Vivenda, valor d’ús i valor de canvi

Segons el baròmetre del CIS, ara mateix l’accés a la vivenda és el major problema a l’Estat Espanyol. Pujada de preus, tant del lloguer com de compra o les xaboles en què viu (?) a les Illes Balears la gent que hi va a treballar en la campanya turística són notícies habituals. El problema és més patent, encara, per l’èxit de les manifestacions que han tingut lloc en diverses ciutats pel dret a una vivenda digna i assequible, així com pel pronunciament d’organismes com el Banc d’Espanya i la Comissió Europea advertint de la gravetat del problema i del risc de fer trontollar el creixement econòmic. Problema clar. I la solució? No tant. Des del Govern Central, Banc d’Espanya i Comissió Europea, la proposta és augmentar-ne l’oferta. Açò és, que el problema és que hi ha massa gent que vol comprar o llogar i pocs habitatges en el mercat, amb la qual cosa el preu puja. Solució, per a alegria dels constructors: fer més cases. Eixe és el discurs a l’ús.

Aquesta anàlisi obvia una sèrie d’aspectes centrals del problema. Un és que la vivenda té un valor d’ús i un valor de canvi. És a dir, una casa és per a viure, per a poder tindre una independència, per a poder estar prop del lloc on treballes… Tot això és un valor d’ús, i és la base de les demandes de les manifestacions per una vivenda digna i assequible i el que, en definitiva, és el nucli del problema: no poder accedir a eixe valor d’ús. Però, malauradament, i cada vegada més, també té un valor de canvi: la casa pot ser llogada per a turistes, comprada per a revendre’s en un context de pujades de preus… I quan el valor de canvi és cada vegada més alt, més si el comparem amb inversions alternatives, per molta vivenda que es faça no té per què anar destinada a la residència quotidiana de les persones, sinó que rics, grans fortunes, fons d’inversió, grans tenedors, etc. compren vivenda com un actiu més, i mentre siga rendible no pararan de comprar-ne. En resum, que el que podria ser-ne la solució, fer més cases, segurament no fa sinó incrementar el problema. Com a exemple, els anys d’expansió entre 1994-2008 a l’Estat espanyol: hi havia anys que ací es construïen més vivendes que a França, Alemanya i el Regne Unit junts, i els preus no feien sinó augmentar. 

Un altre aspecte tampoc previst és la relació entre vivenda i model productiu. Aquells espais que tenen una especialització que descansa molt en el turisme estan més afectats pel problema. I ací els valencians i valencianes guanyem la partida. Segons dades de l’INE, a l’agost de 2024 hi havia 71.186 vivendes turístiques (declarades) al País Valencià, amb un augment espectacular respecte d’anys anteriors. En alguns llocs de costa (Dénia, Xàbia, Altea…) les xifres són molt elevades i els habitatges turístics superen el 10 % de la vivenda disponible. El gran parany del discurs dominant és precisament separar el problema de la vivenda del model productiu de construcció i turisme, que ens aboca a una pujada contínua de preus. Un model de turisme massiu com el que està fomentant la Generalitat Valenciana requereix molts allotjaments, tant pels que venen de vacances com pels que treballen en el sector, i mentre no canvie el model, el problema de la vivenda hi persistirà. I no es veu cap intenció de canviar-lo, sinó més aviat el contrari.

Revista Saó Núm.514, pàg.20. Juny 2025.