ʽEl jardí dels cirerersʼ: Txèkhov per Molins

05/03/2021

Fitxa bibliogràfica

Títol: El jardí dels cirerers

Autors: Anton P. Txèkhov / Manuel Molins

Editorial: Bromera. («Teatre», 77)

Any: 2020

Al novembre de 2018, la companyia Teatre El Micalet de València va estrenar El jardí dels cirerers d’Anton Txèkhov (1860-1904), en una versió feta pel dramaturg valencià Manuel Molins, espectacle que va ser guardonat en els Premis de les Arts Escèniques Valencianes de 2019. Per a aquest projecte, Molins va haver d’adaptar l’obra original de l’autor rus, especialment en un aspecte destacable, que era la limitació a set personatges imposada per les condicions de la companyia teatral. És aquesta versió la que recull aquest volum publicat per Bromera. Per tant, ens trobem amb un text amb un interés doble: d’una banda, ens ofereix la possibilitat de (re)conéixer un dels grans clàssics del teatre contemporani; de l’altra, podem gaudir i valorar una adaptació feta per qui sens dubte és un dels autors teatrals valencians més destacats de l’actualitat.

El jardí dels cirerers és l’última obra teatral de Txèkhov, escrita poc abans de morir. Se’ns hi presenta una família aristocràtica russa en decadència, que veu com la casa on viuen i el jardí dels cirerers que es troba en la finca han de sortir a subhasta pública pels seus deutes econòmics. Tanmateix, no són capaços de trobar una solució i no poden evitar seguir dilapidant els diners que no tenen, avesats a un estil de vida luxós que ja no es poden permetre. En contrapunt, Lopakhin és un descendent de camperols, antics esclaus, que ha sabut enriquir-se, i aconsella inútilment a Liubov Andrèievna, la propietària, que parcel·le l’hort dels cireres per a traure’n un profit econòmic. Però l’antiga família d’amos no és capaç d’adaptar la mentalitat als nous temps.

Txèkhov dramatitza amb molta habilitat i aparent simplicitat tot un canvi d’època. Andrèievna i el seu germà Gàiev representen l’antic ordre social, allunyat de tot sentit pràctic, i són dibuixats amb certa aura poètica, que l’hort dels cirerers simbolitza a la perfecció. Per contra, Lopakhin és l’ascens d’un capitalisme pragmàtic i insensible que només mira els beneficis econòmics. Són dues visions del món que no són només històriques: mostren el contrast entre l’esperit pràctic, el materialisme, d’una banda; i la concepció més idealista de la vida, més creativa i espiritual. Tindríem una visió limitada de l’obra si la veiérem només com la descripció d’un canvi social que es produí a Rússia a inicis del segle XX. És ben bé per això que els clàssics ho són, perquè parteixen d’un context concret per a parlar-nos de pulsions universals.

La versió (o reescriptura, com ell prefereix anomenar-la en les «Notes de l’autor» que tanquen l’edició) de Manuel Molins mostra un remarcable equilibri entre la fidelitat a l’original i la creativitat d’autor. En efecte, el text s’allunya poc, en línies generals, del de Txèkhov, i no altera en cap sentit el desenvolupament dramàtic dels fets. Tanmateix, com s’ha dit, es tracta d’una versió, i el fet d’haver d’eliminar diversos personatges secundaris condiciona alguns canvis, molt ben explicats en la precisa introducció de Magí Sunyer, que contextualitza i detalla el treball dut a terme per Molins. Així, aquest introdueix alguns aspectes que actualitzen algunes situacions i idees socials: Lopakhin recorda certes figures de la recent bombolla immobiliària, i les idees de l’estudiant Trofímov aprofundeixen el seu sentit social. També renova i fa més proper el llenguatge dels personatges. Són les llicències que es pot permetre una versió, que no és, al capdavall, una traducció. Però, tot plegat, no implica un allunyament del sentit essencial de l’obra.

Magnífica ocasió, per tant, la que ens proporciona Bromera de gaudir d’un text d’una actualitat universal versionat per la mà contrastada de Manuel Molins. Una doble experiència.