Begudes embriagadores bíbliques. La controvertida ‘sikera’

La Mediterrània oriental ha viscut intensos creuaments culturals, entre els quals els intercanvis d’aliments i begudes. Begudes[1] més enllà de l’aigua, clar, sempre desitjable tot i que perillosa si no estava en moviment, airejada o en bones condicions d’emmagatzematge. A més de l’aigua també es podia beure, naturalment, el suc de fruits, com és el cas del most de les magranes que tan poèticament es recull en el Càntic dels càntics (Ct. 8,2): «I jo et donaria a beure vi perfumat i most de les meues magranes». Del raïm també es bevia el most, anomenat תִּירוֹשׁ [tirosh][2] en hebreu, (p. ex., Isaïes, 65,8), un nom que en ocasions s’aplicava al primer vi, el vi jove, també dit γλεῦκος [gleukos] (Fets dels apòstols 2,13).

Més enllà de l’aigua i del most, el que més es feia servir eren les begudes fermentades; una fermentació deguda al fong microscòpic o llevat Saccharomyces cerevisiae. Gràcies a l’alcohol que s’hi forma, garantien una aigua salubre alhora que actuaven com a embriagadores[3] i alteradores de l’estat psicològic dels bevedors. En temps bíblics, les begudes embriagadores a Israel i Judà eren, fonamentalment, el vi del raïm i una genèrica i embriagant sikera.

De fet, l’expressió οἶνον καὶ σίκερα [oínon kaí síkera], ‛vi i sikera’ figura a les versions gregues de diferents passatges bíblics, tant de l’Antic Testament com del Nou,[4] el pròpiament cristià; i es reitera tan sovint que sembla que les begudes embriagadores es dividiren en només dos tipus. De l’expressió que comentem, el primer element, οἶνον (oinon)[5] no presenta major problema de traducció: és el mot grec per al vi (יִן yayin, en hebreu), és a dir, el resultat de la fermentació alcohòlica del suc de raïm; un tema al qual ja ens vam referir, fins i tot en aspectes mitològics i d’origen agronòmic, en el darrer Saó (484, octubre 2022). La segona paraula és un connector, habitual en les expressions on figuren conjuncions copulatives (kai, kai ta = i; ούτε = ni) o disjuntiva (ή =o).

El problema rau en el tercer mot, sikera (σίκερα), que es presta en diferents traduccions i interpretacions, i que per això obri un finestra d’oportunitat per parlar del context dietètic de l’època; i, més enllà, per establir relacions entre natura i llenguatge, tal com es correspon amb el títol d’aquesta secció, «Natura culta i sagrada».

PARLEM DE LA SIKERA

Dit això, què era la bíblica sikera? En el segle III aC., setanta erudits jueus[6] convocats pel faraó Ptolomeu II Filadelf a Alexandria, aleshores la capital cultural de la Mediterrània, van traduir al grec la Bíblia jueva o Tanakh.[7] Eixos traductors no van saber identificar la beguda que en hebreu i arameu rebia el nom de šēkār o shekar, i ho van resoldre fent-ne una transliteració al grec, sikera. Es pot suposar que sikera correspondria a qualsevol beguda embriagadora, fermentada i diferent del vi: hidromel, cervesa o sidra, totes produïdes per l’acció de Saccharomyces sobre sucs més o menys dolços.

Més tard, quan sant Jeroni[8] va traduir al llatí la Bíblia cristiana (la jueva i el Nou Testament), la Vulgata (s. IV aC), va optar també per l’adaptació del mot[9] i creà el neologisme sicera. Però, què era la sikera/sicera?

Vegem què n’entenia un dels més grans savis de l’Antiga[10] Edat Mitjana, el gran polímata medieval sant Isidor de Sevilla (s. VI-VII). En el capítol 3,16 del llibre XX de la seua magna obra Etymologiae o Originum sive etymologiarum libri viginti diu:

Est omnis potio quæ extra vinum inebriare potest; cujus licet nomen Hebræum sit, tamen Latinum sonat, pro eo quod ex succo frumenti vel pomorum conficiatur, aut palmarum fructus in liquorem exprimantur, coctisque frugibus aqua pinguior, quasi succus colatur : et ipsa potio Sicera nuncupatur.

És una beguda embriagadora no tan forta com el vi; el seu nom, tot i que és hebreu, sona com a llatí; està feta amb el suc de blat o de poma, o amb els fruits de les palmeres premsats i liquats; els fruits, escalfats, es posen a remulla, el caldo es cola i la beguda resultant es diu sicera.

L’explicació de sant Isidor ve a dir, fonamentalment, que:

1. la sicera és de menor graduació que el vi;
2. pot ser una cervesa (de suc de blat), una sidra (de suc de poma) o un fermentat de dàtils premsats;
3. la germinació dels grans de blat s’accelera escalfant-los abans de posar-los en aigua.

Vist així, l’ampli espectre conceptual de la sicera durant el segle VI també servia per anomenar els encarregats de preparar eixes begudes, els siceratores, que en el llatí medieval designava els qui elaboraven tant sidres de poma o de pera com de les cerveses a partir de cereals.

Més tard, amb la proliferació de traduccions a llengües vulgars, els termes sikera/sicera es van interpretar per expressions que al nostre parer són inadequades, com ara: ‛begudes alcohòliques’, ‛aiguardent’, ‛begudes fortes’, ‛licor’ o ‛sidra’.[11] Eixes traduccions no tan sols difereixen entre si, sinó que fomenten equívocs; així, per exemple, seria difícil associar-la a la sidra, ja que la poma no figura a la Bíblia ni tan sols una vegada, malgrat la creença, tan generalitzada com falsa, que es tractava de la fruita prohibida del Paradís;[12] per no parlar de la poc escaient introducció de conceptes desconeguts en temps bíblics com ara alcohol, aiguardent o licor.

Hi ha, però, un document del segle VIII que dona una pista per a entendre un millor significat de sicera, i és que se li addicionava llúpol (Humulus lupulus) com a conservant. Es tracta de les Constitutionem Ansegisi abbatis,[13] on podem llegir: «Sicera, humolone, quantum necessitas exposcit», que vol dir: ‛(a la) sicera, se li pot afegir tot el llúpol que calga’. Sí, com a la cervesa. Potser per això, la millor traducció per a sikera/sicera siga ‘cervesa’,  i en presentarem dos arguments que trobem dignes de consideració:

• En temps molt antics, en el segle XVIII aC, en els trams inferiors dels rius Tigris i Eufrates, a Mesopotàmia, va florir la civilització sumèria; els sumeris hi van inventar la cervesa, a la qual designaven amb el nom de sikaru. Uns segles més tard, en el VI aC, quan la potència dominant a la zona ja no era Sumer sinó Babilònia, els jueus hi van estar captius. I és molt probable que farien seu el mot sikaru, que transformarien en l’hebreu šēkār o sheka, els antecessors dels bíblics sikera/sicera.
• En l’hebreu actual o ídix, la paraula שֵׁכָר [séjar/ šēkār] vol dir ‘salari’; això fa pensar que podria ser una reminiscència de l’època bíblica, quan tant a Mesopotàmia com a Egipte la remuneració dels treballadors es pagava amb dosis de cervesa, tal com figura en un dels documents comptables més antics que es coneixen, una tauleta d’argila d’Uruk (Mesopotàmia) datada en 3.300 anys abans de Crist.

CONCLUSIÓ

Al nostre entendre, l’expressió oínon kaí síkera, que tan sovint es troba a la Bíblia, hauria de traduir-se per ‛vi i cervesa’, les dues principals begudes alcohòliques en època bíblica.

[1]Sobre les begudes no embriagadores recomanem el llibret monogràfic de la Foguera de Benalua, d’Alacant: http://hoguerabenalua.es/Hoguera_Benalua/Llibrets_files/BENALUA%202018.pdf

[2]Hi ha una disputa entre diferents corrents de l’hermenèutica cristiana sobre si la beguda que es va repartir durant la Santa Cena era realment vi (yayin) o més aïna most (tirosh), atés que en celebrar-se durant la Pasqua no s’admetia cap tipus de llevat responsable de fermentacions.

[3]Sobre les begudes embriagadores, l’altre llibret monogràfic, el de l’any 2019: http://hoguerabenalua.es/Hoguera_Benalua/Llibrets_files/FOGUERA%20BENALUA%20LLIBRET%202019.pdf

[4]Joan el Baptista, el precursor de Jesús, era nazareu/nazireu/natzaré (Saó 483, setembre 2022), i tenia prohibit ingerir οἶνον καὶ σίκερα [‘vi i sikera’] (Lluc 1,15).

[5]Del mot grec oinon (‘vi’) deriven paraules cultes com ara enòleg, enoteca o enologia. El mot oinon tenia, per als grecs, una explicació mitològica: segons conta l’historiador grec Teopompo (s. IV aC), hi havia una llegenda relativa a un rei mític de l’illa de Quios, Oenopió, que hi va introduir la vitivinicultura; i en homenatge al rei, al vi se li va dir oinon [Oenopió significa ‘bevedor de vi’, ‘borratxo’].

[6]En realitat, setanta-dos, sis per cadascuna de les dotze tribus d’Israel (Rubén, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Issacar, Zabuló, Josep i Benjamí).

[7]Tanakh és un acrònim basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts de la Bíblia jueva: Torà (‘Llei’), Neviïm (‘Profetes’) i Ketuvim (‘Escrits’).

[8]https://revistasao.cat/sant-jeroni-la-vulgata-i-el-dia-internacional-de-la-traduccio/

[9]¿Quina font calia usar per a la traducció al llatí? Sant Jeroni va decidir traduir-lo des de la llengua original, majoritàriament l’hebreu (hi ha uns pocs escrits en arameu Daniel, Esdres), la qual cosa provocà una polèmica amb sant Agustí, que defensava que s’havia de traduir des del grec de la Septuaginta, que era també la llengua amb què havia estat escrit el Nou Testament; finalment, Jeroni va traduir l’Antic Testament des de l’hebreu original, i el Nou Testament des de l’original grec.

[10]En els textos sol anomenar-se Alta Edat Mitjana el primer període de l’Edat Mitjana, el comprés entre els segles V i XI; el terme, però, és una mala traducció de l’alemany Alt, que significa ‘antic’ i no ‘alt’; després, i tot continuant l’error inicial, es posà Baixa a l’època posterior, la compresa entre l’Alta Edat Mitjana i el Renaixement (l’inici de l’Edat Moderna). Tot això seguint la terminologia de la historiografia europea, clar.

[11]La paraula sidra prové del llatí sicera, que ha patit una síncope (pèrdua d’un fonema) amb sonorització, tot donant sigra i posteriorment sidra. I de manera equivalent es formaren la francesa cidre, l’anglesa cider, etc., mentre que en alemany optaren per Apfelwein (‘vi de poma’).

[12]Sobre el tema de la fruita prohibida del Paradís, recomanem la lectura de l’article «Etnobotànica i origen bíblic de la humanitat: l’arbre del coneixement, la fruita prohibida i el sexe», a la revista de divulgació científica Daualdeu: https://daualdeu.files.wordpress.com/2021/04/daualdeu0907.pdf

[13]En la pàgina 640 del capítol 4. https://www.heiligenlexikon.de/ActaSanctorum/20.Juli.html