Voluntariat a la PAH

La crisi econòmica del 2008 va deixar moltes famílies sense treball i empobrides que no pogueren pagar les quotes hipotecàries als bancs. Aquests es van quedar els seus habitatges i, a més a més, en molts casos, amb un deute per a tota la vida; o es van quedar també l’habitatge dels familiars, en el cas que hagueren avalat el préstec. És en aquest context, i davant la desprotecció absoluta de l’Estat, que les persones s’organitzen i naix la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), primer a Barcelona en 2009, i després s’estén ràpidament per tot l’Estat.

Al principi, les famílies s’organitzen i s’empoderen perquè no poden pagar la quota hipotecària. Malgrat la lluita, el capital aconsegueix desnonar milers de famílies. Des del 2013 acudeixen a les nostres assemblees nous col·lectius, bé perquè no poden pagar els preus desorbitats dels lloguers, bé per l’augment de demandes judicials d’execució hipotecaria, bé pels comportaments agressius de la SAREB i la negativa dels fons voltor a renovar contractes de lloguer, o bé com a víctimes d’assetjament immobiliari. També ho fan les persones que han hagut d’ocupar un habitatge per poder tindre una llar, quan ni el mercat especulatiu ni el ridícul parc públic els l’ofereix.

Els problemes estructurals, però, continuen: persones sense sostre, dificultats per a independitzar-se els joves i quasi impossibilitat de crear noves llars, sectors socials empobrits o gent que, tot i tenint treball, no pot fer front a la situació. Tot plegat, fa que siga un clamor la necessitat de garantir el dret a l’habitatge. Davant d’aquesta situació, persones sensibles a la Justícia Social i la Dignitat Humana no podem mirar cap a un altre costat. Com diu un dels protagonistes d’En los márgenes quan li pregunten per què s’implica tant en els problemes de la gent que és desnonada, contesta: «No ho faries si no ho veus. Però si ho veus, aleshores estàs involucrat». Aquest és el pensament que ens acosta a la PAH com a Voluntariat. I com a objectiu, exigir lleis i pràctiques polítiques que rescaten les persones, que impossibilite l’especulació del capital i que prioritzen la funció social de l’habitatge. S’ha de garantir el dret a l’habitatge per a totes les persones.

Cadascuna de nosaltres, persones activistes de l’assemblea de coordinació o Interna de PAH València, expliquem el motiu d’estar dedicant-hi el nostre temps.

Em diuen M. Carmen i vaig arribar a PAH València fa onze anys, tres dies abans que ens desnonaren. Portàvem quatre anys intentant solucionar el nostre problema hipotecari i no sabíem on anar. Per sort, vam trobar la PAH i va ser la nostra salvació. Ha costat molt, total nou anys lluitant i aprenent tots plegats. Això em va motivar per aprendre i poder ajudar gent que arriba sense saber com lluitar i com tirar endavant. Al final d’aquests anys de lluita, aconseguírem recuperar la nostra casa. Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut. El que més em fastigueja de la PAH és que, des de fa un temps, la gent passa d’empoderar-se; només venen perquè els assessorem, que els parem el desnonament, que negociem amb el banc o amb el fons voltor de torn; i quan ho tenen arreglat, desapareixen fins que ens tornen a necessitar. Llavors venen perquè els ajudem a correcuita com si fórem superherois amb l’obligació d’estar al seu servei 24 hores 365 dies a l’any. Els importa un pebrot que el veí del costat també necessite ajuda.

Soc Paco. Estic en la PAH des d’octubre del 2014. Una greu malaltia va causar l’impagament de les quotes hipotecàries adquirides. Vaig decidir implicar-me perquè considerí necessari col·laborar amb els meus companys de la Interna en la tasca que fan. El més difícil a la PAH és que els afectats es consciencien que són ells els que han de lluitar per solucionar el seu problema, encara que nosaltres els donem orientació i suport. Alguns venen i t’expliquen el seu cas, els orientes en allò que han de fer; alguns desapareixen fins a la data de desnonament proper i a nosaltres ens és impossible reaccionar pel poc temps que ens resta. Tot i això, per sort, hem aconseguit parar molts desnonaments. Hi ha d’altres que, explicant-los una i mil vegades el que han de fer en cada assemblea, no se n’assabenten o no se’n volen assabentar, pensant que nosaltres acabarem resolent el seu problema. A la PAH necessitem que les afectades estiguen mobilitzades per exigir canvis en les polítiques dels governs per tal que no augmente l’emergència habitacional, com seria un programa LLogAD, que evitaria desnonaments de famílies amb contractes de lloguer amb fons; o que es concedisquen crèdits tous per fer front a impagaments, o que augmenten les ajudes de lloguer…

Soc Delfina i estic en la PAH des de l’octubre del 2018. Vaig arribar per acompanyar un familiar que tenia risc de perdre sa casa. Com que vaig veure que la meua experiència com a advocada i empleada de banca, ja jubilada, podia ajudar altres persones afectades, vaig decidir col·laborar i aprendre més de tot allò que afecta el problema de l’habitatge. M’hi vaig quedar, gaudint aquests anys de l’experiència d’haver contribuït amb els meus companys a lluitar pels habitatges de tots els que han acudit a la PAH, gairebé sempre en situacions extremes. Hem batallat en jutjats (lluitant contra les clàusules abusives i els drets que assisteixen les persones a les normatives), amb administracions (autonòmica i estatal, buscant polítiques valentes), davant fons voltor i bancs (negociant alternatives o denunciant el seu comportament). És l’activitat de la qual, en la meua vida, m’he sentit més orgullosa. I els meus companys tan generosos i lluitadors són la meua nova família.

Soc Maribel i estic en la PAH des del febrer del 2019. Hi vaig arribar per un problema d’hipoteca i a punt de la subhasta de la casa on vivia. Gràcies a l’acompanyament i l’assessorament dels companys de PAH València, vaig aconseguir en poc més d’un any la venda de l’habitatge amb una important quitació de deute. Tot això, salvant obstacles com l’ocupació per part d’una màfia, en plena negociació amb el banc i la pandèmia. Vaig decidir continuar col·laborant amb la PAH per ajudar altres persones. És estant quan t’adones de la problemàtica que hi ha en l’habitatge, per l’escàs parc públic (2,5 % dels habitatges a l’Estat espanyol i 0,6 % a la Comunitat Valenciana), lloguers abusius… Si no lluitem i negociem, no aconseguim un dret primordial com és tenir un sostre. Aquesta situació està afectant no només les capes socials més empobrides, sinó també les classes mitjanes, amb desprotecció de certs col·lectius com el de les persones, que cobrant una pensió entre dues i dues vegades i mitja l’IPREM, no poden fer front als impagables preus dels lloguers (a València, el darrer any han pujat un 20 %), i no reben cap ajuda.

Em diuen Luis Vargas. Estic en la PAH des de 2012, quan van començar els impagaments de la meua hipoteca. En aquell moment em va sorprendre veure tanta gent amb el mateix problema i vaig voler formar part d’aquest equip per ajudar a altres, igual que em van ajudar a mi. Veig que la PAH és útil no només per als afectats amb problemes d’habitatge, sinó també per a tota la societat en general, perquè realment som els únics que veritablement intentem solucionar o millorar el problema del dret a l’habitatge, que per als governants és una cosa de poca importància, i amb un tipus d’organització que és assembleària, apartidista, gratuïta i que respecta sense discriminar les diferències de les persones.

Em diuen José Luis. Vaig arribar a la PAH el 2010, immediatament després de jubilar-me com a profe d’un institut, perquè un amic em va animar a donar-los un colp de mà. Vaig dir que sí, mogut sens dubte perquè els meus pares van perdre sa casa i la de la meua germana en fer fallida la seua empresa per l’entrada de capital internacional. Cap suport ni assessorament. Van haver de traslladar-se a la ciutat, i va ser molt dur per a ells; la meua àvia va morir de seguida. La PAH cerca sortides individuals i col·lectives per tal que canvien radicalment les condicions i es garantisca el dret a l’habitatge amb noves polítiques. Hem participat en la Llei 2/2017 per la funció social de l’habitatge a la CV; hem presentat mocions a ajuntaments per evitar desnonaments i a les Corts Valencianes perquè els habitatges de la SAREB passen al parc públic, i pressionant, a totes hores, per millorar les lleis i normes, com la recent Llei 12/2023. No s’aconsegueixen massa coses a causa dels grans interessos que hi ha al darrere i que empenyen alguns partits a enfrontar-se, usant aquest tema, com a arma d’estratègia política. No es resol, per exemple, com acabar amb els desnonaments de famílies sense alternativa, ni el control de preu, ni què fer amb els habitatges buits dels grans propietaris. Seguirem!

Amparo és el meu nom. Vaig arribar a la PAH al març del 2013, desnonada, embargada i espatllada. Tenia una empresa de reformes que, amb la crisi, va tocar abaixar la persiana i no poder pagar la hipoteca. Em vaig veure sola en aquesta situació i amb un munt de deutes que em va portar a emmalaltir. Quan vaig arribar a la PAH, em vaig adonar que hi havia molta gent passant pel mateix i vaig deixar de sentir-me tan malament. Vaig veure que estaven organitzats i que assemblea rere assemblea informaven i assessoraven, que només demanaven a canvi que anàrem a les concentracions, perquè només amb la lluita col·lectiva s’obtenen resultats. Vaig decidir col·laborar per tal que ningú haja de passar pel que jo vaig passar sola. Així que la PAH és la meua segona família, i si no existira caldria inventar-la. A tall d’exemple, la PAH és capaç de cercar la mediació amb la banca i els fons d’inversió, assessorar jurídicament, incidir en aspectes com la segona oportunitat o la lluita contra l’assetjament immobiliari, proposar mesures legislatives als governs i treballar per a superar l’expulsió de les nostres veïnes dels barris per l’increment d’instal·lacions turístiques de cases, baixos, places hoteleres…

Soc Narcisa. Vaig conéixer la PAH gràcies a Psicòlegs sense Fronteres del barri de la Fontsanta a finals de gener de 2019. Estàvem més de deu anys de lloguer quan la meua vida va canviar en morir la propietària de la casa. La va heretar la filla i la va vendre. De hui per a demà ens vam veure al carrer amb el meu marit malalt i tres fills. No vam tenir cap altre remei que ficar-nos en un pis d’un banc. Vaig contactar amb PAH València i des d’aleshores estic a la Plataforma. Els companys s’han convertit en una gran família on trobar suport i ajuda en tot moment. Amb la lluita de tots, hem aconseguit un habitatge públic. I res, ací estem, donant un colp de mà per ajudar les persones que també estan en situacions de desnonament. Cal no oblidar que hem patit més d’un milió de desnonaments a Espanya des del 2008. Més de 200.000 a la Comunitat Valenciana. Aquest és el vertader problema: que ens han fet fora de les cases que habitàvem i no hi ha habitatges per a la gent amb pocs recursos econòmics. No són les ocupacions que es fan per necessitat; en són molt poques, i afecta el 0,00134 de cada cent llars segons dades de l’IN, i gairebé sempre de grans propietaris. Que es deixen de culpabilitzar les persones vulnerables i que els polítics resolguen definitivament per a tota la ciutadania el dret a un habitatge digne.

Ismael és el meu nom. Arribe a PAH València en 2022, no per haver tingut un problema amb l’habitatge, sinó per responsabilitat ciutadana. De la mateixa manera que és responsabilitat de tots lluitar per la igualtat entre homes i dones, ho és també la lluita pel dret a l’habitatge, i no sols de les persones desnonades. Tot i estar reconegut en l’article 47 de la Constitució, hi ha persones a qui es nega el dret a un habitatge digne. He trobat en PAH València un moviment social que dona veu i cos a aquesta lluita.

 

Isma, Narcisa, Amparo, J. Luis, Luis, Maribel, Delfina, Paco, Mª Carmen. Activistes de la PAH, coordinat per J. Luis González i Ismael Sanz.

Revista número 504, pàgs. 36-39. Juny 2024.