Xavier Serra: «He triat els personatges que han contribuït a canviar el país»

«He triat els personatges que han contribuït a canviar el país»

«He deixat de banda els que s’han dedicat a enfonsar el país en la misèria, que són els que solen ser posats a dalt de tot en els diaris»

«En totes les tradicions literàries hi ha un excés de necrologies. El retrat literari no és tan abundant»

«Els anglosaxons tenen models excelsos de prosa acadèmica. La que circula per ací, en canvi, molt influïda per l’espanyola, és detestable»

Amb el volum titulat Impuls, Xavier Serra tanca la sèrie de les Biografies parcials. Quatre volums que han comptat des de l’inici amb les fotografies de Francesc Vera i el disseny de les portades de Manuel Boix. Unes edicions molt acurades de l’editorial Afers i una magnífica literatura sobre uns personatges que l’autor ha elegit per la seua aportació al país i que li serveixen per a explicar aspectes fonamentals de la nostra història.

—Podem qualificar les teues Biografies parcials de retrats literaris? En la nostra literatura hi ha precedents molt significatius. Només cal recordar Josep Pla, però també podem citar Manent, Nicolau d’Olwer i altres que han conreat d’una manera o d’altra la literatura per a parlar-nos d’uns personatges i de la seua època. Tens consciència de pertànyer a aquesta tradició o vols fer una cosa diferent?

—Quan vaig començar a escriure biografies tenia sempre en el cap els Homenots de Josep Pla. Mai no m’he cansat de llegir les obres de Pla, que va escriure unes biografies fabuloses de Maragall, de Pijoan… Escrits d’extensió diversa, però sempre premeditats, sempre escrupolosament escrits i revisats, allunyats dels convencionalismes. En canvi, molts dels llibres que s’acostuma a englobar sota l’etiqueta del retrat literari, ací i a tot arreu, no són sinó reculls de necrologies o discursos commemoratius. Discursos i escrits d’ocasió, improvisats, mediocres, banals i plens d’elogis excessius i injustificats. La producció literària de necrològiques és, potser, inevitable. Tota aquesta producció va a parar als diaris i a les revistes, naturalment. Hi ha sempre el perill, però, que un d’aquests autors de necrologies n’escriga més del compte i tinga la pensada de recollir-les en un llibre. En totes les tradicions literàries hi ha un excés de necrologies. El retrat literari no és tan abundant.

—S’ha dit que es podria parlar d’un gènere literari específic per a la prosa de Josep Pla. Podríem dir el mateix de la de Xavier Serra? En quin gènere literari situaries les teues biografies?

—En els escrits biogràfics s’han de combinar els recursos de la narrativa i de l’assaig. Pla, gairebé sempre, va nadar entre aquestes dues aigües. No sé si era la seua intenció des de l’inici o no. En el seu cas, la dedicació al periodisme degué ser decisiva. En el meu cas va ser la necessitat de fugir de la prosa acadèmica. Els anglosaxons tenen models excelsos de prosa acadèmica. La que circula per ací, en canvi, molt influïda per l’espanyola, és detestable: ensopida, confusa, descurada… Així, les biografies i l’assaig em van proporcionar una escapatòria.

—Plutarc, en les seues Vides paral·leles, ens oferí una col·lecció de biografies de personatges il·lustres amb la intenció de donar-nos models de comportament positius o negatius. Quina és la teua intenció? Per què aquests personatges i no uns altres?

—Avui moltes de les Vides escrites per Plutarc ens semblen ben poc exemplars. En canvi, literàriament continuen sent una lectura incitant. En les Biografies parcials es trasllueixen alguns episodis simptomàtics de la història del País Valencià en les darreres dècades: la precarietat cultural de la postguerra, la capa d’estupidesa que imposà el franquisme, l’aparició dels primers grups d’intel·lectuals inconformistes, els esforços per sortir de la mesquinesa provinciana… He triat els personatges que han contribuït a canviar el país. He deixat de banda els que s’han dedicat a enfonsar-lo en la misèria, que són els que solen ser posats a dalt de tot en els diaris.

—Quins són els personatges d’aquest quart volum?

—L’actriu Pepa López, l’editor Vicent Olmos, l’arqueòleg Ferran Arasa, la soprano Enedina Lloris, el periodista Vicent Partal i el professor i crític literari Dominic Keown, de la Universitat de Cambridge, que ha contribuït a divulgar en el món anglosaxó la poesia de March i d’Estellés.

—En alguna de les presentacions dels volums anteriors es va comentar la manca de biografies de dones, cosa que no passa en aquest volum en què hi ha la biografia de l’actriu Pepa López i la cantant Enedina Lloris. Tens alguna cosa a dir respecte d’aquests comentaris?

—Una de les aberracions més funestes de la societat valenciana ha estat el seu extremat masclisme. Només a partir del final de la dècada dels seixanta del segle passat s’obriren unes determinades escletxes per a les dones de totes les classes socials. Les dones nascudes durant la dècada anterior seran les primeres que les aprofitaran: Enedina Lloris, Pepa López… Eren encara unes excepcions en un panorama desolador. Ara, eren unes excepcions completament reeixides. Unes trajectòries admirables.

—Un dels aspectes fonamentals de les Biografies parcials és que, a través d’elles, s’expliquen fets històrics que són importants per conéixer el país: la creació de la Banca Comes, la publicació de les revistes Gorg, L’Espill o El Temps, la narrativa al País Valencià, la pintura, la fotografia o, com en el cas d’aquest volum, el negoci de la xocolata a la Vila Joiosa o l’intent de crear un mitjà de comunicació a escala de Països Catalans com és el cas de Vilaweb… Aquests aspectes t’han vingut donats o has anat a buscar-los prèviament? Ho dic perquè de vegades em fa la impressió que són més importants o més atractives les coses que conten de la seua vida que la seua obra, la seua aportació concreta al país.

—La gestació de la novel·la Crim de Germania, les fotografies que va fer Jarque cap al 1965, les cançons de Raimon, les pintures i escultures de Manuel Boix, els assaigs breus de Joan F. Mira, l’aventura de l’editorial de Vicent Olmos, les edicions de clàssics d’Albert Hauf, Robert Archer i Dominic Keown, els estudis de Vicenç Rosselló sobre la urbanització del litoral, els esforços de Doro Balaguer i Josep Lluís Blasco per organitzar un nacionalisme d’esquerres… Aquestes són les històries que m’han agradat sempre i que conformen el país. Les aventures individuals sempre són més col·lectives que no sembla, i en la narració de qualsevol peripècia vital el context és determinant.

—Com veiem, a partir de les biografies, es podia reconstruir com en un puzle petits trossos de la història del nostre país. No creus que el projecte podria seguir? Per què has decidit aturar-lo de moment?

—Les Biografies parcials són una obra ja completa. No faré més volums. No és una obra en la qual puga incloure la meua generació, que és la següent a la del volum titulat Impuls. En aquests llibres havia d’escriure sobre les persones de les generacions anteriors –sobre les persones de les generacions anteriors que he conegut. El col·leccionista d’art Pere Maria Orts, nascut el 1921, amb qui encara vaig poder conversar en el seu pis decorat amb vells tapissos, marca l’extrem cronològic. En conjunt, són vint-i-quatre biografies, sempre parcials. La sèrie està completa, si més no des de la meua parcialitat. Els lectors no es dedicaran a llegir els volums en ordre, ni a seguir l’ordre dins de cada volum. Cada lector començarà per on li plaurà.

—Els personatges d’aquest darrer volum pertanyen a la generació que ha crescut durant el final de la dictadura militar del general Franco, la «Transició», la caiguda del Mur de Berlín… Per què el títol d’Impuls?

—El país, en la postguerra, era misèrrim, en tots els aspectes. Un pur desastre. Cap al 1960, l’època crítica, es manifesten unes primeres inquietuds renovadores, que es consoliden i comencen a donar rendiment en la dècada següent, la dels 70. Sobre la base d’aquests esforços anteriors, i a pesar de tots els obstacles i de totes les deficiències que encara arrosseguem, ha estat possible treballar amb un major rendiment.

—En la teua obra podem trobar dues vessants clarament diferenciades: una de més acadèmica com ara en Història social de la filosofia catalana, La filosofia en la cultura catalana…, i una altra de més literària en què podríem situar Les biografies parcials, A peu de foto (amb fotografies de Francesc Vera) o La tertúlia de Joan Fuster. En les dues vessants, però, hi veig una voluntat literària. És així?

—Tot ho he escrit i reescrit, contínuament, amb voluntat literària. Els escrits poden ser diferents. Poden ser assaigs d’història cultural, petits assaigs irònics, com els d’A peu de foto, o biografies, o narracions. És sempre igual. L’esforç per no dir bestieses i per no escriure una frase mal girada sempre és el mateix.