Violeta i la jove promesa

4/11/2019

Títol: violeta i el llop

Autora: Mònica Richart

Editorial: Bromera

El primer llibre és una pedra de foc en la trajectòria creativa de tota persona que escriga. Sempre ho és, encara que siga per renegar-ne: marcarà la resta de l’obra, per a bé i per a mal. Com si fora una clau d’interpretació, serà la fita des de la qual s’analitzarà la resta de la producció.

Resulta una molt bona iniciativa, doncs, el premi València Nova, que és un guardó que s’inclou en els Premis València que convoca la Institució Alfons el Magnànim, i que està restringit per als autors menors de 35 anys, per la qual cosa és un foment interessant per descobrir noves veus o nous talents i, és clar, noves primeres novel·les.

Inicialment, però, no va tindre massa èxit. Un dels problemes que es va trobar, i que va estar a punt de suposar-ne la desaparició, fou que el material no era de prou qualitat i, doncs, el premi restava desert. I això no és poca cosa, més tractant-se d’un premi literari que vol convertir-se en una referència. Guardó que vola, a la cassola; podríem dir-ne. Una amenaça, però, que es va tallar amb la victòria del llibre que ens ocupa, violeta i el llop (la falta de majúscula en la primera paraula és intencionada, i s’entén en llegir la història), de la jove autora riberenca Mònica Richart. Antellana, per a més senyes.

La bona qüestió a ressaltar és que ja podem intuir que la qualitat d’aquesta novel·la no ens passarà desapercebuda, després d’haver trencat la sequera. De fet, la joventut de l’autora és francament insultant: després de tancar l’última pàgina de la història, u torna enrere la vista a la ressenya biogràfica de la solapa i li venen ganes de maleir uns quants déus i uns quants trons. Estem davant d’una veu que no es correspon als titubejos esperables en una primera obra per part d’una autora de l’edat de Richart.

Ben vist –i quasi com a contradicció vital i narrativa–, tant la veu de l’autora com la dels personatges és jove, i plenament madura. És a dir, l’autora sap de què vol parlar, quina història vol contar i com la vol contar. Qüestions que no són menors, precisament. Una veu que trobem amb ressons salingerians, amb les tribulacions del narrador en primera persona de Pep, que ens recorda i segueix la línia del mític Holden Caulfield. Encara que el personatge, sense cap mena de dubte, que se’ns quedarà gravat en la memòria per sempre més és el de Violeta, autèntic motor i força de la novel·la.

Fet i fet, Violeta, una xiqueta enigmàtica, callada, inoblidable i autista, és un personatge del qual ens enamorarem sense remei. O que aprendrem a estimar, pàgina rere pàgina, amb tot el seu gran ventall de particularitats. La clau de volta de la novel·la.

La raó, al remat, que ens fa afirmar que Mònica Richart té talent i capacitat sobrada per a desenvolupar plenament en les següents obres que ens regale. Ara ha signat un gran debut, i això, ben mirat, fa molta enveja.

 

Ressenya publicada al número de setembre 451