Western rural

En aquest mes de gener, entre les publicacions generalistes i les revistes especialitzades de cinema, és l’hora de confeccionar les llistes amb les millors pel·lícules de l’any. Dues cintes, entre les produïdes a l’Estat espanyol, s’han erigit com les més destacades: Alcarràs de Carla Simón i As bestas de Rodrigo Sorogoyen. Tot i les poques semblances narratives entre una i l’altra, sí que podem esbrinar alguns trets comuns. Són obres realitzades per autors jóvens, rodades en el medi rural. La vida en aquest paisatge natural no es planteja d’una manera idíl·lica, bucòlica, sinó com a representació d’un conflicte entre els seus habitants i el món emergent de les companyies energètiques solars o eòliques que volen imposar l’explotació sense importar-los la desfeta de l’hàbitat rural. Un aspecte no menor és el de mostrar un ús respectuós en les llengües parlades pels diversos personatges (català, gallec, francés), evitant la imposició idiomàtica tradicional del castellà per motius de mercat.

De la pel·lícula Alcarràs ja en parlàrem amb profunditat en Saó, quan la directora catalana guanyà el prestigiós Os d’Or del Festival de Berlín. Per la seua banda, As bestas ha aconseguit el premi del públic a la millor pel·lícula europea en el festival donostiarra d’enguany. Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981) és, després de les anteriors cintes El reino (2018) i Madre (2019), a més dels quatre llargs inicials i els dos reeixits curts, un dels directors més prometedors de cinema espanyol. Sols El reino, s’emportà set premis Goya, entre ells els prestigiosos a la millor direcció i guió original. Amb As bestas ha creat una intensa i descarnada narració ambientada en la Galícia profunda que l’ha convertida en una aclamada pel·lícula entre la crítica especialitzada i la sensació del panorama cinematogràfic de la darrera temporada. També a França ha assolit una excel·lent taquilla.

El guió, escrit entre Sorogoyen i Isabel Peña, estreta col·laboradora al llarg de la seua filmografia, naix d’un fet real esdevingut en 2014: el crim comés per dos germans, únics veïns d’una aldea gallega, sobre un holandés que havia anat a viure allà amb la seua muller. Sorogoyen replega la història i trasllada el rodatge a la comarca veïna del Bierzo. Una parella de francesos (Antoine i Olga) que tracten de treballar la terra d’una manera ecològica –és el somni de la seua vida– són importunats des del primer moment en què s’instal·len en una aldea gallega. Dos veïns, d’aspecte amenaçador i agressiu (Xan i Lorenzo), els fan la vida impossible amb la clara intenció que abandonen l’espai que ells dominen des de fa temps, amb el teló de fons de les posicions encontrades que mantenen per una banda la parella francesa, en contra d’un projecte d’energia eòlica que transformarà per sempre el paisatge i, per altra, els habitants de l’aldea que sʼhi posicionen a favor pels diners que rebran. Tensió, odi i violència que van creixent gradualment al llarg de la narració, que s’estructura en dues parts clarament diferenciades. Tema etern en el cinema, sobretot en el western clàssic, els dels nouvinguts que tracten d’iniciar una vida tranquil·la en un medi nou, davant d’aquells que hi han arribat primer i pensen que l’espai els pertany i els concedeix privilegis i poder per damunt dels qui arriben després. Tal com sʼesdevé en Arrels profundes de George Stevens (Shane, 1953) o en Els gossos de palla de Sam Peckinpah (Straw Dogs, 1971). Violència com la que transmet el costum tradicional gallec de «a rapa das bestas», que dona títol a la magnífica pel·lícula de Sorogoyen.