fàstic. A banda que són una ocasió per a veure plegats familiars, amics i col·legues, no negaré que la tradició de Nadal té una llarguíssima tradició que ve des del paganisme, que celebraven el solstici d’hivern. El cristianisme convertí aquelles festes en les del naixement de Jesús i sempre ha tractat de moderar la tendència a la disbauxa, encara que ha fracassat. L’aspecte pagà de les festes motiva més la gent, i fins i tot en altres cultures que ni saben que és un betlem.

Amb tot, reconec que la part folklòrica dels pessebres, dels arbres, dels Pares Noël, dels Reis Mags, de les nadales, del Cant de la Sibil·la, etcètera, tenen el seu to entranyable, ingenu i kitsch. Res a dir, doncs. A mi personalment tota aquesta parafernàlia m’és indiferent, llevat, però, dels reis, però això des que tinc néts, perquè la il·lusió que hi posen és una immensa alegria per als pares i els iaios. He acceptat que m’equivoquí amb els fills, quan eren petits i els vaig explicar que qui compraven les joguines érem els pares. Cada any em disculpe amb ells.

El que és inacceptable són els enormes recursos que s’hi destinen a mantenir tanta pompa i ostentació, que signifiquen una autèntica malversació dels cabals públics, amb lluminàries que són fonts de contaminació, deixalles inútils i ingovernables en les plantes de reciclatge… Tants diners públics i privats, s’haurien d’esmerçar a ajudar la gent més desatesa, especialment les criatures. No devem oblidar els informes de Càritas sobre la gent que viu en la pobresa o vorejant-la: l’Estat espanyol és el segon país d’Europa en pobresa infantil, quina vergonya! A Belem pastores, a Belem chiquitos, que ha nacido el rey de los angelitos…

 Tornem a la virtut. El diccionari dóna, diverses accepcions, com la pràctica habitual del bé. També diu que és “la força vital d’una persona”. Se suposa que també d’un animal i per això jo encara he oït al meu poble que un cavall ben dotat i en plena excitació sexual és un cavall amb molta virtut. No ens enganyem perquè les coses són com són i qui en té de virtut, en té, i qui no en té s’ha de resignar. Goethe deia que és feliç qui és capaç de reconèixer que els seus desitjos no van d’acord amb les seues facultats. O siga que cal aprendre a fer-se vell i acceptar-ho i jo en això, com estic d’acord, m’estic exercitant. Aconselle de fer-ho així i a oblidar-se de viagres i fantasies.

No tinc res a dir sobre l’alcohol i les altres drogues i sobre els vicis llevat que el seu abús és molt perillós. Ara bé, el que trobe absolutament inacceptable és que els paguem els vicis als polítics, cadascú se’ls ha de pagar ell i d’això en parlaré més extensament en el proper article, ara que volen dedicar-li un carrer a Rita Barberà.

Per acabar vull facilitar un proverbi xinès, amb el qual felicite les festes als qui les celebren: Viu avui. És més tard del que penses. I recordar la màxima llatina: post festum, pestum, després de la festa venen els problemes, perquè tothom anem amb compte. Fins l’any que ve, qui hi arribe i no desaparega pel camí.