La revista degana en valencià

Ximo Garcia Roca: «Quan els Estats menystenen les iniciatives socials, destrueixen la solidaritat social»

«L’individualisme possessiu destrueix les dues ànimes de la solidaritat»

«La insolidaritat és la pesta negra de les ideologies d’extrema dreta, un virus contagiós que destrueix la convivència i desperta tots els fantasmes que semblaven vençuts»

«Quan els Estats menystenen les iniciatives socials, destrueixen la solidaritat social»

«La prioritat hui és enfortir els dinamismes comunitaris, pressionar els poders públics i promoure el voluntariat com a gratuïtat»

«Les migracions són un procés estructural que res ni ningú podrà detindre»

Després dels articles del Quadern sobre la realitat de la solidaritat al País Valencià, vam buscar a Ximo per poder entrevistar-lo. I volíem fer-ho per la seua formació, per la seua experiència i pel seu compromís permanent. En més d’una ocasió haurem sentit dir allò de posar els punts sobre les is. Doncs així va ser la conversa amb el nostre protagonista: sense alçar la veu, sense dir una paraula més alta que l’altra, amb una mirada franca i amb calma, molta calma, respon les preguntes amb una serenitat i alhora contundència que no deixa lloc al dubte.

–Ximo, com podem definir la solidaritat?

La solidaritat pot ser definida com un factor de cohesió, que dona solidesa i consistència a un col·lectiu en procurar i incloure tots els seus membres; i com un factor d’emancipació, que al·ludeix a viure per i per als altres construint una societat justa i fraterna. El major desafiament consisteix, hui, a agermanar la cohesió i l’emancipació, l’ordre i la justícia, l’alleujament assistencial i la promoció dels drets.

–Però és un terme que dona per a moltes interpretacions segons les ideologies…

–Les ideologies conservadores subratllen la solidaritat com a cohesió i conservació mitjançant pràctiques assistencials, benèfiques i filantròpiques; mentre que les ideologies progressistes accentuen el seu potencial de transformació mitjançant la mobilització ciutadana, la pressió social i les organitzacions cíviques.

–El culte a l’individualisme extrem és una dels causes de la falta de solidaritat?

La solidaritat madura és filla de l’individu que decideix lliurement i voluntària construir un nosaltres col·lectiu. L’individualisme possessiu destrueix les dues ànimes de la solidaritat.

–No seria possible arribar a uns acords de mínims perquè tot l’arc ideològic ho compartira?

Necessitem institucions polítiques que construïsquen la cohesió social i organitzacions socials compromeses amb l’emancipació. Necessitem totes les mirades per a salvar el planeta, defensar un dret, cuidar les persones vulnerables i desenvolupar les capacitats. Però una vegada reconeguda la pluralitat, és convenient aspirar a un bé comú mitjançant aliances col·lectives al voltant dels drets humans i als codis ètics.

–La insolidaritat és també la base de les ideologies d’extrema dreta?

La insolidaritat és la pesta negra de les ideologies d’extrema dreta, un virus contagiós que destrueix la convivència i desperta tots els fantasmes que semblaven vençuts. Són fàbriques d’odi i revenja sense compassió.

–A més, el terme ONG indica un pitjor nivell de solidaritat de l’Estat corresponent?

Quan les ONG substitueixen les responsabilitats públiques o afebleixen els drets exigibles, destrueixen la solidaritat política. Quan els Estats menystenen les iniciatives socials, destrueixen la solidaritat social. Són necessàries les aliances col·laboratives que de manera horitzontal i descentrada actuen a escala humana.

–Les ONG arriben on no arriben els governs?

Al costat dels béns de justícia que han de garantir les administracions públiques, hi ha béns relacionals que no poden administrar-se ni mercantilitzar-se com la confiança, l’amistat, la participació, l’esperança, la responsabilitat.

–Es podria donar un cas de sobreabundància d’organitzacions?

–Mai sobra la producció comunitària de béns socials, que assenta sobre la convivència diària, els vincles associatius i la complementarietat entre els qui opten pel canvi cultural i els qui incideixen en les estructures socials, els qui opten per la defensa d’un dret i els qui procuren per la inserció, els qui acompanyen vides desnonades i els qui cuiden les fractures de la terra.

–Des del teu punt de vista, on cal treballar més, en quin sector?

El desafiament actual consisteix a superar la mentalitat sectorial que ha presidit l’oenegenisme. El punt decisiu ara és comprendre que tot allò físic és espiritual, que tot allò sanitari és educatiu, que tot l’assistencial és preventiu. De manera que la prioritat hui és enfortir els dinamismes comunitaris, pressionar els poders públics i promoure el voluntariat com a gratuïtat.

Per què els opcions polítiques de dreta tenen tanta por de la immigració?

Per a ells, els immigrants atempten contra el benestar col·lectiu, produeixen l’atur dels autòctons i les llistes hospitalàries i causen la inseguretat ciutadana. Se’ls atribueixen tots els problemes que les seues polítiques van crear. Ja no basta que diguen «no volem immigrants»; hauran de dir quins immigrants no volen: no vols a Berta que passeja el teu pare pel jardí?, no vols a Samuel que arregla la cadena del teu vàter?, no vols a Ibrahim que et serveix el café al bar?, potser rebutges Said que explica als teus fills relacions internacionals a la universitat?

–Les grans migracions seran la realitat d’aquest segle?

Les migracions són un procés estructural que res ni ningú podrà detindre. La mobilitat, a causa de l’esperança o de la desesperança, de la por o de la violència, del turisme o de la pobresa, és el codi genètic de la societat. L’encerta més el jove senegalés quan va advertir en ser deportat des de Melilla «Si vosaltres construïu murs, nosaltres construirem túnels», que no els qui construeixen murs i centres d’internament.

–Estem assistint a una normalització de la intolerància amb el diferent?

La nostra societat té la síndrome del cowboy, que es defensa dels diferents amb murs, intoleràncies, estereotips i prejudicis culturals. Necessitem les seues energies i capacitats ni que només siga perquè quan dos diuen el mateix, un dels dos sobra.

–Els pobres del món mai no és podran organitzar?

Està en marxa, de manera silenciosa i subterrània, una internacional de la pobresa i dels descartats. Quan la riquesa és de pocs i la pobresa és de molts, es crea un potencial revolucionari. És cert que el capital és capaç d’ofegar i silenciar molts esforços, però, com advertia García Márquez, «las estirpes condenadas a cien años de soledad tendrán, por fin y para siempre, una segunda oportunidad».

–La crisi econòmica ha creat els nous treballadors pobres de la nostra societat?

Els treballadors pobres no és només un problema econòmic, sinó un atemptat a la confiança en el futur, a la felicitat col·lectiva, a la cooperació i a la participació comunitària.

–L’objectiu de destinar un percentatge del pressupost dels Estats a cooperació és un objectiu que mai no veurem?

El Sud ja està tan decebut dels incompliments del compromís econòmic de Nacions Unides (0,7) que no espera res en aquesta direcció. Exigeixen que els Nords abandonen les polítiques colonials, practiquen la bidireccionalitat i no destruïsquen les seues condicions de vida.

–Com veus el govern de la Generalitat en el tema de la solidaritat?

Ha aconseguit tres objectius que semblaven inassolibles. Ha convertit les polítiques socials en un compromís transversal de tota la Generalitat, no ha intentat derivar les responsabilitats públiques cap a les ONG i ha aconseguit com a dret subjectiu el mínim vital d’inclusió.

–L’Església catòlica té moltes persones treballant en aquest camp, però no es nota una falta de sensibilitat de la jerarquia?

Per primera vegada, el lideratge mundial de la solidaritat l’exerceix el papa Francesc. En basta una mostra: «la terra està enverinada a causa de les deixalles llançades per negligència i interés; els mars, contaminats, cobreixen les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; el cel és  solcat per màquines que fan ploure instruments de mort». Un altre assumpte és el menysteniment sistemàtic en la cadena de comandament.

–I si pensem en un futur immediat, ets optimista?

Mentre hi haja homes i dones que es converteixen en subjectes actius del seu propi destí i es mantinguen en estat de vigilància; homes i dones que es resisteixen a la impotència i lluiten contra les causes de la pobresa i contra el sofriment evitable; homes i dones compromesos en la cura de la terra i en les relacions afectives, hi haurà raons per a l’esperança.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top