Voluntariat. Reflexions d’un voluntari

Han sigut 26 anys d’acció voluntària en una organització de voluntariat, al llarg dels quals no sempre he trobat una manera adequada de definir en què consistia aquesta tasca. Situacions molt diverses, contacte amb altres organitzacions de voluntariat amb altres enfocaments i, sobretot, preguntes sobre la seua eficàcia i el seu sentit en una societat absolutament imbuïda de la lògica del Mercat, en la qual tot ha de produir beneficis, on tot es paga i de tot es cobra.

La reflexió resulta més complicada quan es té en compte la gran varietat de formes d’acció voluntària. Malgrat aquesta dificultat, m’atrevisc a posar per escrit el que crec que és l’acció voluntària.

Amb la paraula voluntariat succeeix el mateix que amb moltes altres que tenen diferents maneres d’entendre’s i que designen activitats molt dispars: voluntaris dins d’una ONG d’acció social, voluntaris esportius, voluntariat d’empresa, voluntariat cultural, voluntaris mediambientals, etc. I si atenem les motivacions per les quals s’exerceix el voluntariat, ens trobem novament amb una gamma extensa de motius pels quals una persona decideix fer-se voluntària. Resulta, per tant, difícil fer-ne una definició quan és tan diversa la realitat del que anomenem voluntariat.

Per això, reconeguda la diversitat de voluntariats, tractaré d’acostar-me al que crec que seria la Utopia de l’acció voluntària. Allò que definiria el voluntariat en el seu sentit més propi. Allò a què hauria d’acostar-se el voluntariat real per a tindre un sentit ple i una funció positiva en el benestar de les persones.

I la primera nota definitòria seria la convicció ferma que totes les persones han de ser reconegudes en la seua dignitat. Ens hi trobem amb motivacions molt diverses, però un voluntariat autèntic parteix d’aquesta convicció. I això significa estar convençut de la igualtat de drets de totes les persones, d’ací la necessitat de prioritzar l’atenció en aquelles persones i col·lectius més vulnerables. Res d’humà pot ser alié a una persona voluntària. Estar convençut que la Dignitat és un atribut de totes les persones implica superar l’expressió «els nostres», circumscrita als del meu poble, nació, color, i considerar que «els nostres» són totes les persones. La Humanitat és un tot sòlid que implica Solidaritat com a base del comportament dels humans. I la Solidaritat comporta ser ciutadà responsable que vol formar part de la solució als problemes de les persones.

Hem de dir, per tant, que si el voluntariat té la seua justificació i fonament en aquests valors, una acció voluntària en el marc d’organitzacions que discriminen o que fomenten la prioritat d’unes ètnies sobre unes altres, o que obliden les necessitats més urgents de col·lectius desfavorits, no pot dir-se voluntariat.

La gratuïtat n’és la segona nota definitòria. Quan es duu a terme l’acció voluntària no pot rebre’s compensació econòmica per això. Però tampoc pot fer-se per una altra mena de compensacions com entendre el voluntariat com a acumulació de mèrits per a obtindre altres beneficis. Si l’acció voluntària serveix per a adquirir prestigi, o perquè convé complir amb la quota de responsabilitat social corporativa, o per una altra raó que cerque benefici, llavors s’allunya del que hauria de ser el voluntariat. Actuar gratuïtament dona un valor específic a l’acció voluntària, ja que suposa trencar la lògica del Mercat: actue, em moc per a obtindre benefici; el que no produeix riquesa ha de rebutjar-se. És la lògica del Tindre Més. Lògica que dona origen a desigualtats, pobresa, violència, etc. La Gratuïtat té una altra lògica: s’actua conscient de ser part de la Societat en la qual hem de ser part de la solució. S’actua solidàriament, perquè les persones voluntàries es consideren part d’un tot sòlid en què tots hem d’assumir la nostra responsabilitat.

L’acció voluntària ha d’emmarcar-se en un compromís que implica dur-lo a terme dins d’una planificació que garantisca la continuïtat i l’eficàcia. La dignitat de les persones a les quals va dirigida l’acció voluntària requereix alguna cosa més que accions esporàdiques que creen expectatives que després no es compleixen. No podem dir a una persona major que la visitarem i deixar-la després perquè el voluntari es cansa o té altres compromisos. La Dignitat de les persones exigeix serietat i compromís. Per això parlem també del voluntariat en el marc d’una organització que planifica i avalua. Ser voluntari és més que ser bona persona.

Voluntariat transformador

Amb aquesta nota estem arribant al que per a mi és definitori de l’acció voluntària. Si les notes anteriors van definint el que hauria de ser l’acció voluntària que ens acosta a les persones i al seu entorn, es fa necessari fer un pas més per no quedar-nos en una acció pal·liativa que alleuja el sofriment però que no s’enfronta a les causes que el produeix. Són necessaris els enviaments d’ajuda humanitària, les hores d’acompanyament a les persones que estan soles, la proximitat, les múltiples tasques que duen a terme les persones voluntàries, però seria una acció a mig fer si no estiguera acompanyada per un compromís amb l’eliminació de les causes de qualsevol tipus de sofriment o mancança. Per això una persona voluntària és una persona amb un fort compromís social que participa en la transformació de la societat, perquè creu que un altre món més just és possible.

Ha sigut dins dels programes de cooperació internacional on amb més força he pogut arribar a la conclusió que si el voluntariat no és transformador, no és acció voluntària. En la meua primera visita als projectes de cooperació que dúiem a terme a Burkina Faso se’m van anar plantejant preguntes sobre el sentit del que féiem allí. En el recorregut a través de la sabana véiem molts poblats, cases de fang, xiquets pasturant, persones que anaven a peu carregades amb enormes fardells de llenya o d’altres productes. Gent omplint aigua d’un toll per portar-la a la seua barraca molt allunyada… Lluny de qualsevol centre de salut. A Ruanda, recorde que uns homes portaven un malalt al coll en una llitera feta amb troncs i feien quilòmetres perquè algun sanitari l’atenguera. Precarietat, desigualtat, necessitat.

Després arribàvem a una comunitat on havíem acompanyat en la creació d’una cooperativa de dones per a moldre el gra, o per a tindre un pou, etc. I vaig pensar que la nostra era una petita agulla en un immens desert amb una incidència quasi imperceptible. Al mateix temps véiem munts de fardells de cotó arreplegats en la collita anterior i que la multinacional que els havia de comercialitzar els va deixar allí per a forçar a abaixar els preus. Amb això, les persones que treballaven el cotó no tenien ingressos per poder sobreviure. La pregunta immediata era: una decisió adequada d’un organisme internacional podria donar eixida a aquell cotó i donar una solució de vida als qui vivien allí?

La nostra labor en els pous, molins, etc. era un pegat petit i, no obstant això, una mesura adequada de l’organització mundial del comerç, o del banc mundial, o d’un altre organisme podia ser una solució que respectara la dignitat d’aquelles persones que amb el seu treball podien guanyar prou per a viure. Podíem estar fent molts projectes petits i no canviar res, i, no obstant això, acudint a les causes podia haver-hi una solució.

I en l’àmbit del nostre país es planteja també la pregunta: no estarem justificant una societat desigual posant pegats amb el nostre voluntariat quan fem el que hauria de ser responsabilitat dels Estats? D’aquí ve que plantegem la nota de voluntariat transformador.

És necessari fer aquest voluntariat de proximitat, d’ajuda, de suport. Perquè se’n beneficien persones concretes, però, sobretot, perquè s’adquireix el coneixement de quina és la situació de vulnerabilitat de col·lectius, pobles, persones, per poder plantejar el que en algunes organitzacions en diem advocacia social, o reivindicació, o qualsevol forma d’actuació que vaja dirigida a la presa de consciència de la necessitat i a l’exigència que canvien lleis, organismes, valors… El voluntariat no pot estar allunyat de la lluita pel canvi en favor d’un altre món on siguen respectats els drets de totes les persones. Quan l’acció voluntària reuneix aquestes notes es converteix en la màxima expressió de responsabilitat social.

Amb aquestes reflexions no pretenem desqualificar de cap manera les formes de voluntariat que no s’ajusten a les característiques que hem assenyalat. És bo dedicar un temps a altres persones, però la Dignitat d’aquestes persones requereix que l’acció voluntària vaja acostant-se a les notes descrites. Hem dit al principi que volíem parlar de la Utopia de Voluntariat, que és el mateix que assenyalar cap a on tendir perquè realment puga parlar-se d’Acció Voluntària.

La reflexió en la participació en accions humanitàries condueix a expressar el ferm desig que «Ni una ajuda sense un crit de rebel·lia».

 

Fernando del Rosario Romero, voluntari durant 26 anys en Creu Roja. Actualment, membre de la Fundació Novaterra i del Consell Valencià de Persones Majors.

 

Revista número 504, pàgs. 40-43. Juny 2024.