Vivint entre drogues!

La majoria dels joves que prenen drogues no desenvolupen problemes físics i psíquics duradors i irresolubles. És evident que, a causa de les conseqüències negatives del consum i també a les bones qualitats que ens atorga el procés evolutiu de maduració, a pesar que cal comptar sempre amb el factor sort, tot això ens ajudarà a prendre una bona decisió en moments crucials del problema del consum de drogues. Però, com sabem pels casos que acudeixen diàriament a la recerca de tractament, els problemes que presenten les persones diagnosticades com a drogodependents i/o addictes són francament devastadors.(1)

Parlar de drogues i explicar el fenomen del consum, abús i dependència per als ciutadans en general, i en particular per als joves o adolescents adults, és una tasca molt delicada, perquè ens obliga a determinar molts factors i elements que intervenen en el procés i en les persones de manera molt variable i que determina en gran part la situació social, familiar i educativa, amb efectes diversos en les persones i en la comunitat: ni són totes les drogues iguals, perquè no es componen dels mateixos principis actius, ni totes les persones responem a elles de la mateixa manera.

Podem definir la droga com qualsevol substància psicoactiva natural o sintètica que genera dependència o addicció i, a més, crea una conducta imperiosa de tornar a consumir-ne per a experimentar la sensació de recompensa que produeix, siga de plaer, eufòria, benestar, alleujament, etc. Per tant, les drogues indueixen addicció i reforcen la conducta associada al seu ús. Si cessa el consum, provoca abstinència, malestar físic i/o psíquic que dura uns dies, la intensitat dels quals depén del tipus de droga consumida.(2) Evitar l’abstinència, com ocorre amb els fumadors de tabac per exemple, condueix a buscar el paquet de cigarrets i provoca la recaiguda una i altra vegada, es torna a fumar i aquesta conducta es converteix en un reforçador negatiu, és a dir, podem dir que el fumador fuma per evitar l’abstinència.

En el llenguatge comú, la diferència dels termes dependència i addicció és confusa. En veritat, la dependència és el conjunt de canvis neurobiològics que subjauen al consum de la droga i que, per tant, causen addicció. No obstant això, l’addicció seria com un grau més elevat de dependència, però el que ocorre és que s’utilitzen els dos termes com a sinònims, com apunta el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales.(3)

Moltes persones experimenten amb les drogues, simplement, per saber què passa o de què es tracta, o perquè el grup d’iguals el té com a ritu i l’imposa. En aquesta etapa experimental són molts els que n’abandonen el consum, depenent del consum de la droga en el context i del principi actiu. És curiós que els que tasten el tabac de manera experimental, com apunten les dades de prevalença, al voltant del 30 % en continua consumint al llarg de la vida, i en el cas de l’alcohol el 50 % continuen prenent begudes alcohòliques. Per contra, quan consumeixen cànnabis, tan sols el 6 % el continua mantenint en el temps. I no diguem de la cocaïna, que a penes arribaria a un 1 %, o l’heroïna un 0,1 %, perquè la fama d’aquestes substàncies ve molt determinada per la constant aplicació de programes de prevenció, pels danys, per la mala premsa social, per una menor accessibilitat i alta il·legalitat. Només un percentatge menut de consumidors de drogues desenvolupen dependència i problemes seriosos amb la família, l’escola, el treball, els amics, la llei, l’economia, la salut psicològica o emocional i, en general, amb el seu benestar físic. Si això no fora així, seria un món de zombis atrapats per les drogues i moriríem matant-nos per una dosi.

Les mares i els pares comencen amb un discurs fatalista cap als seus fills consumidors, però han aprés, molts d’ells, a tindre una discussió seriosa i oberta sobre la problemàtica del consum de drogues. Per a alguns, però, aquesta discussió arriba tard i malament, i al final no queda altre remei que acudir a l’ajuda professional en els casos d’addicció: tot es torna confús, desesperant i ple de manipulació, i es pretén que ràpidament acabe el consum, l’hàbit o no poder abandonar les drogues. Les dades estadístiques mostren que com més d’hora es comencen a usar drogues, majors són els riscos d’eventuals problemes i pitjors les conseqüències de l’addicció. Això té una raó: com més jove és algú, menor maduresa i menor possibilitat d’autocontrol i de prendre bones decisions.

La dependència és l’extrem més perillós del consum de drogues. Les drogues dominen la vida i les persones es veuen impulsades a utilitzar-les. El consum diari determina l’activitat normal i necessària, siga d’un jove o d’un adult. Per tant, el funcionament físic, psicològic i social es veu severament danyat, si bé les conseqüències físiques poden no ser tan òbvies en els joves com en els adults. El nostre cos s’acostuma al consum de la droga (tabac, alcohol, cànnabis, cocaïna, sedants, i diferents combinacions entre aquestes substàncies) i provoca que l’escola, l’institut, la universitat o el treball siguen insuportables. Es perd el control; encara que alguns consumidors admeten la pèrdua de control, la majoria pensen que controlen i poden abandonar-les, quan la realitat indica el contrari.

Vaja per davant la idea que la major part de las vegades no és la gent la que cerca les drogues, sinó les drogues que es creuen en el nostre camí i serà la nostra situació personal la que responga amb un “no” com a resultat de la nostra pròpia maduresa, en el millor dels casos. Recordem que les relacions entre progenitors i descendents es caracteritza primer per la dependència dels fills respecte dels seus pares, perquè es troben en un món que no entenen i a penes coneixen res i necessiten l’ajuda dels progenitors o educadors per a créixer i desenvolupar-se adequadament. D’aquesta manera van adquirint graus d’independència cada vegada majors, a més de conéixer noves parcel·les del món que els envolta i adquirir més competències i responsabilitats. El procés de maduració dels joves assolirà, en el millor dels casos, la seua independència de mares i pares per poder viure amb èxit una vida pròpia. Al llarg d’aquest procés, els joves hauran aconseguit les capacitats necessàries per poder defensar-se de les adversitats que presenta la nostra societat: Vivint entre drogues!(4)

L’ús indegut de drogues, el tabaquisme i l’alcoholisme són una amenaça constant per a la nostra societat; uns autèntics destrossavides. L’aspecte seriós del problema és que els joves són els més propensos a caure en aquest ús indegut de drogues, i a més d’una manera fàcil, ràpida, que deixa molts beneficis a traficants, empreses i fins i tot a l’Estat.

S’ha descrit que determinats comportaments reiteratius i continus en el temps poden acabar com una addicció comportamental molt similar a la que provoquen les drogues o les substàncies psicoactives, amb una activació directa del sistema de recompensa del cervell que participa en el reforç dels comportaments. La nostra societat és cada vegada més dinàmica i proposa canvis en els modes d’actuar, és a dir, assumeix que vivim entre comportaments cada vegada més addictius.

Ara, per si no fora suficient, hem creat una societat tremendament connectada, el comodí de la qual és el telèfon intel·ligent, que no fa sinó perjudicar la salut dels nostres joves, provocant la immediatesa, l’aïllament familiar i social, una certa infelicitat o moltíssima felicitat no compartida i, a més, ens convenceran de viure en un nou món virtual que serà més immersiu i addictiu, sense dubte. Tot a canvi de comoditat i immediatesa. I el que és pitjor de tot, provoquen un conflicte constant en la nostra societat, on només valdrà tindre dispositius cada vegada més potents i amb noves funcionalitats i que gastes els diners en el que ells, empreses del ram i algorismes, proveeixen.

Hem perdut una gran part de les nostres relacions o, almenys, han disminuït de tal manera o fins al punt que abans de preguntar als amics, reunits, veïns, familiars o fins i tot als nostres fills, acabem enviant un missatge a través de les xarxes socials per advertir sí és el moment de parlar, per poder quedar o mantindre una reunió. No parlem, esperem una resposta durant tot el dia. Però, hem perdut les nits esperant contestacions en la lluminositat reduïda del nostre mòbil, sempre actiu i disponible. Pertorba el son de qualsevol i en concret dels joves: “les cèl·lules ganglionars treballen sobre la melanopsina de la seua retina i envien als nuclis supraquiasmàtics de l’hipotàlem del nostre cervell l’ordre de despertar perquè confonen la llum blava dels led amb la llum blanca del dia”. (5) Per tant, el nostre rellotge intern es desajusta i el son és inquiet i intranquil. El nostre desig és utilitzar el telèfon cada 2 minuts, vint-i-cinc vegades cada hora, 600 vegades per dia i 219.000 vegades l’any. És tal l’atracció magnètica que exerceixen les pantalles que acabes cercant-les, una nova o moderna esclavitud que ens arrabassa el temps. A més, s’ha encunyat el terme phnubbing, com a contracció dels termes phone (‘telèfon’) i snubbing (‘menyspreu’).

El phnubbing representa la consulta constant i notable del mòbil entre companys, amics, amants i membres de la mateixa família mentre algú ens està dirigint la paraula.(5) Aquest fet acaba convertint-se en un reflex totalment inconscient en la majoria de les vegades quan sona el mòbil; entorpidor de la comunicació, de les relacions i provocador del cansament dels conversadors en haver de tornar a repetir una vegada i una altra el que es parla, perquè mentre s’atén el telèfon es desconnecta de la realitat de la conversa que està succeint en aquest instant. Durant molts anys la ràdio, els periòdics o la televisió ens van crear hàbits, però el que ocorre ara amb les pantalles i els seus continguts és un pas determinant cap a l’addicció, perquè es crea tolerància com el fet de tindre cada vegada més necessitat de respostes d’aprovació, de continguts que ens involucren i augmentar el nostre temps davant de les pantalles per a sentir-nos satisfets. La desconnexió provoca la síndrome d’abstinència i molts joves i fins i tot adults es mostren impulsius perquè les conductes impulsives es gratifiquen amb les respostes d’uns altres i, al mateix temps, pels continguts reforçadors que s’ofereixen. Les empreses del ram no s’immuten i, gràcies a facilitar les nostres dades personals, acaben donant-nos la nostra dosi diària per a mantindre’ns connectats i calcular el nostre temps d’atenció. El seu objectiu final és incidir en els ressorts psicològics determinants en la modificació dels comportaments. Es tracta, i ara a través de la Intel·ligència Artificial, que òbviament també pot ser utilitzada amb altres fins, de garantir la connexió permanent de les persones perquè aquestes tinguen nombroses interaccions de forma continuada i orientar-les a les seues recomanacions d’interés que puguen adquirir, comprar i/o pagar. Internet està dissenyat sota el paràmetre de l’economia de l’atenció, la publicitat vincula les dades personals. Els mitjans de comunicació van pensar que era una eixida a la seua malparada economia sota el paradigma de la universalitat de la informació, però les plataformes acabaren absorbint-los…

No sols hem viscut entre drogues; també entre comportaments cada vegada de més difícil classificació i atenció, però sens dubte l’estrela és el joc patològic, la ludopatia, el joc compulsiu, etc. L’home no sempre actua racionalment, almenys pel que fa a la presa de decisions: en moltes ocasions actua declinant en l’atzar les seues pròpies metes i aspiracions, és a dir, s’abandona a la sort. La tensió pel resultat i l’obtenció del benefici o guany ha lligat el jugador de peus i mans, el manté en una espiral de guanys i pèrdues que l’arrossega a jugar d’una forma desmesurada i el porta a la ruïna econòmica, al conflicte familiar i al trastorn personal.(6)

El joc d’atzar va ser legalitzat a Espanya en 1977; no se’ls va fer tard, ni a empresaris ni a polítics. Es van afanyar prou argumentant la idea que era una atracció de capital del turisme estranger i de captació dels diners nacionals que se n’anaven als països estrangers, en concret a França. Van legalitzar bingos, casinos i màquines escurabutxaques i, al mateix temps, es liberalitzà el sector, permetent que el joc d’atzar fora una activitat econòmica singular. La competència dels jocs prevista en el Decret Llei 16/1977 va ser transferida a les Comunitats Autònomes (CCAA) a través dels Estatuts d’Autonomia i els Decrets de Transferències de Competències, fet que va donar lloc a diverses lleis autonòmiques sobre el joc. A través de les Lleis Orgàniques del Finançament de les CCAA (LOFCA), els impostos del joc van ser cedits a elles. L’Estat va mantindre la titularitat dels jocs reservats de les Loteries de titularitat estatal, les llicències singulars d’apostes esportives, i a l’ONCE –com a corporació de dret públic– li concediren una reserva sobre la venda del cuponet per al finançament dels seus fins.

A principis del segle XXI, amb l’arribada d’Internet, moltes empreses van oferir a través de la xarxa diferents tipus de joc d’apostes. Les Administracions Públiques, de manera irresponsable i sense cap mena de justificació, van permetre els jocs de sort, envit i atzar, sense cap reglamentació que ho autoritzara i permetent la publicitat per tots els mitjans, inclosos els equips esportius i les seues figures, fins que es va aprovar la Llei 13/2011, de 27 de maig, de regulació del joc en línia. Aquesta llei va en contra dels principis que van inspirar les regulacions del joc presencial, ja que és molt permissiva en publicitat, té una baixa fiscalitat i pocs costos d’explotació, la qual cosa ha motivat que el seu creixement haja sigut exponencial, ha distorsionat el mercat del joc i fa una competència deslleial al joc presencial.(7)

Això ha donat lloc al fet que tots els agents del joc presencial, per no perdre quota de mercat i mantindre els resultats, i amb la col·laboració de les Administracions Públiques, hagen creat nous jocs actius que fa que tinguem l’oferta de joc més important del món. A més, hi ha una oferta i varietat de jocs immensa a través de tots els aparells tecnològics de comunicació les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. Algú dona més? Fixen-se en el següent quadre:

Font: Elaboració pròpia.

Les quantitats jugades ja en el 2022 representen el 4,1 % del Producte Interior Brut (PIB) d’Espanya.(7)

La legislació sobre els jocs Presencial i En línia són completament diferents, la qual cosa ocasiona una competència deslleial a favor del joc en línia. Aquest últim a penes aporta ingressos a l’erari públic, no crea llocs de treball i, com que no té costos d’explotació, pot retornar fins a un 95 % en premis. Això n’explica el creixement i el poder addictiu. En canvi, el joc presencial aporta molts més ingressos, genera ocupació i, a causa dels seus costos d’explotació, la devolució en premis oscil·la entre un 55 i 75 % segons els diferents jocs.

Els problemes derivats del consum de drogues en les persones addictes també ens afecten a tots nosaltres i a la nostra societat. A hores d’ara, tots coneixem alguna persona (familiar, amic, company de treball, veí, etc.) que, en major o menor grau, presenta o ha patit problemes relacionats amb el consum de drogues. No oblidem que la família, almenys fins a hui en dia, constitueix el medi natural per a l’educació i el desenvolupament personal i social dels xiquets i dels joves de la nostra societat. Por això, malgrat les moltes dificultats per poder intervindre en la família, la intervenció familiar en matèria de prevenció de drogues i addiccions és fonamental pel paper que exerceixen les mares i els pares a través d’una bona comunicació que actue com a factor de protecció i aprenentatge i per a dotar els joves d’habilitats per a la vida davant de l’abús de substàncies.(8)

La comunicació, entre nosaltres sense virtualitat, es presenta com la millor eina educativa de mares i pares per a exercir una bona influència en el desenvolupament i educació dels fills. Aprendre estratègies i procediments que afavorisquen la comunicació en la família resulta necessari i útil per a obtindre la confiança i la col·laboració dels fills en la vida familiar, en el treball, en les relacions socials i personals i en el saber expressar sentiments i emocions.(9)

La realitat de la nostra societat cansada evidencia una família i una escola esgotades. Són unes institucions que al llarg del temps han sigut els pilars fonamentals en el desenvolupament dels nostres fills en concret i, en general, de la nostra societat. Però en els últims anys ha irromput la tecnologia com un tsunami que ha transformat la vida de tots. Un fantasma que ens envaeix i que ha pres les nostres vides o almenys les mediatitza, intentant substituir la família i l’educació. Mares i pares van descobrir aquesta realitat molt prompte en veure com els seus fills dominaven la interfície tàctil i lliscant del telèfon intel·ligent, o sentint-se alleujats en veure que un telèfon o una tauleta podien mantindre els xiquets feliçment entretinguts i tranquils durant hores. És això segur? Ningú ho sap, però com que tothom ho fa, pensem que no deu de passar res per fer-ho.(10) Els xiquets i els adolescents adults s’enganxen sobretot en les etapes més crítiques del seu desenvolupament, quan el seu cervell és més vulnerable i s’adapta ràpidament als estímuls de l’entorn. En dissenyar una gran quantitat de continguts addictius que els entren pels ulls i pels sentits, i en desplaçar el joc físic i la socialització entre iguals físics, no virtuals, s’ha reconfigurat la infància, l’educació, les relacions familiars i la maduració dels nostres joves: no ho dubten.

La comunicació digital provoca l’aïllament personal o, almenys, l’accentua. Com apunta Byung-Chul Han,(11) es dona la paradoxa que els mitjans socials soscaven allò social. En definitiva, acaben erosionant la cohesió social. Clar, estem estupendament interconnectats, però res ens vincula els uns amb els altres. El contacte a través de la xarxa substitueix la relació personal. Vivim en una societat en què no ens tractem. La societat es torna cada vegada més narcisista, cadascú pensa en si mateix i es genera més soledat i por, es perden les relacions i el tracte, i apareix l’angoixa i l’ansietat.

Vivint entre drogues! No és un eslògan passat: és present i es mantindrà en el futur. Hi ha una diferència entre les grans xarxes socials de hui i, diguem-ne, les grans tabaqueres i alcoholeres del segle XX: perquè les empreses matriu de les xarxes socials actuals estan creant productes útils per als adults que ens ajuden a cercar informació des del sofà de casa, també treball, amics, amor, sexe i drogues. Ens faciliten la vida de mil maneres i de manera eficient. La majoria de nosaltres estaríem encantats de viure en un món sense tabac i alcohol, però ja no podrem abandonar les xarxes socials perquè hem descobert que són molt valuoses, útils, estimades i insubstituïbles. Molts ciutadans tenen ara problemes amb l’addicció a les xarxes socials i altres activitats en línia (jocs d’apostes, pornografia, etc.), però saben vostés què passa? Passa el que va passar amb el tabac, l’alcohol i el joc d’apostes, en dècades passades i també ara presents: que les persones prenen les seues pròpies decisions sense tindre criteri o valoració sobre els riscos de les conductes i molt menys sense control per part de cap Administració, tot i disposar de tantes normes i lleis per a tot, que aquesta administració democràtica hauria de ser la garant i protectora de la comunitat i no l’estimuladora econòmica d’un “ací tot val!”.

Font imatges: Dibuixos de Juan José Egea.

Bibliografia

• Decir No, no es suficiente. Robert Schwebel. Editorial Paidos. 1991.
• “Bases neurobiológicas de la drogadicción”. Emilio Fernández-Espejo. Revista en Neurociencia. 2002; 34 (7); 659-664.
• Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-5) American Psychiatric Association. Editorial Médica Panamericana, 2014.
• Educa en familia. Ferrero Sanchis, F. i Verdú Asensi, F. Edita Eurox, 2003. València.
• La civilización de la memoria pez. Bruno Patino. Alianza editorial, 2020. Madrid.
• Ludens, Prevención de la adicción al juego de azar. Choliz Montañés, M. Psilycom Ediciones, 2017. València.
• “El juego online en España 2003”. Mazón, M. Revista Española de Drogodependencias. Vol. 49, número 2. 2024, València
• Comunicación es prevención en drogodependencias. Vallés Lorente, A; Verdú Asensi, FJ i Belda Más, A. Edita AESED, 2007, València.
• Aprendre a comunicar: Programa d’intervenció familiar. Vallés Lorente, A; Verdú Asensi, FJ; Belda Más, A i Tapia Cascales, F. Edita AESED, 2010, València.
• La generación ansiosa. Jonathan Haidt. Deusto, Centro Libros PAPF, SLU, 2024, Barcelona.
• El espíritu de la esperanza. Byung-Chul Han. Editorial Herder, 2024. Barcelona.

Francesc J. Verdú i Asensi. Vicepresident de l’Associació d’Estudi en Drogodependències.

Revista número 507, pàgs. 29-30. Novembre 2024.