Visca la inestabilitat

Vicent Xavier Contrí. Periodista

Irromp amb sis cançons excel·lents el segon treball de Geografies, la banda sorgida de membres de 121dB i Spheniscidae. De creus endins –amb una clara referència a la ciutat de València– és un emocionant relat de l’esclat indie que viu la música en valencià.

«Cantàvem narrant les històries que el temps no va voler desfer. La vida buscava sentir en un so una tradició ancestral. Natura, que parla i recorda raons, que tot és cosmos i ficció, que cada pedra la tomba un gegant que vol fer seua la ciutat. Si escoltes, es pot sentir cridar des de la mar als llamps; reclamen la pau d’un cel on només volen els ocells. Vents i tempestes escapen, caminen d’esquenes a un bosc, buscant el seu lloc. Si tots som aigua, escapa’t i sigues com riu fang, cabal perdut.»

Prosa poètica de veu esquinçada, dura, de vegades gustosament anàrquica. Guitarres ben treballades, escales rítmiques infinites i tornades simples però eclosionadores, com a conclusions dels contes apassionats que les precedeixen («el teu equipatge està desfet i jo t’espere en Gandia»).

De creus endins és la realitat d’un grup, Geografies, nascut per matar el cuquet d’Albert Belda i Ramon Marrades, després de la desaparició de 121dB, amb la suma d’Íñigo Soler (Mare i Spheniscidae) i Alejandro Gómez-Lechón (Spheniscidae), dos guitarristes valencians instal·lats a Madrid i que caldrà seguir de prop. Per a la producció han comptat amb dos vells coneguts dels músics: Pau Paredes i Guillermo Sanz.

El resultat és d’una potència sòlida, com van demostrar en la Festa de l’Eufòria de Tardor (Sala Wah Wah. València, 6-5-2016). El camí literari de Geografies, l’explica la veu de la banda, Iñigo Soler. «Les lletres sorgeixen d’una necessitat d’expressió d’un moment concret. Molt natural, sense pretensió i sense premeditació. Després d’eixe moment, tot i que l’emoció que va generar la cançó pot ser que ja no la tingues, gaudeixes com a músic de la cançó i de la fotografia d’eixe instant». «La temàtica evoluciona amb les situacions personals que van sorgint, i de segur que en un futur tractaré nous temes. El que pense que no canviarà és la perspectiva des d’on es parla; és la meua manera d’escriure». A les sis cançons de Geografies (penjades al Bandcamp) hem d’afegir nous temes que ja interpreten amb èxit en els directes, com «Barcelona» i «Bollit» i les primeres cançons de Primer condicional.

Del mapa sonor raonem amb el baixista Ramon Marrades (qui també és director estratègic del Consorci 2007 del Port de València). Un bon coneixedor de l’economia urbana a les grans ciutats, un tema que està present, amagat en molts dels versos, en les imatges del grup, en el nom del quartet, en les creus que marquen el terme municipal de València, allò que tradicionalment ocorre «de creus endins»…»Sí. La cosa va de mapes. Jo et diria que, de l’estil, n’hi ha un pèl dels 90, un pèl de música alternativa actual i un pèl de soroll estatal. Però el mapa musical és el més desdibuixat de tots», explica Marrades. Quan li parles de 121dB respon directe. «La primera idea era no tocar més, pensàvem que ja ho teníem bé. Després, Albert i jo decidírem que ens volíem continuar veient (i, per tant, tocant), i al remat ens hem vist envoltats d’una espiral ascendent d’espontaneïtat i gaudi que no esperàvem».

Espontaneïtat, això sí, en el marc d’una seguretat musical ben adobada. El resultat és clar: seran el que ells vulguen. La vida és risc i diversió. La música també. Com metafòricament podria apuntar-se en el tercer tall del disc, «Visca la inestabilitat i els nervis i la por de vore que no està gens clar. Tu jugues, t’amagues, amb el vertigen fosc d’acomiadar-nos. Estàvem esperant de tu una resposta».

Article publicat al nº416 (juny de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar