Xavier Aliaga, novel·la negra i mascarats

He acabat de llegir la novel·la de Xavier Aliaga Això no és un western. Després de dues novel·les en pocs anys, Xavier Aliaga torna a la novel·la negra amb el detectiu negre d’origen guineà Feliu Oyono, la primera novel·la on va aparéixer fou en Els Neons de Sodoma, llibre que curiosament em va tocar en un sorteig en xarxes que feu l’autor i em va enviar dedicat.

Vaig nàixer al començ de la dècada dels huitanta, recorde lectures escolars com per exemple Contra sentit, de Manuel Joan Arinyó, crec que estava llegint la meua primera novel·la negra sense adonar-me’n. A les acaballes de la dècada dels noranta el valencià, afortunadament, ja feia temps que cuetejava per les escoles. Llavors, un tòtem, una mena de fenomen de masses, un best-seller en valencià perquè havia transcendit i tots els coneixien, era Ferran Torrent, l’any passat vaig treballar a Sedaví i hi vaig poder albirar el manuscrit d’una novel·la seua. Es va produir el canvi de segle, es va produir un canvi de paradigma, va esdevenir la crisi de 2008 i la fallida del sistema dels mil·lennials, després d’una travessia pel desert i un període d’entre crisis ens ubiquem en 2025, un quart de segle, balanç, Zygmunt Bauman ja ha mort i ja gairebé podem parlar de vida gasosa.

Vaig acabar la carrera tard, però la vaig aprofitar amb escreix, laboralment m’ha anat molt bé i siga com siga he tret temps d’on fora per a llegir. En 2012 vaig traure el meu primer llibre i Xavier Aliaga era un escriptor i un crític per a mi emergent, vora dos anys després vaig llegir Vides desafinades, un llibre que parla de la fallida del sistema de les aspiracions dels mil·lenials, recorde eixa gran fi dionisíaca i flamígera, el llibre em va colpir.

Ara per ara, ja entrat en la quarta dècada vital i un munt de lectures damunt, pense que per a mi els referents de la novel·la negra, o els referents que tinc jo són Leonardo Padura i Pietros Markaris, la Cuba de Padura em resulta encisadora i m’enamora, alhora em fa recordar el thriller Plata quemada de Ricardo Piglia; la Grècia de la crisi de Markaris la puc fins i tot veure, odorar i tastar.

Sempre he tingut passió per les paraules, crec que ja quasi ningú usa el terme mascarar-se, no em referisc a les elits que estaven a favor del rei en la germania, però em sembla un bon ítem per referir-me a gent que conrea la novel·la negra. Recorde en la novel·la de Martí Domínguez L’assassí que estimava els llibres que diu “a València els tractes es fan davant d’una paella”.

Xavier Aliaga, nat a Madrid i xativí d’adopció, és un escriptor i un crític consolidat, em resulta cridanera l’aparició de cartes en la novel·la de l’oncle Antoine i em fa recordar que Carme Riera deia que va aprendre a redactar escrivint cartes, intuïtivament em ve al cap l’Hiperió, novel·la epistolar que em vaig desesperar llegint-la.

Crims.cat ha fet una aposta decidida per la novel·la negra, i ho celebre. Recorde llegir les novel·les de Juli Alandes, com per exemple La mirada del cocodril, i per a mi, més properes en els temps, les de Joan Carles Ventura, quasi veí de poble meu, amb el seu icònic detectiu flexa i les de Silvestre Vilaplana (la setmana passada vaig llegir el seu últim llibre Àngels de la mort). El meu focus s’eixampla, és com un flexo que no puc apagar, també recorde llegit Joan-Lluís Lluís i per a mi una icona de la novel·la negra com n’és Sebastià Bennassar.

És vespra de pasqua, encara queda un xic, ja ha passat el temps de fira del llibre antic i enjorn vindrà la fira del llibre de València. Celebre que la literatura valenciana, ara per ara, tinga tanta embranzida, un ventall divers per escollir el que més agrade lliurement i per arrelar-nos al territori. Hi ha molts mascarats al territori de parla catalana, és una cosa que celebre i espere que perdure en el temps.