El botànic Cavanilles: heroi d’acció

El principal entrebanc a l’hora d’adaptar una novel·la al còmic és com portar la història a un terreny ben diferent a aquell on ha estat concebuda. Malgrat que les populars “Joyas Literarias Juveniles” que va editar Bruguera dècades enrere ens facin creure, tan nombroses i fidels a l’original com eren, que la tasca és senzilla, la realitat sembla ben diferent, al menys si es pretén que el resultat final tingui personalitat pròpia i no sigui simplement una farragosa translació feta al peu de la lletra. El dibuixant Gerard Miquel (Alaquàs, 1968), que no és precisament un nouvingut, ho reconeix així en els apèndixs finals de la primera novel·la gràfica que ha dibuixat, Yo fuí guia en el infierno, traducció a la llengua de les vinyetes de l’obra homònima de Fernando Arias.

Editat a l’any 2005 per Valdemar, editorial especialitzada en literatura de terror, el llibre, amb una destacada base documental, imagina com hauria pogut desenvolupar-se l’estada d’Antonio José Cavanilles a la Foia de Castalla al voltant de l’abril de 1792, complint l’encàrrec reial de recórrer Espanya a fi d’estudiar-ne la seua flora. El paper de narrador l’exerceix Ángel Taras, un jove orfe de mare, natural de la zona, que acompanyarà al botànic com a guia per les escarpades muntanyes del sud de l’Alcoià. Tot i així, des de bon principi tenim clar que no ens trobem davant d’una crònica convencional i que el planejat viatge no serà tan plàcid com es podria preveure. Ens ho fan sospitar les pròpies paraules del noi i les successives troballes amb les que ensopegaran des del mateix inici del camí. Així, progressivament, el relat va enfosquint-se per prendre forma definitiva de conte de terror gòtic, hereu del romanticisme, donant cabuda al característic enfrontament entre la raó i la superstició.

Miquel, conscient de quines són les bases de l’argument, es manté fidel a eixos paràmetres encara que acomodant-los als seus interessos. Efectivament, respecta la importància dels diferents contrastos presents al text d’Arias, tant l’existent entre els caràcters dels dos protagonistes com el referent als tons entre el misteri i la novel·la picaresca o entre els successos i els malsons, però ho fa afegint experiències i preferències personals, com ara subratllant l’element sobrenatural per sobre del purament històric. Aconsegueix sintetitzar la font literària de forma impecable, confiant en les el·lipsis i en una ampla varietat d’enquadraments. El seu traç, de la mateixa escola que els de Michel Rabagliati, Pep Brocal o Fermín Solís, li facilita molt la condensació i l’obliga, en el bon sentit, a rebutjar qualsevol complement superflu. L’elecció del banc i negre, auxiliat en ocasions per tonalitats grisoses o marronoses per donar volum, li permet jugar amb les ombres i amb la llum, perfilant encertadament les figures i entenent quan ha de donar força als fons o quan ha de tacar-los simplement perquè no treguin importància a allò que està succeint en el primer plànol.

D’entre tots les peces que la novel·la i el còmic tenen en comú destaquen, al meu parer, per una banda el context i per l’altra la personalitat de Cavanilles. Les característiques de La Foia de Castalla i del famós il·lustrat valencià les fan propícies per a les especulacions fantàstiques. La primera és de fet un indret ideal per acollir una aventura d’aquesta mena. Tal i com la descrivia Enric Valor, és una de les comarques més ben definides del País Valencià, perquè “la tanca i aïlla un cercle d’altes i majestuoses serres” convertint-la en “un món immens, caòtic, trencat i laberíntic”, perfecte, doncs, per a amagar qualsevol tipus de monstre. Pel que fa al personatge, hi ha suficients forats a la seua biografia que permeten la conjectura, principalment a partir de 1789 quan retorna de França. “És l’època” reconeix Antoni Mestre “més difícil de seguir en l’aspecte humà”, doncs “als arxius consultats no conserven gaire documents d’aquests anys”. No oblidem tanmateix la gran atenció que prestà llavors a alguns problemes sanitaris de remarcable influència en la pràctica mèdica de l’època i a determinades malalties especialment greus a als nuclis rurals valencians, cas de les anomenades febres terciàries o la ràbia.

Encara i així, potser algú consideri que convertir-lo en una mena de Van Helsing local pot sonar a ocurrència destrellatada, a disbarat, a sacrilegi fins i tot, però Arias i Miquel demostren, cadascú amb les seues ferramentes, que en mans d’un bon narrador la idea pot funcionar. Convertint-se en hereus tots dos de la tradició, present també a aqueixa regió, dels vells rondallaires.