Voluntariat i acció social comunitària

Fa a penes uns dies, assistint a la presentació del llibre Viaje a la dignidad, que recull els articles que diverses col·laboradores de la Fundació Novaterra han anat publicant mensualment al diari Levante-EMV i aborden els problemes més greus de la nostra societat fracturada per l’increment de les desigualtats, recordava jo aquelles paraules de l’escriptor Stefan Zweig: «Mai un dret s’ha guanyat per a sempre, com tampoc està assegurada la llibertat davant la violència, que sempre pot adquirir noves formes».

Compartisc plenament la idea de qui feia la presentació, el professor Joan Romero, quan emfasitzava que estem patint una situació d’increment de les desigualtats que trenca la cohesió social, provoca la precarització i el replegament davant la incertesa i les pors… i moltes expressions de malestar que posen en crisi la nostra democràcia.

Stefan Zweig alertava sobre la fragilitat de les nostres llibertats i la necessitat d’aprofundir en el sentit i en els instruments democràtics, atenent preferentment aquelles problemàtiques on es produeix un trencament dels drets i la dignitat de les persones, de la igualtat, la llibertat i de l’ideal de ciutadania i fraternitat. Davant d’aquesta deriva de les nostres societats i dels seus malestars cal l’esforç constant de generar ciutadania, defensar els drets humans i el seu reconeixement efectiu, els sistemes de protecció general posant al centre la dignitat de totes les persones.

Tot això exigeix el compromís de persones i d’organitzacions en l’acció social que atén i escolta, ajuda a la participació igualitària i construeix comunitat a partir dels relats i de les experiències de la gent més vulnerada i vulnerable. L’objectiu és el canvi social sense perdre l’arrelament, millorar les condicions de vida de la gent propera en espais de convivència i sociabilitat. Tot això exigeix un aprenentatge compartit, alliberador i permanent, un treball social i comunitari que revaloritze la democràcia participativa a més de la representativa, en una acció arrelada, amb voluntat de canvi.

Quan la desigualtat creix, s’agreuja, es fa crònica i s’acarnissa en grups i col·lectius ben definits, cal responsabilitzar-se en una acció de canvi social, a més de propera i comunitària, expressió de solidaritat i fraternitat. No hi ha altra manera d’oposar-se profundament a les dinàmiques d’exclusió en les nostres societats, a l’individualisme que les justifica i a les formes de colonització que se n’aprofita.

La participació ciutadana és un element essencial en aquesta intervenció comunitària intercultural. Haurà de canalitzar-se mitjançant les estructures de mediació renovades i el conjunt d’organitzacions, de plataformes, de moviments socials han de fer-se responsables, oposant-se a les formes de violència, tant la directa creixent com l’estructural, quan els sistemes de protecció fan fallida per manca de voluntat política i les retallades neoliberals.

La societat no pot perdre el potencial de la participació voluntària, del voluntariat, que vol transformar condicions injustes i es manté alerta per a albirar canvis necessaris en les estratègies, els objectius, els instruments, les iniciatives creadores cap a una societat d’inclusió i solidària. Segons Marco Marchioni,  el treball social comunitari parteix d’una voluntat real de millora de les condicions actuals, però comptant amb les experiències i les realitats viscudes per les persones afectades. Es tracta de construir solucions col·laboratives que respecten les seues identitats (memòria, cultures…), implicant-se totes les persones a fer un aprenentatge col·lectiu, interpersonal, creatiu, vivencial… Així reivindicava el treball comunitari, compartit i interpersonal i la necessitat de repolititzar l’acció social.

La motivació forta per a un procés així, que es mantinga en el temps i que faça participar i convergir els diferents moviments, ha de tenir un important component ètic, la reivindicació de dignitat i drets de totes les persones que han de ser tractades com a fins amb els «mínims de justícia» que tothom ha de respectar. L’oposició a qualsevol tipus de discriminació i racisme. Però, aquesta acció té un propòsit: la innovació social que promou la implicació de persones i d’organitzacions en una acció social i política que, a més, valora la seua diversitat i «identitats múltiples» en la seua aportació als canvis necessaris.

L’acció compromesa i voluntària, el voluntariat, afegeix una dimensió altruista i de gratuïtat, compartint l’afany de ser comunitat; una comunitat nova que acull, promou i comparteix responsabilitats.

Si hi ha alguna realitat en les nostres societats, en la nostra vida social i política, que posa en qüestió la capacitat democràtica i de solidaritat, avui és la immigració, sense desconsiderar altres violències i discriminacions. Les migracions són un procés estructural que cal considerar complet i que demana una nova ciutadania cosmopolita, que requereix la cooperació de totes les persones.

Deia Victor Renes que no hi ha societat sense vida en comú. Però aquesta és una categoria relacional que, com a dret, és difícilment reclamable. Per això és més necessari un compromís col·lectiu per a recuperar la comunitat i la participació de tots els col·lectius, també dels vulnerables, trepitjats i exclosos, que contribuïsca a materialitzar aquest dret de pertànyer a una comunitat. Per tant, cal una acció política i una acció compromesa, voluntària, civil entestada en la solidaritat que compte amb els exclosos.

L’Estat, i molt menys el mercat, s’ha dit, no arribarà als marges. Haurà de ser el moviment associatiu, la societat civil compromesa i solidària la que propicie el canvi social necessari. En el cas de la immigració cal bastir, fer possible i plausible la Declaració Universal dels Drets Humans (especialment els articles 13 a 15). Aquesta mobilització serà el millor antídot contra la pretensió interessada d’atiar un fals conflicte entre immigrants i classes populars, que n’és una manera molt actual de violentar la llibertat de totes.

Fer una societat solidària, a més d’inclusiva, és fer partícip tota la gent del seus drets i dels seus deures, com a nous subjectes d’una societat que els serà d’acollida. Els immigrants tenen ja una comunitat de referència. Ara poden tindre’n una altra en un procés comunitari de convivència, d’escolta, de diàleg, d’estima…, compartint experiències i esperances.

Considere que aquest és el rerefons, entre altres grups, de la campanya pel tancament dels CIE: un conjunt de persones i d’organitzacions que lluiten pels drets de les persones immigrants i especialment les tancades en aquestes expressions sagnants de la política migratòria de la Unió Europea. Política que s’endureix amb el nou Pacte Europeu d’Immigració i Asil (PAME) i respecte de la qual serem desobedients i bel·ligerants. El nostre objectiu és acompanyar i ajudar les persones internades, sensibilitzar i involucrar el teixit associatiu i fer real el dret de pertànyer a una comunitat de drets i deures.

Aquesta societat no ha d’aspirar a uns millors CIE. Ens ferixen i cal tancar-los.

Joan Sifre. Voluntari en Fundació Novaterra. Voluntari de la campanya pel tancament dels CIE (CIES NO).

Revista número 504, pàgs. 29-31. Juny 2024.