La revista degana en valencià

R

05/09/2019

I

            La fascinació, que mou el frenesí, immersos en l’eufòria del poder absolut, ens anul·la com individualitats, ens torna mata de jonc putrefacta, Rosa de Jericó arrossegada pel vent del desert, i, ben lluny de promoure la mesa del diàleg, escup teranyines d’odi i oblits d’infàmia, a més d’omplir de ferum de sofre l’alè del diari. En fi, és un feix que regalima sang si l’estrenys al teu si atret per les coloraines llur.

L’home s’estava tan tranquil veient pàgines porno a l’ordinador del negoci aquell matí de gener de cel blau, un dia fred i ventós, com s’esqueia, quan va entrar un client demanant per unes estores per al cotxe i l’home s’aixecà per cercar-les, rondinant, sense gaires ganes, al cap i a la fi era un dissabte poc adient per anar per feina i, tot i que va ser amable amb el nouvingut, tampoc no era el cas de córrer. El vent insistia i els vitralls de la casa, fins i extensos, gens adequats per a un oratge com aquell, desproveïts de cap defensa, vibraven, com d’altres vegades, segurament, i res feia presagiar el que succeí, mentrestant l’home temptava de fer la seua única venda del dia i així poder justificar les hores mortes al llogarret, perdudes entre pàgines eròtiques per a adults, cosa que a ca seua la presència de la dona li hagués impedit, si més no. Pàgines ara minimitzades per poder efectuar l’acompte digital, que l’home no sabia ben bé com finalitzar, davant de la incòmoda espera del comprador, qui, una mica per estalviar-se la despesa, que li semblava un poc estirada de preu, però també per desfici a causa de la innegable poca perícia del depenent, ja volia retirar-se i exigia el retorn de la targeta de crèdit, quan esclatà tot el perímetre de cristalls. El comprador fugí d’escena tan ràpid com pogué i la justificà al·legant que allà no s’estava del tot segur, i salvà l’escomesa de la butxaca. El pobre home, convençut que no era el seu millor dia, se n’anà cap a casa i s’oblidà de tancar els fulls oberts a la pantalla. Dilluns, quan el primer treballador de la casa, en arribar, obrí l’ordinador es trobà penjada i congelada una foto de dos jovenots ben abrigats, asseguts a la vora d’un llit desfet, les cares ben enrojolades, no quedava ben clar si perquè hi feia fred a l’estança o perquè havien acabat, suposadament, de jaure plegats. Era curiosa, però. Tancà la pàgina i es disposà a recollir les desfetes del cap de setmana.

L’home té tendències quasi malaltisses per trobar certeses, estructures que limiten les condicions de possibilitat del desvari, del desgavell, del caos, en qualsevol de les seues expressions, i en tots els camps on s’encaparra de dir la seua, per això cerca constantment constants que afiten el terreny de joc on es mou, gairebé totes d’origen geomètric, visual, també quantitatiu –l’aterra l’infinit, i d’aquí π, ϒ, e, i tot quan fa a la mecànica del cel i la terra.

Que grat era pertànyer al grup, ésser allà i aixoplugar-te de goig, reconèixer-te en els gestos de la companyia i assajar-los àdhuc, car t’hi feies més, i les rialles, i tot, quines carícies, i el mam, amb més o menys desmesura, que no faltés, després, rai, es pixava i au, a jaure, i l’endemà o a l’altre, altre cop, la sèrie contínua on anàvem creixent, i noves coneixences, no gaires, clar, que resultaven impostades i calia retenir l’essència, les xerrades semblants, primer metafísiques, després materialistes, i finalment sordes, però hi érem, continuàvem, insistíem a fer-nos invisibles entre tanta repetició. Oblits de suro.

Si n’aprens d’atrinxerar-te, l’exposició s’atenua i el ritme cardíac, i vius millor i segurament més; n’és la clau i l’ideal fóra mudar de tècnica cada dia, cada poques hores fins i tot, ara per la imatge, després per les paraules, una mica pels silencis, quan no pels gestos, qui sap si per la modulació de la veu, tot i que de tard en tard paga la pena de sortir-se’n de mare i exhibir-se bé i fer un bon crit malgrat desentones.

Que senzill resulta habitar la vida si s’és al lloc cada dia, una mica d’observança de les normes, deixar els estrambòtics que emmirallen allà dalt a la serra, espurnes del cel, tenir cura de les melodies franques que ens passen devora i harmonitzen els nostres desitjos, ara encalmats, però sobretot emmudir i tenallar les arestes de la dualitat, tot i fermant les rodes dentades que les afuen en girar.

Hi ha buits que costa d’omplir, i tantost ho semblen, plens, es tornen magres, se’n desfan del miratge que, tanmateix, era inflat, en un joc de bufa i fastuositats, vanes aparences, fàtua del comú que tothom vol comandar i regirar al seu plaer, així l’Europa de postguerra i els plans Marshall que l’havien de guarir, primer del devessall de sang comesa, després de les primaveres veres, més endavant dels murs d’ignomínia, i finalment de les ferides per l’altre, però el forat és tan gran entre els pobles llurs que ni una lluna dispersa hi bastaria, Europa.

Les xarxes socials puerilitzen els usuaris, segurament, perquè resulten formes de comunicació gens controlables, actes massius i globals que no acaben de tenir fedataris clars i llampants, una mena de joc que no consigna fefaentment els marges de corresponsabilitat dels actants, i així es dilueix la raó primera de qualsevol temptativa de dir, que no és altra que la d’aconseguir alguna cosa. Òbviament, va nàixer on va nàixer.

Es comptabilitzen, o millor, es representen els números sobre la recta dels Reals (R), que inclouen els naturals (1, 2, 3…representats per N), enters (-2, -1, 0, 1, 2…representats per Z) i els racionals (p/q on p pertany a Z i q a N, representats per Q), per no esmentar els irracionals (rel de 2, per exemple, o π), o el plànol que forma aquella recta i la d’I, els imaginaris (R+iR), que si el corbem tornarà esfera, un punt de l’espai, una opció de múltiples identitats en el temps, així l’univers, si els posàvem a vibrar.

Els anys d’aprenentatge et vaig conèixer i des d’aleshores, fa trenta anys i escaig, transitar el teu discurs ha estat sempre una aventura, aquell festival a la Xerea, la dèria pel Glacial, Menorca i Bocairent, i l’exili de la bruta i plana, els comiats a la Safor i adéu, adéu al timbre càlid de la teua veu i al mestratge que mai oblidaré, ciutadà d’un país inexistent, imaginari que vas saber estimar com pocs i la concreció del qual desitjares com ningú.

Les cendres de tard en tard s’activen i en composen d’altres que li són semblants, mai idèntiques, i així s’ajusten els rellotges de la desmemòria, guarint-se mútuament dels desencontres, que en realitat són relleus sobre relleus, manetes i engranatges que s’acoblen i engreixen, renovellant-se dia a dia, provisòriament i continua, sense deixar opció als abismes dels intervals desocupats, vil·les penúries.

Els clàssics tenien entre cella i cella com fer encabir el dimoni a l’infern, plaentment, però, i s’asseguraren de mostrar-nos els camins diversos per tal d’aconseguir-ho, tot i que de fet mai hem sabut seguir-los, sobretot pel temps de què disposàvem, cada cop menys, cada vegada més magre, i l’espècie ha malbaratat unes ensenyances essencials que ja no hi tornaran, capficats en l’avenir, nuls d’ara.

Si els pares de l’astronomia, entre el set d’abans de Crist i el XIX de després, per cenyir-nos a la mediterrània, aixecaren el cap un dia clar de ponent o mestral d’hivern i veiessen tot de ratxes grafiades al cel de primeres hores o sobre el vermell d’ou de les darreres pensarien que som atacats per còdols celestials incessantment que, però, no acaben de caure del tot, malpassos dels déus, relliscades llurs.

Em sorprèn molt el grup d’espècimens a què pertany per raó d’origen genètic, i cada dia que passa més. Quan no, perquè cerquen vida aquí devora, al sistema solar, com qui la busca a l’altra banda dels Urals. Si no, quan són capaços de fer estadístiques de les opcions de vida, per bé que cancel·len la de la immensa majoria del grup, en favor dels grups financers. També si es mostren indiferents a les massacres generals d’individus si no els són afins, per nació, per raça, per creences, per butxaca. I clar que sí, en menystenir la voluntat d’altres si difereix de les marques que afiten el terreny de joc assignat prèviament, com si hi hagués res d’immutable en aquesta pera blavosa que és la terra. Tothora ha d’haver capsigranys al món per impedir que Atenes es transforme en Londres o Alexandria en Nova York, posem per cas.

Ja partim cap a les novelles dels tròpics en què els jorns s’adiuen amb les nits i les promeses semblen certes com el fons dels ulls anhelants, i ho fem de grat, complaguts amb les forces esmerçades i els camins traçats pels solcs del negoci, àdhuc feliços de saber-los retrobar més tard, quan altre cop la llum i la fosca acorden taules i el nostre estar siga una mica més temperat per l’assossec de les hores passades que, en la mateixa direcció que el temps, ens menen inlassables cap a l’avenir sense acusatius, allà on hi haurà de bell nou l’inici del cicle basculant, bàcul vagarívol de blau encenall.