Tens 0 productes a la teua cistella
«La Comunitat Valenciana és una gran òpera campanera que paga la pena ser escoltada»
No costa molt, una vesprada de Corpus, comprovar què i com està passant amb les campanes i els seus tocs a València i per tot el nostre territori. Diu Víctor Hugo a la seua Nostra Senyora de París: «Una òpera que paga la pena ser escoltada», mentre descriu el paisatge sonor d’una ciutat, París, plena de música de campanes. A l’igual que al París del segle XV, la Comunitat Valenciana és una gran òpera campanera que paga la pena, però sobretot paga l’alegria, ser escoltada.
Això que anomenem patrimoni és una qüestió de decisions i voluntats. Les persones decidim a què donem valor durant els nostres dies de vida. Una mena de suplement d’importància a aquelles coses a què tenim estima i creiem que ens són necessàries. I sobretot en l’àmbit del patrimoni immaterial, o com diuen els anglosaxons el patrimoni viu, ja que forma part inseparable de la vida de les persones. El patrimoni intangible respon a com els ciutadans i ciutadanes entenem el nostre dia a dia, com celebrem, com passem el dol, què i com mengem, què cantem i quan ho fem, com ens relacionem amb la natura, com la cuidem i què en traiem de profit. Per això estem tan vinculats a allò immaterial, ja que suposa un mecanisme de reconeixement d’u mateix, d’identitat al cap i a la fi.
Fa més de quaranta anys que un grupet de bojos, com així els varen dir, va decidir que les campanes i la seua música els representava, que era una forma d’expressar-se i que la volien adoptar de nou. I així va ser com, primer a la torre del Col·legi del Corpus Christi, després a la torre del Micalet juntament amb Sogorb, arribem al moment actual, quan comptem amb un grapat de més de 30 colles de campaners al llarg del nostre territori.
«Comptem amb un grapat de més de 30 colles de campaners al llarg del nostre territori»
Campaners per tot arreu. No és un fet casual, sinó que respon a una cultura molt musical. No tenim festa sense soroll, sense músiques. I les campanes han sigut i són la música comunitària per excel·lència. Aquest fet també respon a la naturalesa social dels valencians i valencianes. Fem pinya, i molta. Ens associem, per molts motius, i la recuperació del patrimoni ha estat un dels principals des de fa dècades. És innegable el teixit associatiu valencià al voltant de la cultura. I és el més normal, que les persones, en comunitat, ens expressem culturalment, ens identifiquem i compartim allò que fem amb la resta del món.
Les campanes i els seus tocs tornen a estar vius, són part de la cultura pròpia que evoluciona i que s’ha adaptat als temps actuals. Però aquest fenomen no només és anecdòtic. És un fenomen seriós i professional. Allò que va començar en forma de prova, de reunió d’amics, s’ha convertit en un exemple de gestió cultural. L’estructura dels grups, les seues activitats (a banda de fer sonar les campanes), la difusió del coneixement i el grau de compromís són tan rellevants que ens trobem davant d’un nou model de gestió del patrimoni.
D’aquells bojos que tornaren a pujar als campanars als anys 70 hem evolucionat als generadors, als creadors del contingut cultural. Estem davant dels portadors de la tradició, dels guardians de la música més peculiar. Però estem davant també de gestors culturals, ja que ha estat una proposta, una decisió i un compromís de la comunitat allò que ha fet sorgir i créixer aquest món campaner valencià. Bé és cert que, als nous campaners, els uneix un tret molt singular: la seua afició. Són campaners per passió, però més enllà del romanticisme ara hi ha el compromís ferm de seguir construint el paisatge sonor original de pobles i ciutats.
Els nous campaners i campaneres tenen un perfil singular que comparteixen. El primer fet és que solen ser molt joves i també respectuosos amb les campanes i les seues instal·lacions, tant que s’encarreguen personalment del seu manteniment. Els campaners actuals són conscients de la importància de la seua tasca altruista per a la societat, és a dir, tenen consciència patrimonial.
Però hi ha diverses colles i molts campaners que no sols toquen els dies de festa. El vincle és encara més fort. Accions de comunicació, de difusió, propostes expositives, creació de museus, catalogacions de torres i campanes, registre de memòria oral, inventaris, investigació, treball en arxius, etc., són desenvolupades pels mateixos campaners. Les propostes didàctiques sempre són una prioritat, juntament amb la realització d’inventaris. Transmetre, contar-ho tot, fer-ho arribar a la societat. Un moviment cultural i patrimonial que comparteix el seu treball amb la ciutadania.
L’exemple més clar d’eixe coneixement compartit és, sense dubte, la pàgina web creada pel Dr. Francesc Llop i Bayo (campaners.com). De ser una xicoteta proposta web, s’ha convertit en la referència bibliogràfica i audiovisual més important d’Europa. Tota la informació a l’abast de la comunitat. I més de 20 persones, diàriament, aporten més i més contingut, fent créixer una ferramenta fonamental a la campanologia actual.
En l’àmbit acadèmic i científic també s’han iniciat propostes d’investigacions i treballs. Només del grup Campaners de la Catedral de València s’estan presentant tres o quatre tesis de doctorat al voltant del patrimoni campaner. I ja són diverses les ponències en congressos estatals i també internacionals en què el fenomen campaner valencià s’està exposant com un model que està donant fruits.
La investigació és un dels plats forts dels campaners gestors valencians, com també ho són els procediments de restauració de les campanes. Malauradament, aquestes varen ser despullades de les seues instal·lacions tradicionals durant la segona meitat del segle XX, però varen sorgir noves propostes d’intervenció, també des dels grups de campaners, preocupats per les seues campanes, les de tots. Així, ja duem un parell de dècades recuperant les campanes amb les seues característiques particulars. Una altra pota de la gran gestió cultural al voltant d’aquest patrimoni.
A aquests tipus de models de gestió cultural, se’ls sol anomenar «de baix a dalt». És a dir, l’interés sorgeix dels ciutadans, de la societat. La participació i implicació activa de la ciutadania en la gestió dels seus recursos culturals és una realitat. Els ciutadans que coneixen el seu patrimoni, l’estimen i s’identifiquen amb ell i així el conserven. El model és «de baix a dalt», sí, però també compartit. Les institucions es veuen afavorides pel fet que els ciutadans siguen els principals activadors culturals, però això no implicarà la seua pèrdua de lideratge i responsabilitat quant a la gestió del patrimoni.
Un model participatiu i compartit que s’expandeix pel nostre territori i més enllà. Els campaners valencians són un referent a l’Estat espanyol. És més, la Comunitat Valenciana va ser la primera a reconéixer i protegir els tocs manuals legalment, ressaltant la seua importància en el mapa patrimonial valencià i espanyol. També des d’Europa han vingut altres reconeixements importants, igual que moltes colles vénen a visitar els campaners d’ací.
Podem dir, humilment, que el patrimoni campaner valencià està d’enhorabona. Per una banda, un fum de campaners valencians, i per altra, molts valencians campaners. Molts que senten amb alegria i orgull que les seues campanes continuen sonant com sempre per ells i per a ells. Una música emocionant, una música que fa del nostre territori un lloc més digne i més interessant per viure. Potser si Víctor Hugo tornara a València, s’atordiria d’aquesta òpera de campanes del segle XXI. Segur que sí.
