La revista degana en valencià

Sant Jeroni, La `Vulgata’ i el Dia Internacional de la Traducció

19/10/2020

LA BÍBLIA I LES PRIMERES TRADUCCIONS

L’Antic Testament cristià es basa en la Tanakh [תנ״ך] o Bíblia jueva. La paraula Tanakh és un acrònim format per les lletres hebrees[1] inicials de les tres parts del text: 1. Torà [תורה] o, en grec, Pentateuc;[2] 2. Neviïm [נביאים] o Profetes,[3] i 3. Ketuvim [כתובים] o Escrits.[4]

Aquests llibres estaven escrits en arameu o en hebreu. Com que després de les conquestes d’Alexandre el Gran (s. IV aC) el grec va esdevindre l’idioma comú (koiné) de la Mediterrània oriental, els jueus hel·lenitzats van impel·lir les traduccions de la Bíblia al grec, la llengua en què es comunicaven entre ells. I va ser a Alexandria on Ptolomeu II Filadelf (s. III aC), el gran protector de la cultura i fundador del Museu i la Biblioteca, va impulsar la traducció de la Bíblia al grec que va ser considerada canònica. Va rebre el nom de Septuaginta (ʽdels setantaʼ) o simplement LXX per haver sigut encarregada a setanta-dos savis jueus (sis per cadascuna de les dotze tribus d’Israel).

Uns segles més tard, el cristianisme es va obrir pas en l’Imperi Romà. La primera etapa, des de la mort de Jesús de Natzaret fins a l’Edicte de Milà (313) de tolerància religiosa al cristianisme, va ser una època de persecució, clandestinitat i simplicitat doctrinal basada en el judaisme. Aquesta etapa va concloure amb el Concili de Nicea (325 dC), en què l’emperador Constantí I va decidir establir un Credo de dogmes fonamentals com a bastida ideològica sobre la qual sustentar el cristianisme.

Protegit i recolzat per les autoritats polítiques, el cristianisme va fer el salt a una segona fase, la Patrística, en què els Pares de l’Església (bisbes, pensadors i escriptors) van elaborar les tesis doctrinals a cavall entre el judaisme i la filosofia hel·lenística i abordaren temes com la interpretació de la Bíblia, l’articulació de la litúrgia i el paper de la tradició.

Els Pares de l’Església més destacats i savis, a més de sants, van ser coneguts com Doctors de l’Església. L’Església occidental en reconeix quatre:[5] sant Ambròs[6] de Milà († 397); el seu deixeble sant Agustí[7] d’Hipona († 430), pare de la teologia occidental; sant Jeroni d’Estridó[8] († 420), pare de l’exegesi bíblica, i el papa Gregori I el Gran († 604), l’impulsor de l’autoritat civil del papat i del cant gregorià.

LA VULGATA I SANT JERONI D’ESTRIDÓ

Durant la Patrística, el món cristià estava dividit lingüísticament entre la zona occidental de predomini llatí i l’oriental grecoparlant. Es van fer diferents traduccions al llatí tant de la Septuaginta l’Antic Testament com dels llibres del Nou Testament Evangelis, Epístoles, etc., però per evitar discrepàncies doctrinals el papa Damas I va encarregar al savi poliglot Jeroni d’Estridó fer una versió en llatí «per a la gent» (en llatí, vulgus), ʽper a ser divulgadaʼ, i per això va rebre el nom de Vulgata. Durant el Concili de Trento (1545-63), la Vulgata amb tota la seua càrrega interpretativa va ser oficialitzada com a versió canònica de la Bíblia per a l’Església catòlica.

No és estrany, doncs, la influència de sant Jeroni en el catolicisme i per què són tan nombroses les representacions del sant en l’art catòlic de la mà d’artistes com Leonardo da Vinci, Domenico Ghirlandaio, Hieronymus Bosch «El Bosco», Caravaggio, Zurbarán, Albrecht Dürer, Francesc Ribalta, El Greco, Alonso Cano i molts altres.

Fonamentalment hi ha dos models de representació del sant: escrivint al seu gabinet o bé com a penitent. Com a atributs seus solen figurar una ploma d’escriure i un llibre, la capa i el capell de cardenal,[9] unes pedres de penitent (per a autocolpejar-se), una calavera, un mussol (Athene noctua), representació de la saviesa com a animal totèmic de la deessa Atenea, i un lleó, al qual suposadament havia curat en llevar-li una espina clavada en una pota.[10]

Pel que fa al nom del sant, l’original grec Hierōnymos (‘nom sagrat’) va passar al llatí Hieronymus i d’aquest a les llengües modernes: el català Jeroni, el castellà Jerónimo, el francés Jerôme, el portugués Jerônimo, l’italià Geronimo, l’anglés Jerome, l’alemany Hieronymus, etc.

Com a patró de poblacions només el tenim, al País Valencià, a Llocnou de Sant Jeroni, a la Safor. Cal assenyalar, també, l’orotopònim Sant Jeroni, el cim culminant del massís de Montserrat.

Altrament, l’orde religiós de Sant Jeroni (túnica blanca, escapulari, caputxa i capa de color castany) va fundar monestirs masculins i femenins, com els valencians de Sant Miquel dels Reis, a València; Sant Jeroni de la Plana, a Xàbia; Sant Jeroni de Cotalba, a Alfauir; Santa Maria de la Murta, a Alzira; la Verònica o Santa Faç, a Alacant; i Santa Maria de l’Esperança, a Sogorb. O els catalans de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, a Barcelona, i Sant Jeroni de la Murta, a Badalona. O el mallorquí de Miramar, a Valldemossa.

Sant Jeroni, patró dels traductors, se celebra el 30 de setembre. Per eixa raó, l’Assemblea General de l’ONU va adoptar l’any 2017 la resolució de considerar eixa data com a Dia Internacional de la Traducció. Una ocasió per a, com diu la resolució, «retre tribut a la labor dels professionals lingüístics i al paper tan important que desenvolupen en apropar les nacions, facilitar el diàleg, l’entesa i la cooperació, contribuir al desenvolupament i reforçar la pau i la seguretat mundial».

Perquè, sí, la traducció és un pont que uneix llengües i civilitzacions, països i cultures. I els traductors i les traductores són qui ho fan possible. Com en el seu temps ho va fer possible sant Jeroni d’Estridó.

[1]Lletres consonants, ja que les llengües semítiques no escriuen les vocals.

[2]Els cinc llibres (Pentateuc) de la Llei (Tanakh) jueva són: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi.

[3]Neviïm o Profetes: Josué, Jutges, Samuel, Reis, Isaïes, Jeremies, Ezequiel i dotze profetes menors. El llibre de Daniel, al qual nosaltres considerem profeta major, figura als Escrits o Ketuvim.

[4]Ketuvim o Escrits conté els llibres sapiencials (Salms, Proverbis, Job, Càntic dels Càntics, Eclesiastés o Cohèlet, als quals el cànon cristià afegeix Saviesa i Eclesiàstic o Siràcida), a més de Lamentacions, Cròniques, Rut, Ester, Daniel i Esdres-Nehemies.

[5]Els quatre Doctors de l’Església occidental figuren en moltes esglésies en les petxines triangulars que resolen l’encontre entre la base circular d’una cúpula i l’espai inferior quadrat. En seria el cas de la Capella de la Comunió (1699-1740) de la cocatedral alacantina de Sant Nicolau de Bari, on els quatre Doctors de l’Església occidental sostenen la cúpula en una mena de metàfora arquitectònica referida al dogma de la transsubstanciació durant l’Eucaristia.

[6]https://revistasao.cat/linici-de-lany-liturgic-ladvent-i-sant-ambros-de-mila/

[7]https://revistasao.cat/febrer-les-parentalia-i-la-catedra-de-sant-pere/

[8]Estridó estaria situada a l’actual Croàcia, molt prop de la frontera amb Eslovènia.

[9]Es tracta d’un anacronisme, ja que el cardenalat en el sentit modern es va crear en el s. XI; el que es vol representar és la funció de secretari papal que durant un temps va exercir sant Jeroni.

[10]Llegenda sospitosament idèntica a la narrada per l’escriptor romà Isop (620 aC-564 aC) en la seua faula «Androcles i el lleó».

St. Jerome in His Study

Inscriu-te al nostre butlletí

Top