Un insult disfressat d’humor: violència masclista contra dones líders a les xarxes

María Luisa Carrió-Pastor, Universitat Politècnica de València i Sergei Sikorskii, Universitat Politècnica de València

L’hostilitat es un efecte molt comú en els comentaris que es fan a les xarxes socials. Un cas molt cridaner s’observa en analitzar com es construeix l’agressió contra les dones líders.

Conscients d’això, les eines que utilitzen les xarxes socials estan dissenyades principalment per detectar les formes d’hostilitat més evidents: insults, amenaces, incitació directa… Són bastant bones en la seva funció, però el que en gran part passen per alt és quelcom més difícil de definir: la resposta que no conté cap paraula denunciable però que va construint, al llarg d’un fil o de comentaris repetits, un cas contra algú.

Aquest tipus d’atac és més esgotador que un insult sol i molt més difícil de detectar automàticament.

L’hostilitat que els investigadors continuen trobant en les respostes a les dones no és principalment del tipus que es fa notar. És aquell tipus que, per a un observador ocasional, sembla una opinió contundent.

La diferència entre “el teu argument és defectuós” i “ets el tipus de persona els arguments de la qual sempre són defectuosos” no és una diferència de vocabulari. És una diferència en allò que s’està afirmant realment. Captar aquesta distinció requereix entendre el llenguatge en el seu context, no només aplicar un filtre al text.

Hostilitat que creua fronteres

La reacció en línia envers les dones és sorprenent per la seva consistència. Un cop comences a observar-la en diversos casos en lloc de cas per cas, veiem que l’hostilitat apareix en diverses llengües i països. És a dir, creua línies polítiques i culturals.

Els insults concrets varien, però la lògica subjacent no. Estudis recents ens ofereixen una mirada sobre com es construeix aquest abús a les xarxes socials, en concret a X, demostrant que no estem davant de simples insults aleatoris, sinó davant de mecanismes calculats per a la deslegitimació política a través del gènere. Això es veu per què quan una política publica un contingut a les xarxes, la resposta no és una crítica a la seva gestió, sinó un judici a la seva moralitat.

Estratègies amb comentaris a X

L’anàlisi de milers de comentaris a X revela una estratègia compartida: desposseir la dona de la seva legitimitat política a través de l’atac personal i el biaix de gènere.

No estem davant d’insults aïllats, sinó d’un mecanisme sistemàtic de deslegitimació que s’adapta al perfil de cada política, però que comparteix un mateix objectiu: recordar-los que l’esfera pública no els pertany. S’utilitzen diversos mecanismes en X per a deslegitimar a les dones polítiques.

En concret, es tracta d’una acusació de competència: se li diu a la política que no és capaç. Aquesta també apareix en atacs contra homes i, a primera vista, sembla una crítica ordinària. Però en les respostes a les dones tendeix a arribar més ràpidament, requerir menys proves i perdurar més que la mateixa acusació adreçada a homes en posicions equivalents.

També s’utilitza l’insult com una broma inofensiva mitjançant la ironia i els mems. Això ho podem veure en Irene Montero, en la qual l’atac és profundament ideològic però s’articula a través de la sexualització i l’infantilisme per a dir que no està capacitada.

Es busca reduir la seva acció política a una qüestió de capritx o manca de preparació, reassignant-la a una jerarquia de gènere tradicional on la dona és una intrusa en el món de les decisions serioses.

Crítica humorística o abús?

L’ús de majúscules i emojis repetitius en les respostes no és casual: serveix per amplificar el volum de l’insult i generar un cor d’aprovació social que aïlla la política. Amb això, els agressors normalitzen la misogínia, fent que l’abús sembli una simple crítica humorística.

Aquesta estratègia no només trivialitza l’atac, sinó que reprodueix ideologies patriarcals que defineixen les dones com a irracionals o immorals, reassignant-les a jerarquies de gènere tradicionals.

Denuncia a la gestió o sanció moral?

En el cas de Isabel Ayuso, s’empra com a mecanisme la sanció moral. En aquest cas, l’hostilitat no se centra en si les seves polítiques són eficaces, sinó en la seva integritat moral, presentant-la com una figura fora de la norma. Es recorre sovint a la ironia i a mems per qüestionar la seva salut mental o la seva capacitat cognitiva, utilitzant el que els lingüistes anomenen judicis de normalitat.

L’atac busca erosionar la seva autoritat no pas des de la ideologia, sinó des d’una suposada falta de decòrum o equilibri. El 63,5 % dels comentaris hostils es basen en judicis de “propietat” (ètica i moralitat) i un 20,4 % en “veracitat” (honestedat). En lloc de criticar la seva capacitat de gestió, els atacs busquen la deslegitimació moral.

Política “dura” o “feble” i expectatives de feminitat

Un altre cas es el de Giorgia Meloni, primera ministra italiana. Amb aquesta política, l’hostilitat adopta un matís diferent que posa en dubte l’autenticitat. La seva emoció és fabricada i la seva confiança és una màscara. L’èxit s’ha estat regalat, o es va construir sobre circumstàncies que no sobreviurien a una anàlisi més acurada.

Els agressors a la xarxa es focalitzen en si el seu comportament és prou femení o si, per contra, és una representació inautèntica del poder. Les crítiques se centren sovint en l’autenticitat, utilitzant judicis de “normalitat” per qüestionar si el seu comportament és l’adequat per a una dona en el poder.

Mentre que a Ayuso se la jutja per la moralitat, a Meloni se la fiscalitza per la seva adequació a les expectatives de comportament. Qualsevol acció pot ser motiu de crítica si viola les expectatives normatives de feminitat. Això ens revela el doble vincle que pateixen les dones en el poder: si es mostren fortes, són agressives; si es mostren properes, són febles. En ambdós casos, el judici és sobre el seu ser i no sobre el seu fer.

Un silenciament programat

Aquests estudis coincideixen en una advertència: aquesta hostilitat sistemàtica té un efecte dissuasiu (chilling effect). L’hostilitat no sempre és explícita. Sovint s’amaga en un llenguatge aparentment neutre, o en l’humor, o en un to de decepció cansada. Però les afirmacions subjacents es poden llegir un cop saps què buscar.

En atacar la identitat i la legitimitat personal en lloc de les idees, es crea un entorn digital tòxic que acaba expulsant les dones de la participació política activa, soscavant així la diversitat del debat democràtic.

Aquesta distinció és més important del que sembla. Un atac a l’actuació és pot, almenys en teoria, contestar. Un atac a la persona, un atac que no va dirigit a les teves decisions, sinó a si pertanys allà, no deixa espai per a la rèplica, perquè en realitat mai no ha estat una qüestió des del principi.

Un efecte a llarg termini

El que fa que aquests tres patrons siguin efectius com a forma d’atac és que sovint s’utilitzen junts, entrellaçats en una única resposta o fil perquè l’efecte es vagi ampliant. “És incompetent, a més a més interpreta emocions que no sent i, d’alguna manera, es troba completament al lloc equivocat”. Cadascun d’aquests elements facilita creure el següent, fins que la impressió global resulta difícil de desfer fins i tot per als lectors que hi arribaven amb neutralitat.

El problema no és que les dones rebin crítiques en línia. És que una part substancial del que reben no té res a veure amb les seves idees, les seves decisions o el seu rendiment. Es tracta de qüestionar si, en primer lloc, haurien de tenir idees, prendre decisions o actuar. Aquesta és una mena de pressió diferent, i té efectes diferents.

Quan parlar costa més a algunes persones que a d’altres, i quan aquest cost està constantment vinculat al gènere, qui acaba sent escoltat comença a canviar. No de manera dramàtica, ni d’un dia per l’altre, però de manera constant, en la direcció de menys dones disposades a continuar participant.

María Luisa Carrió-Pastor, Catedrática Dpto. de Lingüística Aplicada, Universitat Politècnica de València i Sergei Sikorskii, Técnico superior de investigaciones, Universitat Politècnica de València

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llija l’ original.