La revista degana en valencià

Zero en Alacant

14/01/2021

Zero. Cap ni un. Res de res. Absolutament res. Eixe és el nombre de tuits que varen fer els 12 diputats i diputades al Congrés per la circumscripció d’Alacant en el que portem de 2021. D’acord que només en són uns dies, però en aquest cas el límit temporal és més una qüestió de temps per a revisar els timelines de ses senyories per part de qui açò escriu que no una fita que pot influir en les tendències. Les banderes d’Espanya i els cuneros madrilenys abunden en les llistes dels partits que han aconseguit representació per la circumscripció valenciana més meridional, però no la llengua pròpia d’aquest territori. 100% espanyol i en espanyol, així són les coses. Només és una dada agafada al vol, però que es pot extrapolar en tantes i tantes coses. Es pot mirar de l’endret, del revés o de gaidó, però la cosa no canviarà, ni substantivament ni mínima. Ni una, ni mitjà ni cap. Ja no canta el capellà. Almenys en dialecto.

Els 12 escons que tria la província alacantina (la 4a amb més representants, empatada amb Sevilla) es varen repartir de la següent manera. El PSOE hi va guanyar les eleccions i va triar 4 diputats i diputades: Pedro Duque (qui després fou substituït per Lázaro Azorín, Alcalde del Pinós), Patricia Blanquer, Yolanda Seva (Alcaldessa de Santa Pola) i Alejandro Soler (exalcalde d’Elx). Tot seguit hi hagué un empat a 3 diputats entre PP i Vox. Els diputats d’extrema dreta blava són: César Sánchez (exalcalde de Calp i expresident de la Diputació), Agustín Almodóbar i Macarena Montesinos de Miguel. Per la part de la dreta encara més extrema, però de color verd, hi varen ser Manuel Mestre, Eduardo Luiz Ruiz i José María Sánchez. Finalment, la dreta taronja a mitjan camí d’extrem va triar una diputada, Marta Martín; així com Podemos, que també va triar un diputat: Txema Guijarro.

Com hem dit, la primera dada que crida l’atenció (més enllà de no fer servir mai ni per equivocació el valencià) és la quantitat de cuneros -concretament madrilenys- que hi ha. El PSOE hi aportava Pedro Duque, com a cap de cartell, tot i que va ser substituït ben prompte, en ser nomenat ministre. Cal dir en la seua defensa que es va esforçar a dir algunes paraules en valencià de tant en tant, però una cosa no lleva l’altra, ja que la seua residència en la circumscripció és bàsicament d’estiueig. José María Sánchez i Txema Guijarro, diputat de Vox i cap de llista de Podemos, respectivament, són més cuneros encara: l’única vinculació rellevant que tenen amb el territori que representen al Congrés és eixa mateixa: haver-se presentat a les eleccions per eixa circumscripció. Com el flamant ex cap de llista del PP, l’inoblidable (“al alba y con fuerte viento de levante”) Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde, que va passar-se unes quatre legislatures (si no me n’he descomptat) encapçalant-hi la candidatura popular sense ni tan sols xafar la circumscripció d’Alacant en eleccions. Cartagenero de pro, s’emportava la premsa a la manga del Mar Menor. Sense complexos. I cap allà que anaven, els periodistes alacantins. Finalment, ens queda Marta Martín, la diputada de Ciudadanos, la família de la qual és madrilenya i, tot i que no hauria de ser rellevant, perquè és nascuda a Alacant, és una dada de la qual ella mateixa fa ostentació.

És a dir, tres dels dotze diputats i diputades triats per Alacant són cuneros madrilenys, inclòs el guanyador de les eleccions. Això és un de cada quatre, un vint-i-cinc per cent. Un terç, si hi comptem la ciutadana alacantino-madrilenya. No està gens malament, si tenim en compte, a més, que a aquesta nodrida representació de la Villa y Corte, només li pot fer ombra la ciutat d’Alacant, amb la figura destacada de Macarena Montesinos de Miguel, filla, néta i rebesnéta d’Alcaldes de la ciutat del Benacantil.

Cal explicar, però, que no totes ses senyories tenen compte en la xarxa social del pardalet, o que no el fan servir. Així, dos dels tres diputats de Vox o no en tenen o el tenen abandonat (no hem comprovat, però, si no han fet mudança a una alternativa cavernària d’aquelles que tant els agraden, però no segurament no calga tampoc per a constatar que només es comuniquen en imperial, que el dubte ofén), com no en tenen tampoc els dos Alcaldes i diputats socialistes, els comptes dels quals estan inactius (tot i que la poca activitat que tenien -pel que hem vist, a colp d’ull- no va contemplar en cap moment la llengua del Tio Cuc).

Molt rebé. L’argument de l’espanyolisme quan es tracta de llengua sol incidir -en aquesta fase del seu programa de substitució lingüística- en la idea que no s’ha de fer política lingüística (nyas, coca!), sinó que aquesta “ha de reflectir la realitat”. Doncs que m’expliquen quina realitat és eixa en què hi ha un 0% de valencianoparlants en la província d’Alacant. Ben senzill: la realitat que ells voldrien que fóra la real, aquella en què ja han aconseguit el seu objectiu d’eliminar la nostra llengua del tot.

Perquè ací no val cap tipus d’argument fal·laç al respecte. No només estem parlant d’un 0%, sinó que, a més, tenim diputats d’Alcoi (Patricia Blanquer, PSOE), ciutat on hi ha una presència clara i -encara- majoritària del valencià al carrer. També altres poblacions en què no es pot argumentar de cap de les maneres que el valencià siga una cosa estranya, com és el Pinós (Lázaro Azorín, PSOE) o Santa Pola (Yolanda Seva, PSOE), així com fins i tot el cas d’Alejandro Soler (PSOE), elxà de família i entorn valencians de llengua, la qual, però, sempre amaga. Pel que fa al PP, dos dels tres diputats, com hem vist, són de la Marina, l’Alta i la Baixa, amb César Sánchez, de Calp, on el valencià encara és fàcil de sentir, almenys en la part del poble allunyada de la zona exclusivament turística, com Agustín Almodóbar, que es confessa enamorat i apassionat de Benidorm (el mateix que Calp, tot i que, és clar, amb un poble no turístic molt més reduït), però que declara un habitatge a la Nucia, poble més valencianoparlant, fet i fet. És a dir, ni tan sols es podrien agafar a un argument que diguera que estan representant l’entorn del qual provenen i els electors més propers (seria divertit això, amb tant de cunero, com hem vist, tanmateix), sinó que, si bé és de veres que Alacant és la província amb més nivell de castellanització de les tres, la política d’eliminació i absoluta invisibilització del valencià va molt més enllà del que és fins i tot assumible per les difícils i delicades xifres de coneixement i expressió en la llengua pròpia d’aquestes comarques i municipis més meridionals.

Així doncs, el programa que ens ofereixen els partits espanyols per a la nostra llengua és ben senzill i no admet ni dubtes ni matisos: l’eliminació. Així de clar. 0%. Alicante (a’ li balle), 100% en español. Sense dubtes ni complexos. Eixe és el bilingüismo bien entendido que practiquen. PSOE, PP, Vox, Ciudadanos o Podemos: tots els partits espanyols sense diferència ni distinció.

Eixa és la realitat que les dades expliquen de manera ben crua. Encara que siga només per a dir “bon dia” de tant en tant, cal un partit estrictament valencià com Compromís perquè el valencià tinga presència, ja siga major o menor, ja siga per a bé o per mal. Malauradament, així és per a la nostra llengua, en les comarques més meridionals. Amb Espanya, el valencià desapareix, és esborrat. 0%. Sense Espanya, hi apareix. Més o menys, però hi apareix. Ja es poden fer totes les teories d’Espanya, plural, federal, plurinacional o pluriunicornial que calguen.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top