Viure a València, una missió impossible: lloguers disparats i habitatges per a turistes

El lloguer mitjà a la ciutat ja arriba als 1.780 euros mensuals, mentre que l’expansió dels allotjaments turístics continua transformant el mercat de l’habitatge

Trobar un pis de lloguer a València s’ha convertit en una carrera contra el temps. Els preus no deixen de pujar, l’oferta continua sent insuficient i cada vegada són més les persones que es veuen obligades a compartir habitatge, llogar una habitació o abandonar la ciutat. Mentrestant, una part cada vegada més important del parc residencial es destina a l’allotjament turístic.

Les dades més recents de la Càtedra Observatori de l’Habitatge de la Universitat Politècnica de València situen el preu mitjà del lloguer residencial en 1.780 euros mensuals durant el segon trimestre de 2026. La xifra és un 89% superior a la de 2019, quan la renda mitjana se situava en 938 euros. Fins i tot el districte més assequible de la ciutat, Patraix, supera ja els 1.300 euros mensuals, mentre que a Campanar, l’Eixample i el Pla del Real el lloguer mitjà supera els 2.000 euros.

D’altra banda, el problema no és només el preu. També és què passa amb els habitatges que deixen d’estar disponibles per a qui vol viure a la ciutat. L’informe Efecte Airbnb en la ciutat de València, elaborat per Montera34 i la Càtedra Institucional d’Economia Col·laborativa de la Universitat de València, ja advertia el 2019 sobre la dimensió del fenomen. En aquell moment, Airbnb acumulava 6.552 anuncis a la ciutat, amb capacitat per allotjar més de 25.500 persones. Però una de les dades més reveladores era la concentració de l’activitat: el 25,6% dels amfitrions que gestionaven dos o més anuncis controlaven el 56,4% dels allotjaments disponibles a la plataforma.

És a dir, darrere del relat de l’economia col·laborativa no sempre hi ha una persona que lloga puntualment una habitació o la seua residència habitual. En molts casos, hi ha gestors i empreses que concentren desenes d’habitatges i els retiren del mercat residencial per destinar-los al turisme.

La conseqüència és una ciutat cada vegada més difícil d’habitar. El lloguer mitjà s’ha disparat, l’edat d’emancipació s’allarga i compartir pis o llogar una habitació ja no és necessàriament una opció vital, sinó una necessitat. Al mateix temps, els habitatges es converteixen en actius d’inversió i els barris, en productes turístics.

La pregunta és inevitable: per a qui és la ciutat? 

Per a qui hi viu, hi treballa i hi construeix la seua vida? O per a qui pot obtenir més rendibilitat convertint una casa en un allotjament turístic?

La crisi de l’habitatge té moltes causes i no es pot reduir únicament al fenomen Airbnb. Tot i això, les dades mostren que el model de ciutat que s’està consolidant té un cost social evident: mentre el lloguer residencial arriba a xifres inassumibles, cada vegada és més difícil trobar un habitatge per viure-hi. Com diuen Paco Bancal i Maulet: “Llei de la vivenda ja!”.

Una ciutat no pot ser només un lloc per visitar. També ha de ser un lloc on poder viure.