Tens 0 productes a la teua cistella
En un moment històric en què, si no estàs en línia no existeixes, que es mesura la vàlua de la persona per la quantitat de likes que et donen, on si cau la xarxa el món es paralitza…, ¿quins arguments són vàlids per poder convéncer els nostres joves que allò més sa per a la seua salut mental i la seua salut social és separar les cares de les pantalles?
No és fàcil, no hi ha coherència en els nostres actes, estem dient als nostres fills i filles que cal deixar el mòbil però ho fem amb el mòbil a la mà, perquè estem fent alguna cosa del treball, comprant en línia, parlant amb els pares o xarrant via Whatsapp amb una amiga per saber com li va amb la nova parella… Estem connectats quasi les 24 hores del dia i no ho podem negar, però hi ha una gran diferència generacional entre els nostres joves i la generació dels 60-70, i és que els que vam nàixer en aquestes dècades desenvolupàrem les habilitats socials en la infància i la joventut cara a cara, cos a cos, passant hores junts al carrer, passejant, menjant pipes al parc, anant al cinema, o ajuntant-nos a casa d’algú per veure una pel·li o jugar a un joc de taula… Aquesta gran font d’aprenentatge, que sols es pot donar pell amb pell, ha desaparegut per als nostres joves. Quan passe per un parc i veig un grup de xics i xiques adolescents asseguts en un banc, però cadascú amb la cara apegada al mòbil, em produeix una estranya sensació d’individualisme i aïllament, encara que estiguen compartint espai físic.
Tots sabem que l’espècie humana no pot sobreviure sense un altre humà al seu costat, veritat? ¿I quina excusa hi podem posar, si a molt curta edat els adults ja estem posant en mans dels nostres infants dispositius per veure si podem tindre un moment de no-atenció directa per poder fer coses a casa, o del treball, o comprar en línia o actualitzar les xarxes socials? Aquests adults que vam créixer en un moment on tot era cara a cara, som els primers que estem acostant els nostres fills i filles a l’era de la vida digital, i el problema és que no hi ha consciència que aquesta realitat arrossega a problemes de salut mental, entre molts altres, i no són d’importància menor. Ja hi ha estudis sobre com afecten a nivell neurològic les noves tecnologies; ja no és cap misteri, sols cal llegir un poc… Això d’una banda, però hi ha un altra cara que em preocupa més: el costat fosc de les xarxes.
Ens pensem que tenint els nostres fills i filles tancats a l’habitació, i no al carrer, estan lliures de perill, però lamente dir-vos que hui en dia és quasi més una conducta de risc deixar els nostres filles i fills connectats i sols a l’habitació que llançar-los al carrer. Les noves formes de delinqüència, de maltractament, d’extorsió, sextorsió, d’assetjament… no tenen límit en les xarxes socials: cada dia sorgeix una forma nova de fer mal a les persones més vulnerables, aquelles que encara no tenen consciència dels riscos de les xarxes digitals, aquelles que no van créixer mirant els ulls d’altres iguals, i que no han aprés els gestos reals i els seus significats, ja que es manegen amb emoticones per a mostrar els seus estats d’ànim o per a fingir-los. En aquest escenari no podem esperar que la nostra infància i la nostra joventut gaudisca d’una bona salut mental, i amb això no dic que no tenim una part de la societat en bon estat, aquelles persones i joves que han sabut dosificar i prioritzar altres formes de vida que no siga la digital, però sense un estudi a les meues mans ja puc assegurar que no són percentatges massa elevats.
No podem dir el típic poc es parla de… la salut mental dels nostres infants i joves, perquè és un tema de molta actualitat, però sí que podem dir que, en l’àmbit individual, al si de les nostres famílies, som poc conscients que podria estar germinant-se en els nostres fills i filles la llavor de la NO-salut mental. Quan no hi havia mòbils ni xarxes socials digitals, el temps d’interacció directa entre les persones, i sobretot entre les famílies, era molt més elevat: mirar-nos, sentir-nos, escoltar-nos era molt més senzill i àgil, no calia buscar-ho, sorgia; hui cal cercar el moment per a tindre una conversa i a vegades fins i tot forçar-ho, perquè és possible que aquests moments estiguen limitats a l’hora del sopar (si no és que algun membre de la família no està en un torn de nit treballant), quan ja s’està cansat o cansada, i si afegim que ara mateix a la joventut li resulta més fàcil comunicar-se en digital… bona nit, cresol!
Ens faltava la intel·ligència artificial! Ara ja sí que no podrem saber què és real i què no. Les notícies falses proliferen com la malesa –i no és que jo estiga en contra dels avanços tecnològics, ni molt menys! Fa uns dies llegia que la intel·ligència artificial és capaç de pronosticar un càncer de mama cinc anys abans que aparega. Com puc estar en contra d’això? Del que estic en contra és que siga tan fàcil fer un mal ús d’aquests avanços, perquè, de veritat, se’n fa un mal ús. Aquesta idea del mal ús em connecta amb una altra de les grans preocupacions que, a mi –i em consta que a un gran percentatge de la humanitat– ens amoïna: la pornografia. No fa massa temps vaig fer un curs sobre ciberviolència digital impartit per professionals de l’OEDI (Observatori Espanyol de Delictes Informàtics) i ens van mostrar com s’utilitza la intel·ligència artificial per a crear una cartera de personatges digitals amb objectius purament pornogràfics, al gust del consumidor i consumidora, per descomptat. Els personatges a dissenyar són majoritàriament dones –o millor, amb aspecte de dona–, encara que també et pots crear un avatar sexual amb caràcters masculins, encara que ja us avance que la quantitat d’opcions és infinitament més limitada en aquest últim cas. Per què serà…? Ara no entraré en aquest canyaret; ho deixarem per a una altra ocasió.
Si la pornografia amb personatges humans no és real perquè no representa la veritable sexualitat entre persones humanes, amb fantasies digitals… qualsevol cosa és possible. I el que també està sent no sols possible sinó fàcil, ràpid, gratis i cada vegada a més curta edat, és l’accés dels nostres infants i joves al fosc món de la pornografia. És molt preocupant l’aprenentatge que la nostra població més jove està fent d’aquesta necessitat d’interactuar entre l’espècie humana, perquè entre animals no hi ha pornografia, que jo sàpia, però humans amb animals ja us dic jo que sí, i juraria que això no ha sigut idea de cap animal. Però això no és d’ara, no: la pornografia és més antiga que la tos ferina. Si algú sap de la història de la prostitució (que jo conega), és Mónica Alario Gavilán: en la seua tesi doctoral fa una anàlisi de la pornografia que no deixa indiferent a ningú, i crec que és d’obligat compliment per a pares i mares de xiquets i xiquetes a partir dels 8 anys –sí, he escrit 8, no és cap errata en teclejar. Lamente dir-vos que els primers contactes amb la pornografia és als 8 anys i no sols dels xiquets: les xiquetes ja s’estan sumant cada vegada més a aquesta –no sé com anomenar-la, però em quede amb…– XACRA SOCIAL!
Vos confesse que estic espantada. Soc conscient que els pares i mares de la generació de xiquets, xiquetes i adolescents d’entre 8 i… 18 –per posar un rang, perquè sabem que comença suposadament als 8, però crec que el màxim per dalt no és possible establir-lo– no sabem més que la punta de l’iceberg sobre aquest tema. Diu Marina Marroquí que el porno més dur arriba als xiquets i xiquetes entre els 8 i els 14 anys, i això em fa pànic, perquè si a aquesta curta edat ja arriba als seus cervells aquesta informació i s’hi habituen, o arriben pensar que això és normal, la veritat és que no sé com podem contrarestar aquests aprenentatges. Marina és una educadora social especialista en igualtat i violència de gènere que es dedica a la docència de professionals dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat, a l’àmbit educatiu i també al sanitari. No sols és una especialista, sinó també una supervivent de la violència de gènere. La seua docència hauria de ser obligatòria no sols per a professionals, sinó també per a pares i mares i per a xiquets, xiquetes i adolescents; per a tothom. En Internet, com no, teniu molts vídeos, entrevistes i documentals d’ella; vos recomane el de «Generación porno» i vos recomane també que prepareu l’estómac, però cal veure’l. És un glop amarg que com a pares i mares hem de passar i no podem viure en la ignorància del que arriba als ulls dels nostres fills i filles, i si ella és capaç de mantindre un teatre ple d’adolescents asseguts i atents durant tres hores, bé que es mereix la nostra atenció i reconeixement.
Tot això ho veig i ho atenc en la meua pràctica professional, no parle d’alguna cosa que desconec. Veig com arriben de tocats els xiquets i xiquetes, les i els adolescents, i les dificultats de les famílies per fer front i atendre la problemàtica familiar.
Bé, en resumen: en els temps que corren, la salut mental dels nostres infants i adolescents està en perill, però no ens oblidem de la dels seus familiars, de la societat en general i dels professionals, que hem d’estar permanentment reciclant-nos i treballat amb incertesa i afectant també la nostra salut mental col·lateralment.
Diana Banacloche Gozalbo. Psicòloga social.
Revista 508, pàgs. 29-30. Desembre 2024.
