La revista degana en valencià

Xile en l’actualitat: perspectiva per a un nou pacte social

08/11/2019

En primer lloc, val a dir que, sóc educador i desenvolupe el meu treball a la Universitat de Valparaiso. Però no és des del vessant acadèmic que expressaré la meua opinió, sinó que ho faig des de la meua posició com a ciutadà que porta 13 dies mobilitzat, als carrers, convivint juntament altres xilens i xilenes i vivint els esdeveniments actuals. Entenc i compartisc la possibilitat de separar els dos mons, l’acadèmic i el del carrer. Però vull posar l’èmfasi en el fet de voler parlar des del carrer, ja que una de les conseqüències pròpies de Xile dels darrers 30 anys, ha estat la separació quasi total, d’aquests dos mons: el món de les universitats i el món de la vida, de la gent.

El més important a subratllar, segons el meu entendre, és que les grans mobilitzacions que ara mateix es produeixen a Xile, no sols s’hi donen a les grans ciutats, com és el cas de Santiago, Valparaiso o Concepcion. Visc a Villa Alemana (120.000 habitants aproximadament) i ara mateix m’hi trobe en una zona rural coneguda per Combarbalá (5000 habitants). Totes dues zones es troben al carrer, diàriament, mobilitzades. Pràcticament to el país està al carrer fent i construint un projecte ciutadà que no disposa de cap referent que el lidera, però que té una direcció convincent: transformar el model polític, econòmic i social que havia capturat la nostra subjectivitat i que havia fet de nosaltres autèntics zombis, màquines de treball adreçades a la salvació personal. Zombis que vivim sempre intentant generar recursos per poder pagar el que sabem que són drets socials: educació, salut, habitatge, jubilació, transport…

Si vols ser atés al sistema de salut, has de pagar; si vols estudiar, has de pagar; si has de traslladar-te d’un lloc a un altre de la ciutat, has de pagar. Tot es paga i, per tant, tot es ven. Les nostres vides estaven i es troben encara ara, exposades al mercat i regulades per aquest. Per això, en arribar a la tercera edat i baixar la nostra capacitat productiva, la vida desapareix i ja no hi ha possibilitat de generar riquesa i esdevens, així, en una persona invisible, en algú que no existeix. A Xile, la jubilació és un autèntic drama per a la població d’adults majors.

El Xile en què vivíem fins al 18 d’octubre, era un Xile on l’individualisme, la competició, el desencís, la falta d’utopies, la passivitat i una suposada meritocràcia, dirigia les nostres vides. Una forma de ser i d’estar al món, que havia fet desaparéixer un teixit social des d’on resistir el pervers neoliberalisme instaurat a sang per la dictadura de Pinochet i des d’on construir una societat més justa.
Sense cansar amb massa dades, vull deixar sota el focus de la informació l’augment dràstic de les taxes de suïcidi d’adolescents i d’adults majors. A Xile, cada any augmenta la quantitat de morts per aquesta circumstància i, aquest augment anual, és superior al que se sol produir a la resta dels països del món. No hi ha cap mena de dubte que un país que se suïcida, és un país sense esperança.

Tot i que hi ha molts acadèmics i acadèmiques que asseguren que aquest fet es veia vindre, vull emfatitzar la meua sorpresa davant d’un poble que jo caracteritzava com a submís i esporuguit i que sorprenentment, ara es troba al carrer i, el primer que es pot vivenciar al carrer, és eixa esperança; l’esperança per la possibilitat que altre Xile és possible. Una esperança que s’expressa en una festa popular plena d’expressions artístiques i crits que clamen per una major justícia per tothom i es fa sentit eixe “JA HI HA PROU” de saqueig que l’Estat ha exercit contra nosaltres durant els darrers 30 anys.

Una esperança que ens ha permés la trobada amb l’altre, l’abraçada i la unitat entre la ciutadania. És aquesta realitat, la que m’ha fet pensar que, finalment, eixa comunitat no és sols una convicció política i una perspectiva epistemològica des de la qual construir processos socials, sinó que és una necessitat ontològica. És aquesta la manera que tinc per a explicar-ho, per a explicar-me que, malgrat l’individualisme, la negació de la diferència, els abusos i la subjectivitat totalment capturada per eixe neoliberalisme pervers, ha provocat que la gent surta al carrer. Necessitem ser i, això és el que hem trobat al carrer, en la mirada còmplice de l’altre i en la comuna-unitat: la d’un somni compartit.

Ara bé; no tot el que s’observa al carrer és esperança. També es visualitza la por. La por a una violència d’Estat exercida per militars i carabiners durant aquests 13 dies.
Però paradoxalment, eixa por a la violència de l’Estat, no és una por que paralitza, perquè és una por que ja existia. Existia una por a les condicions de vida presents en el País. No és sols la por a la violència exercida pels carabiners i militars, sinó que a més, és una por a perpetuar les mateixes condicions de vida generades per polítiques que subsumien i agermanen els xilens en una lògica de supervivència. Ara, els que cal preguntar-se és de què manera volem sobreviure i és així com, amb aquesta pregunta obrim noves possibilitats.
Aquesta por no paralitza perquè viu, recorde ací a Spinoza, en paradoxal relació amb aquesta esperança de la qual parlava abans.

Finalment, el darrer element que s’hi viu als carrers, és la pena. La pena per les morts i per la tortura que han fet reviure moments i experiències molt tràgiques.
A aquesta situació que es pot viure als carrers, cal sumar-li el dolent i inepte –diria jo—treball que ha fet el govern, per tal d’intentar calmar la ciutadania. Sempre ha arribat tard i sempre ha pres mesures des de les quals enganyar de nou, a la ciutadania. Militaritzà la ciutat, ha proposat una agenda social que no toca, ni una coma, la lògica d’aquest Xile capturat pel mercat. Ha canviat el gabinet i ho ha fet tard i malament. A més, són ben poques les ocasions en les quals el president, en un país presidencialista com és Xile, s’ha adreçat a l’opinió pública i, quan ho ha fet, ha estat tard i malament. Va dir que ens trobàvem, en guerra contra un enemic poderós. Després demanà perdó. Ara estem esperant que a més de l’agenda social, realitze altres anuncis, però res de res. Actualment el president sols compta amb un 14% d’aprovació de la població, la dada més baixa des de la tornada de la democràcia. Mentre això passa i, després de 13 dies, les persones seguim als carrers, somiant amb què la nostra esperança puga convertir-se en alguna cosa en concret.

És veritat que hi ha hagut violència als carrers, produïda per ciutadans xilens. S’han viscut saquejos, incendis, actes protagonitzats per una minoria de la població. Violència que ningú volem i que no justifique, perquè ha estat provocada principalment per joves, educats i socialitzats sota aquest sistema. No vull victimitzar cap ni un dels joves; tan sols intente descodificar aquesta violència, ja que, com a educador, trobe que s’ha de repensar el sistema educatiu totalment, des de les escoletes a la universitat. Prenc les paraules de l’actor Hèctor Morales, què participant en una de les mobilitzacions, observà un jove que estava realitzant malifetes en l’espai públic i conclogué que els joves participaven de les marxes perquè, en realitat han perdut tota esperança.
Els joves provoquen violència i és aquesta última, una violència que ha esdevingut el discurs exclusiu dels mitjans de comunicació, tots ells capturats també per aquest capitalisme tardà, que continua estigmatitzant la protesta social. Uns mitjans de comunicació co-responsables del que està passant i que, poc o res, no aporten a una nova direcció que aquesta protesta social puga prendre.

Aquests elements, portats a l’àmbit de les institucions universitàries, ens porta a una primera afirmació: les universitats, com a institucions socials i educatives, reprodueixen els elements esmentats: desesperança, por i llàstima.
No tinc cap mena de dubte, que les universitats xilenes estan desenvolupant un paper rellevant com a contenció de la ciutadania. Han estat organitzats, per exemple, des de la meua universitat, col·lectius de metges i advocats que estan treballant col·laborativament per tal de contindre i oferir assessoria legal i de salut a les persones que han estat violentades, maltractades i torturades. Igualment, les universitats estan molt compromeses amb la integritat de les persones que en formen part. I les universitats s’han farcit de declaracions públiques que denuncien el que està passant.

El que no tinc tan clar ara mateix, és que les universitats siguen conscients del que tot açò significa per a elles en tant que institucions educatives des de les quals es construeix la ciutadania. Ara s’obren possibilitats per fer de les universitats, unes institucions que treballen realment en conjunt amb la ciutadania, que entenguen que el coneixement va més enllà de la ciència com a únic paradigma del saber i que, la democratització no és sols un procés i una experiència que emergeix fora d’ella, sinó que ha d’emmarcar-se en la mateixa vida universitària. A més de tornar a ser, espais i temps de resistència i de propostes per a la construcció d’altra nova societat.
Un dia abans d’escriure aquesta informació, es va informar que la Universitat es convertirà en un espai per a la convocatòria de cabildos ciutadans des dels quals sistematitzar, construir i realitzar propostes per a un altre Xile. Aquesta proposta anirà desenvolupant-se pròximament.

Però s’ha de dir que aquesta no era la lògica de les universitats fins abans del 18 d’octubre. Darrerament, la universitat xilena també ha estat capturada pel mercat i ha estat centrada quasi exclusivament en dos àmbits: el desenvolupament d’aquest famós model per competències, que ens ha conduït a haver d’evidenciar tot el que fem i decidim i una obsessió quasi única per la producció d’un coneixement científic que poguera ser publicat en les revistes d’impacte. Aquesta manera de concebre la universitat, ens té com a una institució universitària molt competitiva, més preocupada del seu propi desenvolupament que de la construcció de la justícia social. És per això que opine que el que ara es planteja, pot significar, tal vegada, l’obertura d’un temps per repensar-nos com a institució educativa.
En aquest context, té molt de trellat el que va dir en el seu dia Boaventura de Sousa Santos en relació amb les institucions universitàries. En les institucions d’educació superior construïm discursos revolucionaris dins d’institucions reaccionàries. Igual és ara el moment de mirar-nos, repensar-nos i reconstruir-nos com a institucions al servei d’un poble que necessita i al que li calen espais i temps de diàleg, per a la construcció d’un altre Xile.

Respecte de les projeccions que veig en sortir d’aquesta situació, seria excessivament fatxenda, pensar que puc donar una resposta encertada a aquesta situació. Així que em limitaré a fer una sèrie de reflexions que poden ajudar a entendre les possibles eixides que ara visualitze.
Resulta paradoxal que un govern de dretes, que va guanyar de manera àmplia, les darreres eleccions (tot i que es va produir un percentatge de participació molt baix) hui s’estiga veient obligat a instal·lar polítiques d’esquerres i, és ací on trobem altra de les complexitats del procés. Se li està demanant a la dreta que reconstruïsca i transforme un model que fou creat per ells mateixos durant la dictadura militar i del que està plenament convençut i orgullós.

No veig cap altra eixida que no siga la construcció d’un nou marc regulador, altra constitució, des de la qual crear unes noves regles que possibiliten la construcció d’eixe Xile novell. Ni què dir té que aquest nou marc regulador, no pot crear-se sense la participació de la ciutadania. Actualment ja s’està treballant mitjançant els cabildos autoconvocats i autoorganitzats per la mateixa ciutadania des dels que s’ha començat a dialogar per a la construcció de propostes que faran possible visibilitzar una direcció política a tot aquest moviment, perquè, com els comente, la gent del carrer hi ha romangut exempta de banderes polítiques que puguen capitalitzar tot el que açò significa.

Trobe que mitjançant una assemblea constituent, podríem començar a co-construir un nou escenari. En cas contrari, els escenaris que es puguen muntar, no es veuran com a fructífers. Podria calmar-se tota aquesta situació, però si no es genera un procés participatiu, la situació podria tornar a esclatar en qualsevol moment. Voleu dir que no serà això el que desitja el govern actual?
Tant de bo que aquest procés vingués acompanyat d’una crida a les eleccions anticipades, donada la legitimitat que té el president per a seguir amb aquest procés. ¿Com ens podem endinsar en un projecte polític construït des de la comuna-unitat, partint des de les subjectivitats capturades pel mercat i centrades des de l’individualisme exacerbat? És aquesta una pregunta per a la qual no dispose de cap resposta, però això no ens ha de paralitzar dins d’aquesta possibilitat de construir-nos com a poble que disposa de poder i des del qual caldria dirigir la vida en comunitat cap a un Xile diferent.

Aquest nou projecte de construcció, ha d’estar centrat, segons el meu entendre, en quatre aspectes centrals:

1. Allunyar-nos d’aquesta concepció del poder entés com a dominació i pegar passos cap a una noció de poder, com el que planteja Enrique Dussel, que ens faça entendre’l com a possibilitat de reafirmació de la vida. Un poder que recaiga en el poble i no en aquells que es consideren com a garants de la vida dels altres.

2. La confiança com a eix central d’una nova forma de fer política i des de la qual construir i reconstruir el teixit social, per tal de fer de nosaltres els xilens, no sols zombis, sinó autèntics ciutadans i ciutadanes.

3. Una comuna-unitat bastida des de la participació de totes les diversitats presents al país.

4. Des d’una meua mirada educativa, no puc deixar de pensar en aquest nou Xile reconstruït no sols des de la mirada de les persones adultes sinó que ha d’incloure la infantesa i la joventut. Per a la construcció d’aquesta nova constitució, li calen les veus de totes i tots, tot incloent les veus infantils que tan oblidades, negades i violentades han estat per l’Estat xilé.

Açò no sols és important, sinó que a més, trobe que és la manera amb què la situació no estiga capitalitzada per l’extrema dreta que ja es troba present en el país des de les darreres eleccions en què va obtenir el 8% dels vots.

 

 

Dtr. Alberto Moreno Doña
Universitat de Valparaiso – Xile
alberto.moreno@uv.cl

Inicio

Inscriu-te al nostre butlletí

Top