Els jueus no creuen en el més enllà

Alfred Ramos. Membre del Consell de Redacció

Dues glamuroses festes de la burgesia americana dels anys trenta obrin i tanquen Café Society, el darrer film de Woody Allen que inaugurà el passat Festival de Cannes. En l’acte de l’obertura no hi són els dos protagonistes, el jueu novaiorqués Bobby Dorfman (Jesse Eisenberg) i la jove Vonnie (Kristen Stewart), ajudant de l’agència de cinema de l’oncle de Bobby. Tots dos resten en aquesta seqüència inicial al marge d’aquest sofisticat ambient; palesen la pertinença a altres capes socials. I al contrari, en el tancament del film, hi són ben presents, en formen part de manera privilegiada del centre d’aquest món, han arribat al cim del triomf social, han assolit fama, posició i fortuna. Però, en els primers plans que ens mostra Allen percebem en la mirada uns rictus d’infelicitat i de tristesa. El peatge moral i amorós que han pagat els ha glaçat l’ànima, ha destruït el dret a escollir l’estima, ha esvaït la innocència. Aquest és el preu del seu ascens social.

Tot i situar una gran part de la cinta en el Hollywood dels anys trenta, l’època daurada del sistema dels grans estudis, amb les seus estrelles rutilants, no estem davant d’una ullada nostàlgica d’un temps passat tal com ho eren Dies de ràdio, Màgia a la llum de la lluna o La Rosa Púrpura del Caire. L’obtenció de guanys econòmics s’imposa per damunt de l’interés artístic i creatiu, i hi afloren les misèries humanes. L’oncle de Bobby, la persona que caracteritza l’ofici, és una persona mentidera i de dubtosa moralitat; les actrius fracassades acaben en la prostitució. Les piscines i les grans mansions són l’epítom del discurs social dominant, l’esglaó més alt de l’anhelat triomf. Woody Allen és crític amb aquest món atapeït de frivolitat, en aquesta revisitació del cinema dels trenta, per molts esments a directors, actors i actrius del moment. El mateix Bobby, narrador de la història i suposat alter ego d’Allen, acaba abandonant la meca del cinema summament decebut retornant a la natal Nova York, per a ell una ciutat més autèntica i lliure que Los Angeles.

Aquesta comèdia romàntica, amb veu en off i ajustats flashbacks, farcida d’incisius i irònics diàlegs, amb situacions que desborden cinisme i una gran direcció d’actors i actrius, significa l’abandonament del suport en cel·luloide i la primera incursió del mestre Allen en el format digital. En aquest bateig en les noves tecnologies sobresurt la fotografia de l’italià Vittorio Storaro (Apocalypse Now, Novecento, L’últim emperador, Rojos, L’últim tango a París), amb un elegant flou de tons càlids, on emergeixen els colors del capvespre, propis de les darreres llums del dia. Hi afegim la minuciosa direcció artística del nord-americà Santo Loquasto.

De nou, ens trobem amb les constants tan grates del director d’Annie Hall: el món dels jueus, el jazz, el cinema, la creença en Déu i la immortalitat (el germà de Bobby, un gàngster fred davant l’assassinat, es converteix al cristianisme abans de morir afegint: «Si existira el més enllà en la religió jueva, tal vegada tindria més adeptes»), la ciutat de Nova York amb els paisatges estimats per Allen, la fragilitat de les relacions humanes i els seus conflictes, les dificultats de l’amor, el poder econòmic que embruteix les persones… Tanmateix, no estem davant d’una fórmula repetida, aspecte ressaltat pels seus detractors. La capacitat d’aquest geni novaiorqués de mantenir uns trets, un estil identificable, però realitzant cada vegada una pel·lícula diferent, original, madura i intel·ligent, és la seua gran aportació al cinema actual.

Article publicat al nº 419 (octubre de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar