Campanes i cultura (I)

04/07/2019

La cultura de cada poble, incloent-hi la seua tradició religiosa, serveix per a organitzar la vida dels humans; a donar sentit tant a la línia del temps com als cicles temporals de la natura; a fer-los predictibles, fixar-los i compartir-los col·lectivament.

En aquesta sèrie, «Natura culta i sagrada», hem insistit en el fet que el cicle litúrgic anual conté, com a rerefons cultural, les relacions que hem establert entre els cicles solar i lunar, les activitats agropecuàries i les manifestacions fenològiques de la natura, d’una banda, i d’altra determinades commemoracions historicoreligioses lligades fonamentalment a la vida de Jesús.

EL CICLE DIARI O RITME CIRCADIARI

L’ésser humà, com tots els organismes, està adaptat i respon —tant a nivell fisiològic com psicològic— a les variacions que ocorren no tan sols al llarg de les estacions lligades a la translació entorn del Sol, sinó també a l’altre «cicle solar», el de l’alternança dia-nit, determinada per la rotació de la Terra.

I hi ha, per tant, unes pautes de caràcter cíclic de les quals també convindria parlar, com eixe magne monument que és la litúrgia de les hores, així com de les marques que tradicionalment s’han fet servir per a compartimentar eixe temps, fonamentalment els tocs de campanes, aprofitant que el 22 de juny es commemora el patró del campaners: sant Paulí de Nola.

D’això preveiem parlar en aquest número de Saó. Però, el que volíem bastir com a relat central s’ha vist alterat, lamentablement, per un esdeveniment històric ni cíclic ni natural: l’incendi de Notre-Dame de París. Aquest fet ens ha portat a capgirar l’ordre que teníem previst, però que paga la pena assumir com a motiu de reflexió, i en el qual les campanes tenen un paper important.

L’INCENDI DE NOTRE-DAME DE PARÍS, VICTOR HUGO I LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI CULTURAL

El dilluns 15 d’abril de 2019, els diaris de tot el món van obrir amb la notícia del paorós incendi de la catedral de Notre-Dame de París. Recordem que un dels objectius de les angoixoses operacions dels bombers era salvar de les flames el campanar nord, on s’allotgen huit campanes, la caiguda de les quals hauria pogut desestabilitzar tot l’edifici. Una expressió es va repetir: «Il faut sauver le beffroi nord». I aleshores vam reflexionar com eixe terme beffroi, la traducció del qual com ‘campanar’ no capta tot el seu sentit, prové d’un terme germànic, salva-pau, ja que, fora un edifici religiós o civil, era el mitjà de convocar els ciutadans a la defensa del comú, de la pau i llibertats de tots.[1] Curiosament, durant la Revolució Francesa es van destruir les magnífiques d’eixe beffroi nord, que van haver de ser substituïdes en el segle XIX per unes altres de pitjor qualitat, fins que en 2012, amb motiu dels 850 anys de la catedral, es van instal·lar amb gran entusiasme les noves que pretenien recuperar el so grandiós que tenia al segle XVIII.[2]

I del calidoscopi de sensacions, records i personatges que es van amuntegar mentre lamentàvem la catàstrofe, un personatge ens va vindre d’immediat a la memòria: el geperut Quasimodo,[3] el campaner de la novel·la de Victor Hugo, Notre-Dame de París (1830). Una novel·la en què la catedral és tractada amb personalitat pròpia, com si fora un personatge més junt a les llegendàries figures de Quasimodo i la bella gitana Esmeralda.[4]

Victor Hugo, com a representant destacat del romanticisme goticista, va escriure la novel·la per alertar els seus contemporanis del valor de l’arquitectura gòtica, que en la seua època estava sent descurada, desfigurada o substituïda per uns nous bàrbars que en nom de l’anticlericalisme, el laïcisme o qualsevol altra coartada ideològica anaven destruint, malvenent o furtant un llegat cultural d’altíssim valor amb l’excusa que era religiós. Així, confiscada Notre-Dame per l’Estat francés, s’havien substituït els vitralls policroms per banal vidre blanc, decapitades les estàtues de la façana, cremat l’interior o transformat el recinte en magatzem durant una època. Una destrucció sistemàtica encara pitjor que l’incendi del qual ara ens hem dolgut.

Uns anys abans, Hugo havia publicat l’article Guerre aux Démolisseurs (Guerra als demolidors), en què advocava per salvar l’arquitectura medieval com un patrimoni de la humanitat que transcendia el temps i les creences; però va ser gràcies a la novel·la que les seues idees van assolir el ressò que mereixien. Si no se n’haguera fet una restauració gràcies a la presa de consciència catalitzada per la novel·la, ara ni tan sols tindríem ocasió de plànyer l’incendi perquè en el seu lloc hi hauria algun edifici de, per exemple, grans magatzems; el resultat de barbàrie, lladronici i/o negoci espuri donant-se la mà amb coartada ideològica com a excusa.[5]

SANT PAULÍ DE NOLA, PATRÓ DELS CAMPANERS

Sant Paulí, enfront d’altres sants més llegendaris, és un personatge plenament històric, relativament ben conegut, que es va relacionar amb els grans personatges de l’Església d’aleshores com Ambròs, Agustí o Jeroni. Nascut a Bordeus vora l’any 355 en una important família senatorial, va ser deixeble del poeta Ausoni, un dels últims grans poetes llatins (el mateix Paulí també va escriure bons poemes clàssics, ja de tema cristià). Després de ser nomenat senador molt jove, en el 378 fou governador de la Campània a Itàlia. Torna a Bordeus i després a Barcelona, on es casa amb una dama cristiana anomenada Tarèsia o Teresa. I a Barcelona, per proclamació popular, es converteix en prevere. Va tornar després a la Campània, a Nola, on, de nou per aclamació popular, va ser nomenat bisbe. Va morir el 22 de juny de 431, que és quan se celebra la seua festivitat.

A Nola es recorda eixe dia el paper del sant durant la invasió bàrbara de la diòcesi. Alaric, rei dels visigots, pren Nola i envia com a esclaus molts dels habitants a l’Àfrica. Paulí mateix s’ofereix com a esclau a canvi del fill d’una viuda, però al cap d’un temps a l’Àfrica i per haver interpretat un somni del seu amo, Paulí obté l’alliberament dels habitants de Nola, que tornen al seu poble, on els conciutadans els reben exultants amb ramassos de flors. I hem de mencionar-ho especialment a les nostres terres, perquè des d’aleshores, el dia de la festa del sant, es planten a Nola els gigli (els lliris), una mena de barroques columnes de paper-cartó i fusta, com unes falles simplificades, que s’alçaran en la plaça principal, i, si no cremades, almenys derrocades en l’últim dia. Una cosa molt similar, en el fons (sense foc) a les nostres falles o fogueres. Molta gent plora per la fi de monuments tan espectaculars, tal com ocorre a les nostres falles o fogueres.

Precisament, l’aspecte pel qual el tractem ara, és a dir, per ser inventor o promotor de l’ús liturgicosocial de les campanes, no està ben documentat i és més aïna una tradició. El que sí és clar és que a Nola i a la Campània en general es feien recipients de bronze de gran qualitat. La tradició vol que, en ser-hi nomenat bisbe, Paulí va tindre la idea de convocar els fidels als actes d’interés col·lectiu, no tan sols religiosos sinó també civils colpejant eixos recipients de bronze, als quals van anomenar campanes, epònim de Campània.

Així, i tot i que les campanes com a instrument musical de percussió havien sigut inventades en cultures més antigues, orientals, egípcies i gregues, va ser el bisbe de Nola, segons la tradició, qui les va fer servir com a instrument de comunicació i convocatòria a llarga distància i per marcar els ritmes circadians en la nostra cultura occidental.

Celebrarem, doncs, el dia 22 eixa idea que tant ha marcat la nostra cultura, i amb una especial intensitat a terres valencianes.[6] Ja en donarem més detalls el mes que ve.

 

[1]Recordem que molts ajuntaments de la nostra zona tenen campanars, com el d’Alacant, o el mateix de València (tot i que construït ja al segle XX).

[2]Al beffroi sud es va instal·lar un nou bourdon junt a l’antic, l’Emmanuel, l’única campana salvada de la fúria revolucionària , i considerada una de les so més bell d’Europa.

[3]Quasimodo és l’inici de l’antífona del diumenge de la huitava de Pasqua, «Quasimodo geniti infantes» (‘Com infants acabats de nàixer’), i eixe nom va ser triat per l’ardiaca de Notre-Dame, Frollo, per anomenar el fill expòsit que havia adoptat. Ho explica molt bé Immaculada Cerdà en l’article «Quasimodo» (Levante, 30-4-2019: https://www.levante-emv.com/opinion/2019/04/30/quasimodo/1868128.html)

[4]L’obra ha sigut recreada en el teatre i en el cine, amb pel·lícules com El geperut de Notre-Dame (1939), amb Charles Laughton i Maureen O’Hara [https://www.imdb.com/title/tt0031455/videoplayer/vi1821245721?ref_=tt_ov_vi], o la versió de 1956, amb Anthony Quinn i Gina Lollobrigida; i fins i tot una pel·lícula d’animació produïda el 1996 per la Walt Disney.

[5]Malauradament, avui en dia continua cert menysteniment i desídia, quan no persecució directa d’elements culturals d’origen religiós, per part de determinades ideologies; un menysteniment revelador de mancances formatives i culturals dels protagonistes i que poden esdevindre perilloses si tenen la possibilitat de decidir sobre el patrimoni comú. Se’n parla, p. ex. en Campanes i anticlericalisme, d’Alfons Llorenç: http://campaners.com/php/textos.php?text=8346; i Han d’emmudir les campanes?, de Josep Miquel Bausset : https://www.diarilaveu.com/columnista/33520/han-demmudir-les-campanes

[6]Recordem, si més no, la campana de Sant Miquel de la Seu de València, tal com vam comentar en Saó de setembre de 2018: https://revistasao.cat/els-angels-protectors-i/.

 

Article publicat al número 449