Ximo Garcia-Roca: «Amb Francesc, és la primera volta que l’Església i el món es veu des de la perspectiva del sud»

Ximo Garcia-Roca ja no és un jove, no. Però es nota que passen els anys quan l’escoltes. Sabíem que no té temps, que havia de desconnectar, però Saó li va demanar una entrevista per a parlar sobre el Sant Pare en particular i de l’Església en general, i no ho va dubtar. Ens acostàrem al port de València i ens va rebre a la seua casa, plena de llibres per tots els racons possibles. Vam seure i ell, amb tranquil·litat, dolçor i contundència va anar contestant totes les preguntes. Un suc de mandarines de la Valldigna en va ser testimoni. En acabar de xarrar, sabíem que havíem parlat amb un home bo, amb un bon home, que mai ningú ha sabut explicar com és possible que la jerarquia valenciana i espanyola no l’haja tingut en compte. Tal vegada aquest fet augmenta el seu valor i la seua aportació a l’Església catòlica.

–Bergoglio va triar el nom de Francesc per al seu papat. Això ja és una declaració d’intencions?

–Sí. Li proposaren diversos noms, i trià el de Francesc que aportà un cardenal del Brasil. És una declaració d’intencions. Ell diu que «han vingut a la fi del món a buscar-me» i volia passar a l’Església per la visió i la perspectiva dels últims. I crec que eixa és la seua gran aportació: és la primera volta que l’Església i el món es veu des de la perspectiva del sud.

–El fet que vinga «de la fi del món» expressa la dimensió universal de l’Església. Però té també altres lectures?

–La lectura geogràfica és evident, però mai un argentí diria que està a la fi del món. No pot significar un sentit geogràfic, sinó que ha de ser un sentit hermenèutic, interpretatiu, de com mostrar la intenció des del principi del que vol fer. Sempre l’Església i el món s’ha vist des de la centralitat del nord i ara es dóna una oportunitat a ser vista des del sud.

–Què aporta que siga jesuïta?

–Quan li pregunten què és ser jesuïta per a ell, sempre diu que un jesuïta com a religiós és profeta, i per tant s’imposarà una visió profètica de l’Església (tenint en compte que altres papes apostaven per la visió més sacerdotal i de saviesa). A més, per a ell el jesuïta és qui ocupa la frontera, i per tant ha d’estar sempre en la frontera social, del pensament, de la ciència… D’ací que després faça la categoria de les perifèries. Hi ha un tercer sentit del fet de ser jesuïta: ser una persona de pensament incomplet, obert.

–I realment, per què creu que el van triar papa quan veníem de Benet XVI?

–En el conclave que va eixir Benet XVI ja va haver-hi un intent de mirar cap a Martini; de fet, tots l’esperàvem de papa. Però quan comencen les votacions s’alça Martini i ensenya un diagnòstic mèdic que li impedia exercir-ne. I en eixe moment va assenyalar Bergoglio, però Ratzinger ja s’havia consolidat. A més, en el moment de l’elecció de Francesc, l’Església viu la sensació d’estar en un precipici, i s’havia de fer alguna cosa distinta, com començar de nou.

–Per què Francesc desperta tantes simpaties, fins i tot en les persones no creients?

–Per una part, perquè sintonitza en el llenguatge, en els gestos, en el tarannà d’empatitzar amb totes les causes. A més, ell és el primer líder de la globalització, ve en un moment en què desperta simpatia per la seua normalitat i perquè hi ha un buit de lideratge: la globalització no ha trobat encara el líder que necessita.

–I prova d’això és que la seua frase «qui sóc jo per a jutjar-los?», referint-se als homosexuals, va fer la volta al món…

–Efectivament, perquè això significa un canvi absolut de visió. La seua aportació més gran és que després de 50 anys, quan el Vaticà II ja havia proposat una relació cordial amb la realitat i amb el món, arribe una altra perspectiva, la de la centralitat de la persona. Qui sóc jo per a jutjar? A més, ell ha jugat a fer una crítica de la retòrica. Va a l’ONU i diu que d’ací eixirà una bona declaració, però si no hi ha praxi no serveix per a res. Actualment estem saturats de paraules, i ve ell i diu que la paraula ha d’estar acompanyada d’accions i gestos.

–Però, realment, podrà o està aconseguint unes altres estructures dins del Vaticà i de l’Església?

–Crec que el seu disseny d’actuació mira en tres direccions: una primera és que cal canviar cap a dins, i el canvi sempre comença per un canvi d’imaginari social: no podrem canviar res si no canviem les expectatives i la forma de relacionar-nos. Per tant, comença canviant la seua figura, i el canvi és substancial. Ha canviat la forma de ser papa, no vol que li diguen pontífex, sinó bisbe de Roma… El segon estadi són els bisbes, i comença a reunir-se amb tots, deixant clares les indicacions de com han de ser els bisbes. I el tercer nivell és el laïcat: el que s’ha de fer és desclericalitzar totalment l’Església. Ho fa en cascada: primer els canvis cap a endins i després cap a fora. Cap a fora s’ha de passar d’una Església disciplinària a una Església servidora, de l’autoritat de comandament a una Església de misericòrdia i compassió. Canviar la mirada que fem del món i que el món fa de nosaltres. I això ho està aconseguint. I també vol un canvi cap a la profunditat: recuperar l’espiritualitat, i això ha de vindre de l’evangeli i d’un centrament total en la figura de Jesús.

–I què és el que no està aconseguint?

–Que hi ha moltes resistències. He identificat des del punt de vista de l’anàlisi de grups quatre tipus de resistències: uns són el club dels piadosos, que no l’entenen i intenten adulterar els seus gestos; allà on diu beneïu-me, ells diuen que demana oracions. Són els que volen salvar el papa. Després està el grup dels instituïts, que són els que no són capaços de veure la novetat i pensen que la institució és més forta que el carisma. Diuen: «el carisma passarà; continuem com estàvem perquè això és una cosa transitòria». N’hi ha un tercer grup, que són els meus amics, que el desqualifiquen perquè no va més de pressa; és la patologia de l’esquerra. I el quart grup és el que més em preocupa: el club dels amos de la terra, que no toleren la desqualificació del capitalisme, la vergonya de la immigració, l’acusació dels refugiats. Ja hi ha un muntatge d’instituts de pensament argumentant en contra per desqualificar-lo.

–I amb aquesta perspectiva, la dona arribarà al sacerdoci?

–No en tinc cap dubte; la seua estratègia va cap ací. El lloc de la dona en l’Església és hui la major prova de sinceritat evangèlica de la renovació. Francesc ha obert la qüestió que els papes anteriors havien tancat i reconeix que la tasca de la dona en l’Església és una qüestió oberta. Convoca els teòlegs i teòlogues a repensar i incorpora activament la dona en l’espai de poder. És una qüestió d’estratègia administrativa que portarà el sacerdoci de la dona i l’existència de preveres casats.

–Els gestos de Francesc arriben a la jerarquia eclesiàstica valenciana?

–Crec que no. De fet, crec que hi ha una estratègia de neutralitzar l’efecte Francesc via Cañizares i el seu entorn. En un any han desfilat per València els cinc ideòlegs internacionals de l’oposició a Francesc, i han vingut a fer conferències a la Universitat Catòlica. Això no s’ha fet en cap lloc! Actualment, València està sent el centre de pensament del conservadorisme.

–Com s’explica que el papa triara Cañizares bisbe de València?

–Crec que en gran mesura la culpa i la responsabilitat és valenciana. La València oficial va rebre Antonio Cañizares amb gran entusiasme perquè per fi es complien dues expectatives: ser valencià i consolidar-se com a seu cardenalícia. La qüestió no és per què el papa ens ha regalat un bisbe valencià i cardenal, sinó per què s’han incomplit tots els criteris que ell ha establert per al nomenament dels bisbes. Cada vegada tenen menys sentit les formes jeràrquiques autoritàries que van servir per a nomenar bisbes en temps feudals i predemocràtics. La qüestió no és que un bisbe valencià torne a la seua terra, sinó per què València ha sigut el gran jaciment nacional de bisbes en temps anticonciliars.

–I per què costa tant la introducció del valencià en l’Església?

–Pel fantasma del catalanisme; és un assumpte geopolític, no un conflicte religiós. No obstant això, ningú podrà impedir que les persones parlem a Déu amb les paraules dels seus pares i amics, com va fer Jesús. Podrà endarrerir-se el procés, dificultar-se el resultat a causa de prejudicis socials o interessos polítics, però és irreversible. Endarrerir el coneixement oficial dels textos litúrgics o impedir els devocionaris en valencià és una gran errada, i perdrem una gran ocasió per a col·laborar en la normalització de la llengua i dignificar el seu ús.

–Cristianisme: nous horitzons, velles fronteres és el seu darrer llibre. Què aporta?

–Aquest llibre pretén arrelar el projecte de Francesc en els dinamismes actuals i mostra que el seu disseny s’ha incubat en la vida de comunitats que lluitaren i resistiren en temps de foscor. Reivindique així la memòria dels qui, voluntaris o obligats, van ser silenciats. Ja no són temps de resistència –ara que resistisquen altres!–, són temps de creativitat.

–Creus que el papat de Francesc serà continuista o en vindrà després un de més conservador?

–Ja no és possible tornar arrere. El que ha aportat Francesc ha sigut posar el centre del cristianisme en el poble fidel. Ell diu que el poble fidel mai s’equivoca, i ara mateix s’estan canviant les expectatives. Si es torna arrere, l’Església es farà sectària, l’evangeli s’haurà convertit en un gueto i en una secta. S’ha produït tal canvi i tal desmitificació de l’Església que no és possible fer marxa enrere.

Entrevista publicada al nº419  (octubre 2016, dedicat al Papa Francesc). Ací pots fer-te amb un exemplar